25.12.2023 - 21:45
Jo no sé si el procés ja s’ha acabat o si, com diuen alguns, s’acabarà quan el president Puigdemont torni o sigui lliure de tornar a Catalunya. En tot cas, aviat li podrem cantar les absoltes al famós procés, que alguns erròniament es pensaven que seria (o desitjaven que fos) un suflé que duraria quatre dies, uns altres n’han fet un modus vivendi i ja els va bé allargar-lo inútilment i la majoria encara no hem entès com pot haver fet un final tan trist abans d’exhalar l’ànima. Però és així: el procés és mort i ben mort i com abans en publiquem l’esquela i en fem el funeral, abans podrem passar a la següent fase. El dol aviat el tindrem enllestit també, que des del 2019 que només hem fet que encadenar derrotes, ridículs i desànims l’un rere l’altre.
Evidentment, la clau de volta és saber quina ha de ser la següent fase i com ho fem per recuperar la il·lusió nacional. Oh, és que els partits independentistes estan barallats. Oh, és que els líders s’odien massa entre ells per a fer res de bo. Oh, és que en el fons a alguns dels qui manen ja els està bé tornar a l’autonomia i gestionar la sucursal, o no en saben més. És cert. I en molts casos, vergonya, cavallers, vergonya. No era això, companys, no era això, i heu abaratit el somni fins a nivells d’encara més vergonya. Però és que ells sols, partits i líders, són molt pocs, i quan guanyàvem ja anaven a remolc, i ara estan atemorits, i han après la lliçó de la repressió i per tant no podem confiar que ens treguin de l’atzucac.
No, la següent fase l’hem de liderar tots i cadascun de nosaltres, els qui vam votar sí-sí el 9-N i sí l’1-O, els qui estem cansats de ser catalans però no tenim alternativa, perquè fa molts anys que vam decidir deixar de ser espanyols, ni que fos per una qüestió de bon gust, com deia l’enyorat Ramon Barnils. I com que no ens veig assaltant el Palau d’Hivern ni blocant l’aeroport i les fronteres en un futur pròxim, la meva sensació és que hem de tornar a les petites lluites quotidianes, a la feina de formigueta, a implicar-nos en entitats i associacions de barri, a no donar res per perdut d’entrada. Hi ha mil batalles per lliurar i cadascú sabrà trobar la seva: la defensa del medi i els recursos naturals, els drets laborals, l’educació i la sanitat pública, el dret de l’habitatge, el combat contra el racisme i la xenofòbia, el respecte a les diferents opcions sexuals… Malauradament, tenim un món cada cop més esguerrat i si ens quedem al sofà deixant que les màquines i la intel·ligència artificial pensin i decideixin per nosaltres, no ens en sortirem.
A qualsevol lluita, a més, per poc que anem a l’arrel del problema, ens adonarem que formar part de l’estat espanyol ens allunya de la solució i massa sovint ens nega les eines que caldria per a resoldre’l. No dic que ser independents ens solucionés els problemes de manera automàtica, i quan ha calgut també hem demostrat que sabem ser ineptes i incompetents sense necessitat d’ajuda exterior, però quan totes les lleis que surten del nostre parlament acaben al Tribunal Constitucional espanyol vol dir que tenim mala peça al teler. Crec que en el passat ens ha anat bé trobar i compartir algunes grans lluites emblemàtiques, com la dels Papers de Salamanca, o la gestió de l’aeroport, o la dels peatges, o iniciatives com les consultes populars. Potser l’actual campanya per tancar la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona i convertir-la en un espai de memòria en podria ser una? O exigir que el servei de tren de rodalia sigui digne del nom servei, que això afecta milers de persones cada dia?
Del procés, crec que una de les coses que més enyoraré són els mesos i anys en què els carrers van ser nostres. Que sortíem tants cops com feia falta, a manifestar-nos, a protestar, a reivindicar, a exigir, a donar-nos les mans, a cantar i a cridar, a somniar… Allà al mig només érem un entre tants, un entre molts, omplint places i carrers arreu del país, sense mirar-nos de reüll i sense manipulacions partidistes. Preníem consciència de la nostra força com a ciutadans i sabíem que érem del costat dels bons i imparables. Els carrers com a espai emblemàtic del poder popular, als antípodes de l’infame “la calle es mía” de Fraga Iribarne. Encara recordo que quan algú deia que si ens enviarien l’exèrcit, els experts avisaven que l’estat espanyol no disposa de prou efectius per a fer front a la revolta catalana de 2017, fins i tot en cas que la nostra resistència només hagués estat pacífica.
Els carrers seran sempre nostres, cridàvem convençuts. Els carrers seran sempre nostres, cridàvem il·lusionats. Els carrers seran sempre nostres, cridàvem ingenus. Sí, van ser nostres durant molt de temps, fins al punt de convertir-nos en un dels exemples de mobilització ciutadana pacífica més importants i duradors del món. Però no van ser nostres per sempre, perquè a la vida gairebé res és per sempre. Després va venir la pandèmia, la repressió, el desconcert i el desànim, ja no recordo ben bé en quin ordre. Recuperar els carrers, que vol dir recuperar la capacitat de mobilització, i que indirectament vol dir recuperar la iniciativa i la unitat d’acció, és cabdal. Com canta Raimon, hem de tornar a sortir al carrer junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot. Jo no sóc gaire de fer propòsits per als anys que comencen, però si n’hagués de demanar un de col·lectiu per al 2024, ben segur que seria aquest.
