Què causa la covid persistent?

Encara que la majoria de gent sobreviu i es recupera bé del coronavirus, de vegades els símptomes poden persistir mesos o anys. Si s’allarguen més de dotze setmanes, tanmateix, la malaltia és considerada covid persistent.

La covid persistent abraça dos-cents símptomes diferents. Per a determinar-ne el tractament, primer n’hem d’entendre les causes. Un factor que pot associar-se a la covid persistent és que, després de la infecció inicial, el virus no s’elimini completament de l’organisme.

Sabem, per uns altres virus, que un fragment viral pot romandre en diversos teixits durant mesos o fins i tot anys. Aquest pot ser el cas del SARS-CoV-2, el virus que causa la covid. Això és el que en diu la ciència.

Virus que “s’oculten” a l’organisme

Els herpesvirus (com ara el virus d’Epstein-Barr, que causa la febre glandular) o bé el VIH (el virus de la immunodeficiència humana) poden existir en “estat de latència” al cos del pacient durant tota la vida. Dit d’una altra manera, significa que el virus “s’oculta” dins les cèl·lules i hi roman latent durant molt de temps.

El VIH, en particular, es destaca per la capacitat de romandre latent en cèl·lules infectades de tot l’organisme. Encara que romangui inactiu, amb aquest estat de latència n’hi ha prou per a promoure l’activació immunitària i la inflamació.

Uns altres virus –com ara el Zika, el xarampió o bé l’Ebola– s’han trobat en teixits de persones infectades mesos o anys després de la infecció inicial. Aquesta persistència viral pot causar malalties cròniques.

Alguns estudis han demostrat que el coronavirus pot reactivar el virus d’Epstein-Barr en els pacients que el tinguin en estat latent. Les investigacions, alhora, també relacionen la covid persistent amb la fatiga i l’emboirament del cap.

Com sabem que el coronavirus roman en l’organisme?

Alguns estudis han identificat les seqüències genètiques del SARS-CoV-2 (ARN), com també les proteïnes del SARS-CoV-2, en teixits i mostres de femta de pacients que fa mesos que han contret el virus.

Fins i tot hi ha informes d’autòpsies que van trobar ARN i proteïnes virals en teixits de pacients que s’havien mort fins set mesos després de contreure el coronavirus. Es va detectar ARN del SARS-CoV-2 almenys en la meitat de les mostres de teixit cardíac, limfàtic, ocular, nerviós, cerebral i pulmonar examinades.

En el cas d’alguns dels pacients que van sobreviure al coronavirus, es va trobar ARN viral en teixits intestinals quatre mesos després de la primera infecció. Aquests pacients presentaven un quadre de coronavirus asimptomàtic i la PCR els havia sortit negativa.

En un estudi del 2022 es va detectar el SARS-CoV-2 en mostres de femta de la meitat, si fa no fa, dels participants una setmana després de la primera infecció. Al cap de quatre mesos no hi havia presència del virus en les vies respiratòries, però un 12,7% de les mostres de femta eren positives. I al cap de set mesos, encara ho era un 3,8% de les mostres fecals.

Els primers estudis sobre la covid persistent, tanmateix, no sempre assenyalaven una relació estreta entre la detecció de SARS-CoV-2 a llarg termini i els símptomes d’aquesta malaltia. Però en investigacions més recents s’ha observat que la presència d’ARN del SARS-CoV-2 en la sang i el teixit intestinal del pacient augmenta la probabilitat de desenvolupar símptomes de covid persistent.

Com pot afectar el retard en l’eliminació del virus a les persones amb covid persistent?

El retard en l’eliminació de partícules del SARS-CoV-2 en diverses parts de l’organisme podria causar la covid persistent mitjançant diverses vies:

1. Inflamació. L’estimulació immunitària derivada per la presència de proteïnes víriques en el nostre organisme causa inflamació, fa esgotar el nostre sistema immunitari i altera el funcionament de les nostres cèl·lules immunitàries amb el pas del temps. També s’ha demostrat que la disfunció immunitària i la inflamació poden persistir vuit mesos en persones amb covid persistent que, originalment, presentaven un quadre lleu o moderat de covid.
2. Activació de més virus latents. La resposta immunitària continuada al coronavirus persistent pot causar la reactivació de virus latents. Els anticossos que reaccionen al virus d’Epstein-Barr s’observen en nivells elevats en les persones amb covid persistent. Això fa pensar que la covid persistent pot reactivar aquest virus, probablement per l’activació del sistema immunitari. Darrerament, també s’ha demostrat que hi ha més virus latents, com ara els retrovirus endògens humans (virus antics que han passat a formar part del nostre ADN, com si es tractés d’un fòssil genètic), que es reactiven després de la infecció. S’han detectat proteïnes d’aquests virus en cèl·lules sanguínies i teixits de pacients amb coronavirus, i és possible que aquestes proteïnes desencadenin més processos inflamatoris en els pacients amb covid persistent.
3. Els anticossos produïts contra el SARS-CoV-2 podrien tornar-se “autoreactius”. Aquests autoanticossos, que, tot i ser produïts pel nostre sistema immunitari, ataquen per error teixits o òrgans del nostre cos, podrien reaccionar amb receptors o proteïnes de l’hoste per a causar malalties autoimmunes. Estudis recents han demostrat que l’aparició de noves malalties autoimmunes (com ara la diabetis de tipus 1, les malalties inflamatòries intestinals o bé la psoriasi) va estretament associada a la infecció per SARS-CoV-2, per la qual cosa és plausible que hi hagi una relació entre l’autoimmunitat i la covid persistent. Això, de retruc, indica que la covid no tan sols té efectes immediats sobre la salut, sinó que també pot desencadenar canvis a llarg termini en el sistema immunitari.

Tot i que els estudis esmentats aporten indicis sobre de la persistència del SARS-CoV-2 temps després de la primera infecció, encara cal més recerca per a demostrar el vincle entre la persistència del coronavirus i la covid persistent. Concretament, caldria examinar l’ARN i les proteïnes virals tant en la sang com en els teixits dels qui tenen covid persistent, independentment de la gravetat dels símptomes. També s’haurien de fer estudis de cohorts ben desenvolupats per fer seguiment de grans grups internacionalment.

Ara com ara, ja es fan assaigs clínics per a avaluar si el tractament de la covid persistent amb antivirals com el Paxlovid poden reduir els antígens virals i millorar-ne els símptomes. Aquestes investigacions, tanmateix, encara es troben en fase experimental.

Stephen Kent és professor i cap de la divisió de laboratori a la Universitat de Melbourne (Austràlia). Chansavath Phetsouphanh és assistent de recerca al Kirby Institute de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, a Sydney (Austràlia). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.