13.03.2022 - 20:01
|
Actualització: 13.03.2022 - 21:01
La veritat sobre el paper dels serveis d’intel·ligència occidentals a Ucraïna probablement no se sabrà, si se sap mai, fins d’ací a molts anys. Segurament ho sabrem pels Estats Units, on el règim d’alliberament d’arxius és generalment més obert que no pas en aquest costat de l’Atlàntic. Per tant, potser podrem tenir algunes respostes sobre les activitats de la CIA, que és allà d’ençà del 2015.
Ara per ara, les notícies semblen indicar que més serveis occidentals també són en terres ucraïneses. El paper que hi tenen pot aclarir més el futur desenvolupament del conflicte i les setmanes de després de l’atac ordenat per Vladímir Putin.
Algunes pistes
L’11 de febrer de 2022, mentre els Estats Units i el Regne Unit demanaven als seus ciutadans que se n’anessin del país, l’estat francès no va dir res i solament va aconsellar que s’aprovisionessin de menjar. Implícitament, establia que la seva capacitat per a avaluar la situació sobre el terreny no corroborava la informació procedent de la CIA, però també que els agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior francesa (DGSE) informaven sobre l’estat de l’amenaça russa d’Ucraïna estant, a més de la seva observació per satèl·lit.
El 25 de febrer, la premsa alemanya revela que el director del BND, el servei federal d’intel·ligència alemany, Bruno Kahl, era evacuat de Kíiv per una unitat del Kommando Spezialkräfte (les forces especials). Va ser sorprès per la invasió russa mentre conversava amb els seus homòlegs ucraïnesos, Ivan Bakanov i el general de brigada Kirilo Budanov, de la SBU (Slujba bezpeky Ukrayiny, Servei de Seguretat d’Ucraïna) i HUR MOU (Holovne upravlinnya rozvidky Ministerstva oborony Ukrayiny, Direcció General d’Intel·ligència del Ministeri de Defensa d’Ucraïna), respectivament.
Head of #Germany's Federal Intelligence Service, Bruno Kahl, was trapped in #Kyiv due to the #russianinvasion, so a special team was sent in to extract him. He was expected to arrive in #Poland in the afternoon on the 25th https://t.co/Sx01nTliBs#Bundesnachrichtendienst #BND
— Jamestown Foundation (@JamestownTweets) February 25, 2022
Finalment, dos dies després, la Comissió Europea va anunciar que, per primera vegada, finançaria la compra i el lliurament d’armes i més equipaments a un país víctima d’una guerra. Mitjançant el Fons Europeu per la Pau, adoptat la primavera del 2021, aplica una iniciativa en temps de pau als temps de guerra, i així opta implícitament per prendre partit en el conflicte.
Aquest punt d’inflexió històric formula la qüestió d’una operació clandestina occidental en sòl ucraïnès i el seu abast. De fet, aquesta mena d’actuacions, que sempre es fan amb el màxim secret, es deixen als serveis d’intel·ligència, que hi estan acostumats. Com que la cobertura mediàtica de l’assistència militar europea s’atura a la frontera del país en guerra, serà important que l’SBU i el HUR MOU assegurin la distribució de les armes cap a les zones de combat, molt probablement amb la supervisió dels serveis d’intel·ligència occidentals.
La sorpresa del cap dels serveis alemanys
La invasió russa és, en termes d’intel·ligència, una sorpresa. No obstant això, durant tres mesos, Washington havia sotmès la comunitat internacional a un bombardament mediàtic en què advertia d’una imminent invasió d’Ucraïna per part de Rússia. El president, Volodímir Zelenski, va demanar proves que donessin suport a aquestes afirmacions dels EUA, però les respostes de Washington van ser lacòniques.
Una de les possibles explicacions del silenci de la CIA és que no volia revelar als ucraïnesos que la informació que tenia provenia d’un agent infiltrat al més alt nivell de l’aparell político-militar rus. Cal recordar que se sospita que l’agència va haver d’evacuar el seu predecessor, Oleg Smolenkov, el juny del 2017, per por a una indiscreció del nou president, Donald Trump, en les seves converses amb el seu “amic”, Vladímir Putin.
