Què se n’ha fet d’aquells polítics catalans?

L’altre dia voltava per la xarxa que abans anomenàvem Twitter i vaig veure-hi una piulada d’un compte anònim que feia una broma sobre Joan Herrera. Hi havia una fotografia de l’antic líder d’Iniciativa per Catalunya Verds, i un d’aquells anuncis típics de persona desapareguda. Això va fer que l’economista Jordi Serracant indiqués que Herrera és el director d’Acció Ambiental de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, amb un sou de gairebé 75.000 euros l’any més dietes. Jo més o menys recordava que havia estat director general a Madrid, però no sabia que ara tingués un càrrec de confiança municipal. I sí, després de consultar el portal de transparència, el seu nom hi consta, i no és l’únic. Al mateix ajuntament, la coordinadora de polítiques d’Acció Social i Comunitària és Laia Ortiz, també membre d’ICV, i que va ser diputada al Parlament de Catalunya i al congrés espanyol, i regidora a la llista de Barcelona en Comú encapçalada per Ada Colau. Una abraçada als ciutadans del Prat, sempre generosos amb els necessitats.

Ara que tanquem una etapa política, he pensat en els nostres representants de fa una dècada. El setembre del 2012 el president Artur Mas va convocar eleccions després de només dos anys al càrrec, amb la intenció que l’emergència del procés sobiranista –aquell Onze de Setembre havia sortit al carrer més d’un milió i mig de persones– tapés el desgast de les retallades socials. La jugada li va sortir malament, i Convergència i Unió, que es va presentar per última vegada en coalició i amb aquesta marca, va perdre dotze diputats. L’XI legislatura també serà recordada per la comissió d’investigació de l’anomenat cas Pujol, la metàfora del president de les branques i els nius, i el monòleg del primogènit sobre la col·lecció de cotxes, pur Capri. Després va venir la Via Catalana del 2013, la gran manifestació del 2014, la formació de Junts pel Sí, i la resta és història.

L’únic espai polític que s’ha mantingut més o menys estable des de llavors és Esquerra Republicana. Els caps de llista per Barcelona van ser Oriol Junqueras i Marta Rovira, i al grup parlamentari hi trobem el president Pere Aragonès, Anna Simó, Oriol Amorós, Roger Torrent, Alba Vergés, Sergi Sabrià, Marc Sanglas i Josep Lluís Salvadó, tots amb càrrecs importants. Coneixent la trajectòria del partit, és probable que aviat vegem un dels espectacles pirotècnics que solen muntar cada deu o quinze anys, sobretot si Junqueras té la temptació de defenestrar el president Aragonès en cas que s’aprovi la llei d’amnistia. Perdre el poder serà duríssim.

Els que han triomfat a la vida són, cap dubte, els socialistes. Resseguim la llista per Barcelona i mireu quin bé de Déu de càrrecs: Pere Navarro, delegat del Consorci de la Zona Franca; Maurici Lucena, president i conseller delegat d’AENA; Núria Parlon, batllessa de Santa Coloma de Gramenet; Joan Ignasi Elena, conseller d’Interior de la Generalitat (nomenat per Esquerra, això sí); Rocío Martínez-Sampere, presidenta de la Fundació Felipe González; Eva Granados, portaveu socialista al senat espanyol; el fins ara ministre de Cultura, l’immortal Miquel Iceta; o Ferran Pedret, secretari primer del parlament. El lleidatà Àngel Ros es va jubilar enguany després de fer d’ambaixador d’Espanya al Principat d’Andorra des del 2018 (118.000 euros anuals). Els dos diputats per Girona van ser Juli Fernández, que torna a ser el batlle de Palafrugell, i Marina Geli, ara propera a Junts i directora general de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic. Xavier Sabaté, de Flix, és el president de la comissió Logístics Green Deal de Barcelona-Catalunya Centre Logístic, entitat que presideix… Pere Navarro.

El quart grup polític d’aquella legislatura va ser el Partit Popular, encapçalat per l’única dona candidata a presidenta, Alícia Sánchez-Camacho. Avui fa vida política a Madrid, i és diputada a l’assemblea d’aquella comunitat. També ha emigrat Enric Millo, que abans havia estat militant d’Unió Democràtica de Catalunya; ara es fa dir José Enrique Millo, és el secretari general d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació de la Junta d’Andalusia, i cobra 82.100 euros anuals més dietes. Gens malament. Així i tot, a les eleccions del 2012 els grans triomfadors van ser Ciutadans, que van créixer de tres diputats a nou. A la dècada següent van passar de tocar el cel amb els dits a estimbar-se, tot i que van tenir un èxit total i definitiu a l’hora d’imposar la seva ideologia imperialista i catalanòfoba a bona part del país. Ara Jordi Cañas és al Parlament Europeu, Carina Mejías va trobar aixopluc a Vox, Inés Arrimadas va tornar fa poc a Jerez de la Frontera, i Albert Rivera, habitual de les revistes del cor, va aconseguir ser acomiadat del despatx d’advocats on treballava per baix rendiment laboral. Ens queda el consol que aviat seran anorreats del tot per les urnes.

L’XI legislatura també va veure l’entrada de la CUP al Parlament. Els dos diputats que s’hi van estar els tres anys van ser David Fernàndez, que en acabat va tornar a la Directa i a la cooperativa Coop57, i Quim Arrufat, que després d’una travessia del desert avui és tècnic de projectes de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya. Ambdós col·laboren a Catalunya Ràdio. I, pel que fa a ICV, aviat van quedar empantanegats en un maremàgnum de sigles, marques i coalicions (recordeu Catalunya Sí Que es Pot?), però amb la seguretat que els que provenien d’Iniciativa sempre trobarien algun refugi o guingueta.

Deixo per al final Convergència i Unió, que és l’espai polític que va canviar d’una manera més radical. Sobta trobar-hi els membres d’Unió Democràtica, abans que liquidessin un partit amb vuitanta-cinc anys d’història i que Ramon Espalader acabés al grup parlamentari del PSC (i Toni Castellà al de Junts). El president Puigdemont ja era diputat, tot i que el cap de llista per Girona va ser Santi Vila, ara director general d’Aigües de Banyoles, president del comitè assessor d’infrastructures de l’Ajuntament de Barcelona i columnista de La Vanguardia. Molts convergents, després de passar per una muntanya russa judicial, continuen amb càrrecs diversos: Joana Ortega és la secretària general de l’Associació Catalana de Municipis i Meritxell Borràs la directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Altres són al món municipal, com ara Neus Munté o Meritxell Roigé, però aquest és de llarg l’espai polític en què més integrants treballen al sector privat, sovint de consultors.

Aquella XI legislatura ens sembla a tots ben llunyana. Si abans l’estabilitat era la norma –als vuitanta i noranta els noms sempre eren els mateixos–, en una dècada hem cremat una o dues generacions de polítics. Ara, tampoc no ens hi fem mala sang. Del 2013 ençà el Regne Unit ha tingut cinc primers ministres, a França i a Itàlia s’ha ensorrat el sistema de partits tradicional, els Estats Units han passat de la placidesa d’Obama a les tempestes de Trump i Biden, i els espanyols han hagut de repetir dues vegades les eleccions per incapacitat de formar govern. Ben mirat, no som cap excepció al món.