Regalo paraules

«És molt difícil escriure sobre aquests dies. És massa aviat per a tot»

Tina Vallès
28.09.2017 - 20:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No hi ha silenci. No hi ha silenci ni quan tot està en silenci. Perquè no ho està. Hi ha soroll tot el sant dia. Soroll que ve de tot arreu. Soroll que t’agrada i soroll que no t’agrada, sí, però soroll. Cada cop més gent combat aquest soroll amb més soroll. Cada cop més gent busca el silenci cridant. Cada cop més gent vol fer callar la gent que busca el silenci cridant.

I ara és quan em peta la metàfora als morros amb un sonor pataplaf.

Pataplaf!

Pataplaf és el que es va sentint cada dia pertot. Són pataplafs individuals. Persones que fan pataplaf i de cop i volta ja no poden callar. Que el cap els fa pataplaf i surten al carrer a cridar, a cantar, a ballar, a regalar clavells. Que pengen domassos amb els seus pataplafs. Que porten samarretes amb els seus pataplafs. Que empaperen el poble amb els seus pataplafs. I cadascú fa pataplaf en un moment diferent, però quan surt al carrer i veu que hi ha més gent que estampa i escampa pataplafs sent que val la pena sacrificar el silenci si amb tot aquest soroll és possible aconseguir un nou silenci que ens vagi més a mida a tots.

Què voleu? Soc escriptora. M’esclata una metàfora als morros i n’enceto una altra.

Fins ara, fins fa ben poc, jo també callava. Intentava respectar un silenci que no era meu però que sentia que havia de respectar. El meu pataplaf és de fa poc. Fins llavors estava cansada del soroll. De cop i volta, amb el pataplaf, em va cansar el silenci que no era meu. I ja no vaig poder callar. Ara el soroll m’envolta arreu i ho empudega tot. És esgotador i alhora hi ha moments que sento que m’alimenta, que el soroll vol més soroll.

I veig que arriben nous pataplafs al carrer on m’estic. Els plataplafs nous se’ns ajunten i tot encaixa, com si fóssim peces d’un puzle que sentim que és infinit però no ho és pas. Hi ha gent a les vores del puzle, gent desencaixada esperant noves peces que potser no arribaran. Hi ha peces del mig que no encaixen del tot, que es belluguen, que alteren el dibuix del nou silenci que volem aconseguir entre tots. Però no pot sobrar cap peça. I aquest puzle no s’ha d’acabar mai. La gent sempre vol gent. La gent sempre ha de voler gent. No hauríem de voler la gent que no vol gent, però l’hem de voler perquè són gent.

És molt difícil escriure sobre aquests dies. És massa aviat per a tot. Però hi ha una anècdota familiar que vull encabir en aquest article incomprensible que no aconsegueixo escriure com vull perquè no tinc el silenci que necessito per pensar-lo.

Anant cap a l’escola, aquest matí (dimecres, 27 de setembre), una de les meves filles, la més imaginativa, m’ha dit: «I si guanya la independència, com posaran l’aigua que ens separarà d’Espanya? Fent forats?» (passàvem per davant d’unes obres on uns senyors foradaven el terra sorollosament). L’altra filla, la que es distreu mirant mapes i boles del món, ja m’ho havia preguntat fa dies, volia saber «si ens passaria com als de l’illa de Guam, que es van separar dels Estats Units i estan perduts enmig del mar». Els he explicat la diferència entre fronteres naturals i polítiques i el que els ha quedat de tot plegat ha estat: «I com dibuixaran la ratlla que ens separi als mapes? Llavors tot el món s’haurà de comprar mapes i boles del món noves perquè Catalunya serà independent i voldran que surti al seu mapa?»

Jo parlant de silencis, sorolls, pataplafs i puzles. Elles, de mapes i fronteres. Són dies de dir les coses pel seu nom. Dies complicats per escriure sobre aquests dies. Dies que el cos et demana cridar i el cap et diu que callis o que comptis fins a deu, però no sempre et va tot alhora. Dies que tot queda en segon terme perquè el soroll és eixordador. Dies que no aconsegueixes separar les coses i parles de política a la feina, a l’escola, a casa, a tot arreu, que deixes de pensar en qui t’escolta i les deixes anar pel broc gros i després hi ha una veueta o dues que et pregunten què volies dir i et desfàs en matisos que ja no serveixen per a res.

Per això hem de servir els que escrivim, penso, per encetar metàfores encara que ens esclatin arran de llavi, per pensar-ne de noves, per servir-les a qui no té les paraules tan apamades i ajudar-lo a vestir el seu soroll i fer-lo comprensible si més no per a ell, i de retruc per als altres.

I jo en tinc, de paraules, en tinc moltes, les tinc totes, i les tinc repetides. Les tinc i les regalo. Regalo silencis, regalo sorolls, regalo pataplafs, regalo peces de puzle, regalo el que sigui perquè tot aquest soroll que alhora ens esgota i ens alimenta ens porti a tots ⎯a tots⎯ cap a un silenci que encaixi bé amb cada peça d’aquest puzle, perquè als mapes del món, si s’hi ha de dibuixar cap nova línia, sigui només amb la tinta amb què s’escriuen les paraules que regalo.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes