11.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.10.2023 - 22:23
Ahir a la nit, Rafa Xambó va començar a dir adeu als escenaris. Un gran concert al Teatre Micalet, ple de gom a gom, amb les entrades exhaurides, va ser el tret d’eixida de presentació del darrer disc, Últimes cançons. Va estar acompanyat d’amics i músics, com ara Pau Alabajos, Vicent Torrent i Miquel Gil. A més, el concert s’ha enregistrat i sortirà en format disc l’any que ve.
Últimes cançons aplega deu temes fets a partir dels poemes de set escriptores, entre les quals hi ha Maria Mercè Marçal, Fina Cardona, Àngels Gregori, Teresa Pascual i Maria Josep Escrivà. També hi ha dos sonets de Shakespeare, traduïts per Txema Martínez, i, per primera vegada per al músic, un poema de Vicent Andrés Estellés. “No l’havia musicat mai, perquè en la primera època, ostres, és que hi havia l’Ovidi, saps? I l’Ovidi el brodava, Estellés”, reconeix Xambó. El disc s’acompanya d’una portada i un llibret digital dissenyats per Cèsar Amiguet, que s’ha basat en les tipografies déco del cartell d’una de les primeres actuacions de Xambó l’any 1975 quan va fer de teloner, precisament, d’Ovidi Montllor.
Un escenari emblemàtic
La tria del Micalet per a començar la ronda de comiat no és arbitrària. “El Micalet és el teatre on va néixer, pràcticament, la Nova Cançó del País Valencià. Quan jo era jove, els meus referents, els germans majors, tocaven allí, era el lloc de referència de la Nova Cançó. I, després, hi he estrenat quasi tots els meus discs. És un lloc entranyable i, a més, es dóna la casualitat que ara fa deu anys hi vaig presentar el disc T’estimo tant, Sonets de Shakespeare. I aquell mateix dia, mentre jo feia el concert, al Palau de la Generalitat destituïen el Consell d’Administració de Radiotelevisió Valenciana i aprovaven la llei de tancament”, explica. Recorda com, només acabar, se’n va anar amb el cotxe carregat cap a la televisió. “A partir-me la cara tota la nit”, diu.
Amb deu discs i prop de vuitanta cançons enregistrades, Xambó ha decidit de deixar la música ara que, segons ell, encara es troba en plenitud. “Un s’ha d’acomiadar quan encara pot compondre una figura presentable davant del públic. El públic es mereix un respecte. Però no me’n vaig en absolut, sinó que em lleve de ser cap de cartell, figura principal”, diu. Reconeix que el canvi de govern al País Valencià l’ha ajudat a prendre aquesta decisió, en què feia temps que rumiava. “Com que ara es posarà tot prou més difícil per al sector de la música en valencià, preferisc estar en la trinxera ajudant els altres perquè tinguen concerts i atacant el govern que els castiga, que no els contracta, que els censura”, diu.
Així, Rafa Xambó, que també és mestre en la Universitat de València, deixa pas a les noves generacions. “Jo tinc el meu salari assegurat, i això també m’ha permès de fer música d’una manera molt més lliure, autònoma i independent. Però arriba un moment en què em pregunte per què he de competir amb gent que s’ho mereix, que ho fa molt bé i que ho necessita més que jo. I, sobretot, amb els joves que comencen”, explica. Després del concert d’ahir, començarà una ronda per pobles i ciutats, especialment del País Valencià. Però, això sí, relaxada, perquè no té pas cap intenció de fer dos concerts cada cap de setmana.
L’odi a la cultura
Aquestes trinxeres culturals en què Xambó diu que continuarà present són les que li han valgut la mofa i l’atac del diari Las Provincias, que el va titllar de “ultranacionalista i ultraesquerrà”. Però Xambó, que no té pèls a la llengua, va redactar un article de contestació en què treia els colors al diari. A més, recorda que quan van assassinar Guillem Agulló, el paper de Las Provincias va ser “d’autèntica vergonya”. De fet, l’any que ve publicarà un llibre sobre el tractament mediàtic que es va fer del cas, a més de dues publicacions sobre Joan Fuster.
Què t’ha paregut, morrut! Tot un honor que m’ataque @lasprovincias. Em preocuparia si parlarem bé de mi. pic.twitter.com/gEWUtZkDdw
— Rafa Xambó (@RafaXambo) October 3, 2023
“Las Provincias és un diari d’extrema dreta, un diari infecte, que sempre ha intervingut políticament en la societat valenciana de la manera més repugnant i fastigosa. Jo, com a investigador, el tinc molt estudiat. En la meua tesi doctoral vaig analitzar el seu paper durant la transició política i va quedar molt retratat. Ells es dediquen a la caça i captura del catalanista i, aleshores, m’assenyalen. A mi el que em preocuparia és que parlaren bé de mi. Mentre parlen malament, la cosa va bé”, diu. Per això, com escriu a l’article, “enfront del seu odi, el millor és la nostra alegria, les nostres ganes de continuar fent cultura, de lluitar pels nostres drets.”