Les preguntes de Zelenski a la CIA sobre l’origen de la certesa de l’agència sobre les intencions russes arribaren quan el president de la república separatista de Donetsk, Denis Pushilin, demana a Putin que reconegui la independència del seu estat i del seu veí, la república popular de Lugansk. Tres dies més tard, el 21 de febrer, el president rus va accedir-hi. Va anar més enllà quan va preveure una annexió d’aquests dos territoris, fet que va causar a Serguei Narixkin, el cap de l’SVR (Slujba vneshnei razvedki, Servei d’Intel·ligència Exterior), una humiliació pública que probablement havia estat preparada.
El reconeixement de la independència de les repúbliques de Donetsk i Lugansk va encoratjar els secessionistes i va semblar tranquil·litzar els europeus, que aleshores creien que Putin s’aturaria i que no hi hauria entrada de tropes russes al territori ucraïnès. Per això el director del BND va viatjar a Kíiv i després es va sorprendre de l’atac.
Aquesta mena de sorpresa és força estranya. Es pot explicar per l’ocurrència d’un context concret, en aquest cas, la proliferació d’informacions contradictòries a diferents àmbits, procedents tant d’Ucraïna com de Rússia i Europa. De fet, el malestar originat pel tartamudeig de Serguei Narixkin és semblant al de Bruno Kahl, que gairebé es va trobar atrapat a Kíiv: en un cas, la sorpresa va venir de la sobtada politització imposada per Putin, mentre que en l’altre, l’anàlisi del BND havia estat esbiaixada per l’aparent alleujament de la situació.
Xarxes clandestines
La presència de Bruno Kahl a Ucraïna segurament va lligada a l’activació de les unitats clandestines de la guerrilla ucraïnesa. Començada arran de l’annexió de Crimea i la secessió de Donetsk i Lugansk, la primavera del 2014, la seva formació sembla haver estat assumida en gran manera per la CIA, tal com va revelar la premsa a principi d’any. Tanmateix, ara que la CIA havia esgotat els recursos paramilitars a l’Afganistan i en més missions antiterroristes, la seva col·laboració a Ucraïna amb més serveis occidentals és encara més plausible, especialment amb els serveis britànics, francesos i alemanys en missions d’assistència.
Arreu del món, d’ençà del 1945, es fan programes d’aquesta mena, coneguts com a Stay Behind –a Europa central i oriental, sud-est asiàtic, Amèrica del Sud, el Llevant. L’SBU, encara que va ser integrada en gran part per agents de l’SVR, treballa amb els serveis occidentals d’ençà del 2014. Els atacs a la rereguarda de l’adversari mostren que aquestes estructures clandestines són de la mena Stay Behind desenvolupades a l’Europa occidental durant la guerra freda.
Aquests Stay Behind són cèl·lules adormides de base local –formades per un cap d’equip, un adjunt i un operador de ràdio– cridades a implantar les seves xarxes d’agents sondejats en temps de pau i activades en el moment de la invasió, en coordinació amb l’estat major de l’exèrcit. Formades als Estats Units d’ençà del 2015, aquestes cèl·lules disposen de comunicacions segures i un domini de les arts de la guerrilla. Són les més temudes per les forces russes.
Organització de la resistència a llarg termini
Per tant, és molt probable que les armes que seran lliurades pels estats membres de la Unió Europea –i no per l’OTAN, per no provocar Putin innecessàriament– arribin a aquestes xarxes clandestines, com també als voluntaris estrangers de la Legió Internacional de Defensa Territorial d’Ucraïna, creada pel president Zelenski el 27 de febrer.
Aquest anunci oficial és un canvi de joc en comparació amb operacions similars fetes per la CIA, la DGSE o l’MI6 d’ençà del 1945. No cal trobar un finançador, una façana comercial clandestina i llocs d’entregues segures. Els avions de subministrament aterren regularment als països fronterers amb Ucraïna a l’oest; d’allà, l’equip es transporta per carretera fins a la zona occidental d’aquest país.
L’SBU i l’HUR MOU, els serveis ucraïnesos, disposen aleshores del personal necessari per a garantir les recepcions i distribucions a les unitats situades darrere les línies russes. Aquests darrers, ben entrenats i ben equipats, són precisament els que ja ataquen, victoriosos, dia i nit, les patrulles russes i els combois de subministrament.
Gérald Arboit és director de l’equip d’Estudis d’Intel·ligència del Conservatori Nacional d’Arts i Oficis (CNAM). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
