No és una campanya, és un procés natural

  • L’independentisme a sou, esporuguit, blasma el que considera una 'campanya' per l’abstenció, però jo no diria tant: més que campanya, és un procés natural d’una gent que n’està tipa i farta, com després de dilluns ve dimarts

Marta Rojals
19.06.2023 - 21:40
Actualització: 20.06.2023 - 15:05
VilaWeb

Una cosa que es porta molt entre l’independentisme indignat és dir que els partits indepes no són tals (igual que reclama que el PSC no és d’esquerres –mireu qui té a les files!, mireu què han votat!–), però, en aquest aspecte, el que pensem tu i jo és irrellevant. Vist des del nacionalisme espanyol, que és qui estableix el relat, si un dia vas ser mínimament indepe, aquesta és una màcula que no se’n va mai.

Hi pensava ahir mentre escoltava Trias entrevistat, l’home que va voler governar la capital de Catalunya amb una campanya indy-free, per dir-ho com si fos una beguda ensucrada. L’ex-alcaldable caigut en desgràcia recordava que la seua primera opció havia estat de pactar amb el PSC, i encara més, que fins amb el PP s’hi hauria posat bé, el pobre, com donant a entendre que no sabia què més hi podia haver fet. I no vull pensar que hi havia incredulitat de debò, en el fet que el seu pecat no fos perdonat com ell perdona i torna a perdonar els seus reiterats apunyaladors, perquè ja hauria de saber què passa quan els hòmens de fe –al partit del costat n’hi ha un de destacat– es pensen que podran entendrir el diable.

No m’hi estendré gaire, perquè ja n’ha parlat tothom, però és just de reconèixer el mèrit dels espanyolistes en la conquesta del bastió de Barcelona. El trio de les tres C –Collboni, Colau, Cirera– han mentit a l’electorat, s’han passat l’eix dreta-esquerra per l’engonal, s’han fet amnèsics dels atacs encreuats, tot per un bé superior que els requeria urgentment de soldats. Això sí que són lluites compartides, xeic, caic de genolls d’admiració: els espanyols són professionals d’això seu, i al seu costat, els catalans no acabem de passar d’aficionats.

L’altra cosa són els escarafalls dels indepes abstencionistes davant de la maniobra, que servidora encara no els sé interpretar. Perquè es tractava d’això, o no? De castigar els nostres electes amb un ensurt de mort, d’escanyar-los de regidors i escons, de matar-los d’inanició per forçar una renovació necessària com l’aigua. Però em falta entendre aquesta pretensió de voler el benefici sense assumir-ne els inconvenients, de voler recollir fruits alhora que l’adversari es queda l’hort i hi cull melons a plaer. Ja vaig dir al seu moment que, tot i que sóc votant convençuda, m’he quedat sense arguments davant de l’abstencionisme castigador. Però si el “mentrestant” dels partits el tinc clar, el de l’abstenció el trobo atzarós i arriscat. Vull dir aquest pla de drenar el moviment de representació institucional sense tindre’n cap relleu preparat, immediat, i encara torno a repetir preparat.

Però què puc dir jo, que m’equivoco sempre. En tot cas, l’abstenció no té amo i el resultat sí. Entre vots i no vots, el resultat als consistoris són uns partits espanyolistes sobrerepresentats i uns d’independentistes escanyats i moguts a la desesperada per l’instint de supervivència: hom pot dir que a la pràctica estan igual que abans, i tampoc no li ho podria contradir. Però és que costa molt, matar un partit gran. Perdoneu-me l’exemple: a Ciutadans, els seus votants l’han mort quan l’alternativa ja caminava sola i era consolidada, amb la part corresponent encarnada en sigles tan incombustibles com les del PSC. Com a aficionats, ens hi podríem fixar: per fer canviar coses, potser tampoc no cal matar tot el que és gras.

Però el revulsiu hi ha de ser, és clar. Ara suposem que sí, que l’abstenció porta els partits a entendre el missatge i/o que els en surt una competència amb una llista cívica i amateur –una fórmula viscuda i amb un balanç que depèn de qui preguntem, però bé. Suposem que a iniciativa d’uns, o d’uns altres, arriben a un acord unitari, des d’un improbable aixecament de la DI fins a tornar-hi amb un referèndum o una qualsevol altra fórmula intermèdia consensuada. Amb el ressentiment dels partits que ja ha baixat al carrer i s’ha encomanat a la gent, algú dubta que passaria com amb l’últim estatut, que uns per massa, i els altres per massa poc, guanyarien les desavinences per sobre de res?

Per a la unitat del Primer d’Octubre tots partíem del mateix punt, però una proposta feta d’avui ens agafaria a cadascú en un estadi diferent: a uns en el ja vam votar, a altres en el cal tornar-hi, a altres en la DUI ja, als de més enllà en l’aneu tots a pastar. Humilment, és el problema principal que hi veig: per avançar fins al pròxim pas, estaríem disposats al sacrifici d’empassar-nos l’orgull i donar suport a una iniciativa que no fos la nostra com tan bé fan els nacionalistes del costat? Deixeu-me’n dubtar.

Però anem a pams. De cara a les espanyoles, ho torno a reconèixer, el revulsiu que ha funcionat ha estat l’abstenció de les municipals. Ahir mateix, Rufián ja va treure el tema de pactar amb Junts i la CUP un “preu” per a tornar a investir el president espanyol que se’ls ha rifat per tots els cantons. Una proposta que, si arriba a ser unitària, fa unes quantes legislatures tard. L’independentisme a sou, esporuguit, blasma el que considera una campanya per l’abstenció, però jo no diria tant: més que campanya, és un procés natural d’una gent que n’està tipa i farta, com després de dilluns ve dimarts. En tot cas, avui hi ha un gruix prou important d’electorat indepe que veu factible de fer complir pel seu compte aquell programa electoral anhelat –parar d’una vegada de salvar Espanya– amb el poder que els confereix no votar. I quina temptació no és, tenint a mà la carambola: privar de força l’expedició indepe a Madrid, i evitar així que algú pugui tornar a vendre’s els vots, ni “a cambio de nada”, ni a canvi de cap altra ganga.

Ara bé, i insisteixo per acabar: esperar un escenari millor forçant un resultat pitjor té un risc, i cal que ens agafi preparats: per si volem anar fent boca, a la resta de Països Catalans en tenim una mostra en petit, i als nostres cosins germans no els sembla cap joc. En tot cas, arribat el moment no s’entendrà que ens posem les mans al cap si el nacionalisme contrari acaba de fer la seua fenya, en la qual excel·leix, de la manera més descarnada i bèstia. No passa res, potser l’efecte rebot ens desperta el jovent i torna la saba nova al moviment, o no: així és aquest atzar d’arriscar-ho tot sense cap pla de consens.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any