Es pot respirar l’aire de Mart?

  • El gas més abundant en l'aire de Mart és el diòxid de carboni, verinós en altes concentracions per als habitants de la Terra

VilaWeb
Amy J. Williams Phylindia Gant
25.05.2022 - 21:40
Actualització: 26.05.2022 - 08:06

Suposem que sou un astronauta que acaba d’aterrar a Mart. Què necessitaríeu per a sobreviure? Per començar, heus ací una llista breu: aigua, menjar, refugi… i oxigen. L’oxigen és en l’aire que respirem a la Terra. Les plantes i alguns tipus de bacteris ens el proporcionen, però l’oxigen no és pas l’únic gas de l’atmosfera terrestre. Ni tan sols és el més abundant. De fet, només el 21% del nostre aire és compost d’oxigen. Gairebé tota la resta és nitrogen, al voltant del 78%. Ara us demanareu: si hi ha més nitrogen en l’aire, per què respirem oxigen?

Així és com funciona: tècnicament, quan respirem, prenem tot allò que hi ha a l’atmosfera. Però el nostre cos només fa servir l’oxigen; la resta l’eliminem quan exhalem.

L’aire de Mart

L’atmosfera marciana és prima: el seu volum és només l’1% de l’atmosfera terrestre. En altres paraules, hi ha un 99% menys d’aire a Mart que no a la Terra. Això és, en part, perquè Mart té la meitat de la grandària de la Terra. La seva gravetat no és prou forta per a evitar que els gasos atmosfèrics escapin a l’espai.

I el gas més abundant en l’aire de Mart és el diòxid de carboni. Per als habitants de la Terra, és un gas verinós en altes concentracions. Afortunadament, constitueix molt menys de l’1% de la nostra atmosfera. Però a Mart, el diòxid de carboni representa el 96% de l’aire.

A més, Mart gairebé no té oxigen: n’és tan sols una desena part de l’aire, no prou perquè els humans sobrevisquin. Si provéssim de respirar a la superfície de Mart sense un vestit espacial que ens subministri oxigen –mala idea–, moriríem en un instant. Ens asfixiaríem, i a causa de la baixa pressió atmosfèrica, ens bulliria la sang, ambdues coses gairebé alhora.

Vida sense oxigen

Fins ara, els investigadors no han trobat cap prova de vida a Mart. Però la recerca tot just ha començat. Les nostres sondes robòtiques amb prou feines han esgarrapat la superfície del planeta. Sens dubte, Mart és un entorn extrem. I no és per l’aire i prou. Hi ha molt poca aigua líquida a la superfície marciana. Les temperatures són increïblement fredes: a la nit, són inferiors a -73℃.

Però molts organismes de la Terra sobreviuen en entorns extrems. S’ha trobat vida al gel de l’Antàrtida, al fons de l’oceà i a quilòmetres sota la superfície de la Terra. Molts d’aquests llocs tenen temperatures extremadament calentes o fredes, sense aigua i poc oxigen o gens. Fins i tot si ja no hi hagués vida a Mart, podria ser que n’hi hagués hagut fa milers de milions d’anys, quan tenia una atmosfera més densa, més oxigen, temperatures més càlides i quantitats significatives d’aigua líquida a la superfície.

Aquest és un dels objectius de la missió Mars Perseverance de la NASA: trobar senyals de vida marciana antiga. Per això el Perseverance cerca dins les roques marcianes fòssils d’organismes que alguna vegada van viure: molt probablement formes de vida primitiva, com els microbis marcians.

Oxigen “de collita pròpia”

Entre els set instruments a bord del robot explorador Perseverance, hi ha MOXIE, un dispositiu increïble que extreu el diòxid de carboni de l’atmosfera de Mart i el transforma en oxigen. Si MOXIE funciona com els científics preveuen, els futurs astronautes no tan sols fabricaran el seu propi oxigen, sinó que el podran fer servir com a component del combustible per a coets que necessitaran per volar de tornada a la Terra. Com més oxigen puguin fabricar a Mart, menys n’hauran de portar de la Terra, i més fàcil serà per als visitants anar-hi. Però fins i tot amb l’oxigen “de collita pròpia”, els astronautes continuaran necessitant un vestit espacial.

Ara mateix, la NASA treballa en les noves tecnologies necessàries per a enviar éssers humans a Mart. Això podria passar cap a final de la dècada del 2030.

Phylindia Gant és doctoranda de ciències geològiques de la Universitat de Florida. Amy J. Williams és professora de geologia de la Universitat de Florida. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor