La tertúlia proscrita

Qui ens reprimirà els pròxims quatre anys?

  • Per a l’independentisme fatigat i necessitat d’un bon sotrac, la possibilitat real de forçar un escenari diferent, que no vol dir bo, és una temptació difícil d'ignorar

Marta Rojals
17.07.2023 - 21:40
Actualització: 18.07.2023 - 14:09
VilaWeb
(Fotografia: Karolina Grabowska / Pexels)

Davant de les grans disjuntives de la vida, les persones solem fer l’exercici de visualitzar què ens espera si prenem un camí o l’altre, si optem per A o per B. D’una manera semblant, aquest 23-J, que els partits ens han presentat novament com un caixa o faixa, els indepes indecisos entre participar-hi o no també miren de figurar-se la panoràmica si triem una pastilla o una altra: o bé la píndola de sempre, l’acostumada, o bé una de nova amb efectes entre previsibles i incalculables.

La pastilleta habitual, la d’enviar la nostra gent a fer el paperot a Madrid, ens l’hem empassat una legislatura darrere l’altra durant prou anys –un viatge del peix al cove als “divuit mesos i ni un més”, d’anada i tornada–, per la qual cosa ens en sabem de memòria l’eficàcia. L’altra, la –diguem-ne– nova, és una possibilitat que des del Primer d’Octubre no l’havíem tinguda mai tan a prop, entenent “mai” i “a prop” en l’únic sentit que té sentit de cara al procés d’emancipació nacional que ens ocupa: poder-la fer servir de moneda de canvi o d’instrument de pressió per a les nostres aspiracions.

Com en totes les eleccions al congrés espanyol, el vot català és cobejat, què dic cobejat, implorat de manera salvatge per l’espanyolisme fraternal perquè els ajudem a prorrogar quatre anys més una il·lusió: que Espanya no és Espanya. Amb aquest desfici desesperat, furiós fins i tot, el lobby fraternalista reconeix la dimensió d’aquest poder que no acabem de saber fer servir per a interès nostre i que ens reclamen per al seu, entre tertúlies i editorials, campanyes d’amnèsia col·lectiva i llistes d’auxili signades per la progressia. Per tant, la disjuntiva per als catalans torna a ser de repetició o de no repetició d’aquesta comèdia que els independentistes coneixem massa. I aquí és quan hi entra la naturalesa de l’ésser humà i aquest fenomen que fa néixer de l’avorriment la curiositat.

Per a l’independentisme fatigat i necessitat d’un bon sotrac, la possibilitat real de forçar un escenari diferent, que no vol dir bo, és una temptació difícil d’ignorar. Fins a l’últim moment un bon gruix d’indepes hi estarem fantasiant seriosament: parar de llançar el flotador a Espanya d’una vegada i mirar el resultat per la borda com qui contempla una posta de sol. D’aquí, i per primer cop des del trencament del 2017, ha agafat forma un nou moviment de vocació unitària que se sent amb possibilitats d’influir a Madrid… per incompareixença. L’abstencionisme se’ns presenta així com una mena de quart partit, un partit fantasma que vol disputar els escons de la quota catalana per a lliurar-los a l’espanyolisme.

No seria allò que se’n diu un pla sense fissures: fer-nos desaparèixer rere una bomba de fum tant podria respondre a una estratègia autodeterminista com a l’objectiu de qui som enemics, però aquesta és la manera que ha acabat trobant un sector de l’independentisme per fer capir el missatge als nostres representants, portant a la pràctica aquella frase genial que diu que si hom vol resultats diferents, ha de provar de no fer sempre el mateix. Però, realment, assumida la ineptitud de l’independentisme a sou, és aquesta l’única manera de fer diferents les coses? El càstig pel gust del càstig, és a dir, sense cap pla sobre la taula, no s’assembla massa a l’expressió estomacal d’una venjança? Ara mateix, per a preguntes com aquestes, hi ha tantes respostes com dissidents.

Per als defensors de votar en totes les circumstàncies, entre els quals em compto, entrar en raons amb la rotunditat abstencionista és una batalla que alguns ja no tenim l’energia per a lliurar (aquí en parlàvem). La complexitat envitricollada del nostre debat intern –des de la comoditat de ser dona blanca, cis, hetero i dos números més, a la incomoditat per ser independentista, feminista, antifeixista, animalista i tots els encreuaments– excedeix els temps de l’era de les xarxes i és incompatible amb la paciència que resta a la posició contrària. Qualsevol conat de dubte, qualsevol plantejament multifacètic no té res a pelar davant de la simplicitat àuria del missatge pro-abstenció, d’una claredat que espanta. Per això, en aquestes ratlles no hi ha cap pretensió de fer canviar ningú de parer, que ja seria un miracle, ni la vanitat de prescriure res.

De fet, des del punt de vista d’això nostre, tant abstencionistes com votacionistes podem obrar segons la nostra consciència tranquil·lament, perquè el panorama serà invariable per als mínims que compartim: o ens tornaran a reprimir els blaus, o ens tornaran a reprimir els vermells. Pel que fa a la resta, tot apunta com a gran mal a una pax bicolor que ha de tornar obsolet el xantatge del llop. Blaus i vermells, vermells i blaus resen conjurats perquè el vot indepe –i quina feliç coincidència amb l’abstencionisme– no hagi de pintar mai més res al seu congrés. Per la meua part, quedo a disposició de la humana curiositat per veure què resultarà d’aquesta combinació rocambolesca de lluites compartides. Ah, i per si hi ha algú que s’ho demana, que podrien ser dos o tres, ja dic que servidora votaré diumenge com una animal, i no és cap endevinalla: perquè com a persona, com la persona que sóc, no hi ha cap esperança possible a Espanya.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any