En el referèndum de la Veu Indígena australià, els voluntaris combaten la desinformació porta a porta

Avui, a Austràlia, s’hi ha fet l’anomenat referèndum de la Veu Indígena, en què els ciutadans del país decidien si aproven la creació d’un òrgan assessor al parlament en representació dels aborígens australians i els aborígens de les illes de l’estret de Torres, després de segles discriminació. Finalment, però, ha guanyat el “no”. Amb motiu de la votació, VilaWeb us ofereix aquest reportatge de The Washington Post que ressegueix l’experiència d’un dels activistes de la campanya pel sí i indaga en el rol de la desinformació en una campanya altament polaritzada.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. L’home amb la samarreta del sí és alt, d’espatlles amples, endurit després d’anys de transportar mercaderies al port de Darwin. Mentre Thomas Mayo recorre el suburbi de Mount Druitt, a Sydney, es cuida de trucar suaument a cadascuna de les portes del carrer per parlar amb calma de la causa a la qual ha dedicat els últims sis anys: la de canviar la constitució australiana per reconèixer els indígenes com ell i donar-los veu –és a dir, un òrgan consultiu– al parlament.

“Bon dia, company, sento interrompre’t. Em dic Thomas i sóc aquí amb la campanya del sí en el referèndum”, diu Mayo a la primera persona que li ha obert la porta. “Ja has pres una decisió sobre què votaràs?”

L’home, un immigrant del sud de l’Àsia, diu alegrement que votarà que sí. Mayo procedeix a lliurar-li un fulletó informatiu.

A la porta del costat, una dona blanca el talla i li tanca la porta als nassos. No és una experiència nova per a Mayo, que durant els seus anys ha estat blanc de teories conspiranoiques, caricatures racistes i, fins i tot, amenaces de violència.

Se suposava que el referèndum d’avui havia de ser fàcil. De fet, fou la primera promesa que va fer el primer ministre del país, el centre-esquerrà Anthony Albanese, tan bon punt fou elegit l’any passat. Aleshores, les enquestes mostraven que prop de dos terços dels australians donaven suport a la idea.

Però els partits de l’oposició s’hi han girat d’esquena, i al·leguen que la redacció de la proposta és massa vaga, el termini de presentació massa curt i les conseqüències massa incertes.

La campanya del no ha inundat les xarxes socials amb vídeos en què s’afirma que el problema no són les dècades de discriminació a Austràlia, sinó la proposta en si, que divideix la societat, diuen.

Aquests vídeos adverteixen falsament els agricultors que, si s’aprova la proposta, els aborígens els arrabassaran les terres. Circulen missatges falsos que diuen als pares immigrants que els nens indígenes ocuparan les places dels seus fills a l’escola. Fins i tot, els indígenes han estat objecte d’informació falsa que afirma que la Veu soscavarà un possible tractat amb el govern –en compte d’ajudar-hi.

A Austràlia, qualsevol canvi proposat en la constitució ha d’obtenir una “doble majoria”: s’ha d’imposar en el còmput general i, alhora, en quatre dels sis estats del país, pel cap baix. Ara com ara, els sondatges mostren que el suport al sí se situa molt per sota del 50%.

La votació anticipada ha començat aquesta setmana, i els partidaris del sí continuen provant de reunir suports en barris de classe treballadora, com ara Mount Druitt. Però pot una campanya a l’antiga com el porta a porta competir amb el torrent de desinformació que inunda les xarxes socials?

Mayo dóna les gràcies a la dona mentre li tanca la porta als nassos i continua caminant. Al final d’un carreró troba la Lynette Sowden, que fuma un cigarret Double Happiness i xarrupa cafè d’una tassa amb el logo de Hot Wheels. La dona, de 58 anys, ha passat la nit desperta tot netejant un edifici d’oficines. Mayo li desitja bon dia i li pregunta què votarà.

“No n’estic segura”, respon. “No he decidit res”.

Sowden, que és blanca, té parents aborígens que votaran sí. Però tots els seus amics votaran que no, diu. I les seves xarxes socials van plenes de missatges que afirmen que la Veu és una conspiració del Fòrum Econòmic Mundial per a establir el nou ordre mundial.

Mayo li lliura un fulletó informatiu i, quan veu que té sobre la proposta, prova de tranquil·litzar-la.

“Tan sols volem que es reconeguin els indígenes a la constitució”, li diu.

“Bé, jo en això estic d’acord”, respon ella.

“I la Veu és tan sols un comitè assessor”, continua Mayo. “La campanya del no ha intentat de convèncer la gent que això implica restar representació i poders a uns altres grups. Però és tan sols un òrgan assessor, res més.”

