22.05.2024 - 21:40
“Sóc l’Estel Solé, escriptora i actriu.” Així és com solc presentar-me oficialment quan en l’àmbit professional em demanen que digui qui sóc. A xarxes, la meva autodefinició va una mica més enllà: “Fem el que podem: escriptora, actriu, producció, guió i direccions culturals. Col·laboradora a La tarda de Catalunya Ràdio, a Planta baixa de TV3 i a VilaWeb; codirectora de Perifèria Cultural.” I és cert que, darrerament, quan em presenten algú i em demana a què em dedico o qui sóc, recorro a l’humor i em presento com a “prostituta cultural”. Ho vaig deixar anar un dia fent conya i em vaig adonar que l’expressió arrencava riures alhora que apel·lava a la meva realitat: guanyar-me el salari fent moltes feines diverses en l’àmbit cultural, sovint mal pagades, moltes de les quals són una petita font d’ingressos que no responen al meu desig vital o al meu somni professional sinó a la meva necessitat de sobreviure econòmicament.
Us explico tot això tan autoreferencial perquè fa uns dies vaig topar-me amb una mena d’exercici psicològic que plantejava: qui ets sense la teva feina o professió? La pregunta em va fer reflexionar; se’m va fer evident, tal com us comentava, que sempre em defineixo a partir de la meva feina. A vegades també amaneixo la descripció explicant que sóc mare, perquè aquest és un fet que m’ha travessat la vida i que, sí, clarament parla de mi, perquè, sobretot durant els primers anys de criança, he estat més la mare de les meves criatures que cap altra cosa.
Passem moltes hores a la feina i hem crescut veient com la societat lligava indestriablement feina i persona, feina i essència; dediquem moltes hores a treballar i tal vegada sigui aquest el motiu pel qual ens definim a partir de la tasca que ens fa guanyar un sou, i que trist que així sigui, perquè les estadístiques diuen que de mitjana dedicarem un 30% de la nostra vida a treballar. Convindreu amb mi que és curiós que, per explicar qui som, apel·lem a aquest 30% i no al 70% restant d’hores, de vida, i és aquí on entenem fins a quin punt som esclaus d’un capitalisme que tatua amb els seus interessos la nostra identitat.
Quan coneixem algú, per deformació social i per automatisme, el primer que ens demanen o que ens demanem és: a què et dediques? Què fas? (Volent dir, de què treballes?) Tot sovint arrenquem així la conversa per trencar el gel o per curiositat, i està bé saber l’ofici d’algú, però que curts que ens quedem si reduïm tot el nostre ser a un món laboral que a més, freqüentment, diu oc de nosaltres o directament ens desagrada. Davant d’aquesta pregunta viciada, fins i tot els qui ja no treballen enterren la possibilitat de definir-se saltant a termes molt més personals i solen basar-ho tot, també, en qui foren mentre cotitzaven i es defineixen com a jubilats.
És cert que la feina que fem dóna pistes de quins són els nostres interessos, els nostres valors, la nostra classe social, sobretot, si parlem de professions vocacionals. De fet, abans de dir a què ens dediquen, diem el nostre nom i cognom, que ja dibuixa la nostra persona davant els ulls aliens: no és el mateix dir-se García o López que Güell o Daurella. Els nostres cognoms o noms de família s’expliquen per nosaltres, i alguns parlen de l’ofici dels nostres ancestres i són un viatge cap a uns segles en els quals les persones es definien rotundament per les tasques que realitzaven. Així, a Catalunya encara hi ha qui s’anomena Ferrer, Pagès, Sabater, Fuster, Mercader… Alguns, fins i tot, es concordaven en femení: Maria Fustera o Caterina Bastera. Aquells avantpassats nostres no podien triar a quina feina volien dedicar-se, l’elecció passava per un fet generacional i de llinatge i malgrat que actualment ens creguem lliures d’escollir la professió a partir de la qual després ens definirem, la realitat és que el nostre cognom continua determinant com és d’àmplia la nostra llibertat en aquest sentit i com serà de difícil el nostre ascens laboral i professional. No és el mateix dir-se Rodríguez que Grífols.
Sigui com sigui, patim una fusió delicada entre la nostra vida personal i la feina i, en conseqüència, acabem atorgant la nostra felicitat i els nostres èxits al fet laboral. Per aquest motiu, quan algú perd la feina se sent fora del sistema, se sent alienat, se sent buit i desdibuixat fins a la depressió. És tal aquesta patologia que patim que, fins i tot, sense ni adonar-nos-en, hi encadenem les criatures quan fem allò de preguntar-los: “I tu, què voldràs ser de gran?” Els ho demanem esperant que responguin amb una professió, i ens sobtaria profundament que ens diguessin quelcom com ara: feliç, de gran vull ser feliç.
És curiós que on trobem definicions més allunyades de la nostra ocupació és a les aplicacions per lligar. Allà, solteres i solters es descriuen amb els seus entreteniments, ens parlen de les seves passions: la naturalesa, el mar, la lectura. En aquesta mena de llocs es trien els adjectius curosament per deixar clar qui som, o qui voldríem ser, perquè en l’acte de definir-nos també fabulem; cerquem la millor manera de mostrar-nos al món, especialment en una aplicació per a trobar parella. Podem dir per exemple que som molt ordenats. Realment ho som? En tot cas, és una definició que vol ser determinista perquè volem que aquells qui se’ns acosten siguin compatibles amb nosaltres, sobretot a certes edats avançades de la vida, és a dir, que amb l’adjectiu escollit, d’alguna manera, potser inconscientment, també descartem: si diem que som curosos i pulcres estem rebutjant persones caòtiques i desordenades, malgrat que, després, la vida, amb els seus girs inesperats i capritxosos, ens porti a enamorar-nos bojament d’algú que no se’ns assembla en res.
Faríem bé de trencar la tendència i refer la pregunta empedreïda quan volem saber qui és algú. Tal vegada podríem demanar què t’agrada fer quan no treballes? Què t’apassiona? Quin vers et defineix? Quina música escoltes? Qualsevol d’aquests plantejaments seria sorprenent i, com a mínim, ens oferiria un diàleg diferent del que és habitual.
Bé, us deixo per reflexionar sobre la meva existència, sobre la meva identitat, mentre us demano: tu que em llegeixes, qui ets sense la teva feina o la teva professió?