“D’acord”, li diu ella en un to menys confiat que el seu.

“Espero que puguis donar-nos suport”, diu a Sowden, i deixa que decideixi si confia en l’home de veu tranquil·la que té davant o bé en les advertències histèriques que omplen el seu Facebook.

“Això tan sols ho podem guanyar porta a porta”, ha dit Mayo a les tres dotzenes de voluntaris que s’han reunit en un parc al matí per coordinar l’estratègia d’una campanya que cerca de seduir aquells que havien sentit entre poc i res sobre el referèndum.

Com més va més gent ha sentit a parlar del referèndum. El problema és que, sovint, allò que n’han sentit és erroni.

La campanya pel sí, que inclou l’organització Yes23 fundada per Mayo, ha aconseguit de mobilitzar uns 40.000 voluntaris. Amb l’eslògan “La història ens crida”, ha gastat més que l’oposició en publicitat, amb anuncis commovedors a la televisió que apel·len a les intencions més nobles dels australians.

No obstant això, a internet l’estratègia guanyadora sembla que és la de la por.

Fin Duggan, un voluntari de Yes23 d’uns 30 anys, és l’autor de vídeos que han rebut milers de visites a TikTok. Així i tot, no han estat rivals per a un algorisme que sembla afavorir els vídeos pel no, encara que molts siguin enganyosos o bé, directament, falsos. Gairebé tots aquests vídeos havien cooptat de manera malintencionada l’etiqueta #Yes23 per obtenir més visites a les xarxes.

“És una tàctica que ve dels Estats Units”, explica Duggan. “En diuen ‘inundar la zona’.”

L’activista obre l’aplicació de TikTok al seu telèfon i cerca l’etiqueta #Yes23. Tots els vídeos més vists, tret d’un, són de la principal organització pel no, Fair Australia. Alguns mostren indígenes cridant que la proposta divideix. Uns altres fan servir videoclips editats de manera enganyosa per representar Mayo com un comunista decidit a emprar la Veu com a cavall de Troia per a la seva suposada agenda secreta i radical.

En la campanya porta a porta, no els costa gaire de trobar australians que maldaven per distingir la realitat de la ficció.

Un home maori originari de Nova Zelanda diu que les seves xarxes han quedat inundades per missatges d’indígenes en contra de la Veu, cosa que l’ha fet decantar pel no.

Una àvia blanca diu a Mayo que no necessita més informació: n’ha rebut molta de Rumble, un rival de YouTube popular entre els conservadors que en un vídeo titlla la Veu de “complot comunista secret”, amb milers de visites acumulades.

Després hi ha Sowden. Quan Mayo se’n va, ella s’asseu a la taula de la cuina i es demana com ha de conciliar les històries que ha sentit a les xarxes socials amb això que Mayo li ha dit.

El seu fill, diu, ha votat no. Els seus amics també, però no coneixien cap indígena. Sowden, en canvi, sí. De fet, ella va adoptar una adolescent aborigen quan se li va morir la mare. Quan Mayo li dels desavantatges a què s’enfronten els indígenes, Sowden s’hi mostra d’acord. Al cap i a la fi, ella ho havia vist amb els seus propis ulls.

I, no obstant això, té tots aquests vídeos al telèfon que juguen amb les pors i l’empenyen en la direcció contrària.

“Si ets propietari, terratinent, agricultor o el que sigui i votes que sí a la Veu, mataràs definitivament aquest país”, diu un.

“Si diem sí a aquest referèndum, essencialment, regalarem la nostra sobirania com a nació”, deia un altre.

Sowden deixa el telèfon a la taula. No està segura que hi estigui d’acord, però sí que reconeix que els vídeos han aconseguit de despertar-li les ansietats més profundes. De fet, ella també s’ha fet ressò de teories conspiratives promogudes pels vídeos.

“La gent està una mica preocupada, perquè per què algú que ni tan sols ha viscut a la teva terra podria prendre-te-la?”, diu.

Uns carrers més enllà, els partidaris del sí s’han tornat a reunir al parc. Mayo s’estira a la gespa: un moment de descans abans de dirigir-se a l’aeroport i, després, a Adelaide, a Melbourne i novament cap a Sydney. Els darrers tres mesos, tan sols ha vist la família un cap de setmana.

A vegades, diu Mayo, sembla que la veritat ja no importa.

Tot seguit, s’aixeca: ha d’agafar un vol. Tan sols té tretze dies per mirar de posar fi, conversa a conversa, a la desinformació.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb