Dins l’Islam, especialment dins els xiïtes, hi ha la tradició, molt polèmica, del kitman. Consisteix bàsicament en el permís per a dissimular les creences pròpies, si convé. La figura m’ha vingut al cap tot escoltant algunes declaracions de polítics independentistes d’aquestes darreres hores.

Per exemple del vice-president Puigneró, que va dir en la cloenda de la Universitat Catalana d’Estiu que calia mantenir la unilateralitat com a estratègia negociadora amb l’estat espanyol. La paradoxa és tan òbvia que no sé ni si he d’assenyalar-la en públic: o siga, que cal mantenir la unilateralitat per a no exercir-la.

Ahir, la presidenta Forcadell també va dir que ara res de res d’unilateralitat, que això no tocava i que, en tot cas, si fracassava la taula que tothom sap que fracassarà, ja en parlaríem. No sé com en podrem parlar, aleshores; sobretot no veig quin argument s’empescaran els qui no paren d’injuriar la unilateralitat. Però, en qualsevol cas, també em sembla força contradictori provar de mantenir-te en la unilateralitat al mateix temps que dius que no toca. Com si la unilateralitat no fos una actitud vital, una manera de relacionar-te amb l’altre, també en termes polítics, sinó una simple tàctica.

La coincidència de fons entre aquests dos referents dels grans partits independentistes m’ha semblat remarcable. Encara més després de llegir un article que va publicar ahir al diari El País Anna Gener.

L’article parla de la polèmica sobre l’aeroport de Barcelona, però, més enllà d’això, fa un dibuix preocupant de la societat catalana quan retrata la força cada vegada més evident del sector funcionarial, o professional, de la política i de l’abús dels apriorismes ideològics. Uns apriorismes sovint molt extremistes que jo interprete que fan la funció de compensar emocionalment l’acomodament social: no hi ha res millor que permetre’t de ser molt i molt revolucionari mentre cobres un sou públic consistent. A Itàlia, que fa anys que van per davant nostre en tot, els anys vuitanta del segle passat ja parlaven del PSC (Partito del servizio civile, “Partit dels funcionaris”), una força que ho frenava tot a la pràctica, però que cridava a la revolució amb una gran passió i un afany literari excels. I així li ha anat, a l’esquerra italiana…

L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots. Una nafra que no és privativa del Principat. Tan sols cal mirar tot això que passa al País Valencià amb allò que era el Bloc Nacionalista i Compromís per a veure fins a quin punt el mal –la funcionarització de la política, afegida a la hipèrbole ideològica compensatòria i la pràctica del kitman– ja és un fenomen molt estès. Lamentablement estès.

El lector que segueix aquesta columna de manera habitual potser deu recordar que moltes voltes he al·ludit al Primer d’Octubre com un dia clau, no solament per al procés d’independència, sinó també per a l’expressió democràtica popular, per a l’anhel col·lectiu de viure en una societat millor, en una democràcia millor, molt més ajustada a la realitat i a les necessitats de la gent. Va ser així molt probablement per l’efecte d’arrossegament. El moviment independentista català va nàixer de baix. I va trobar canals –les consultes populars per la independència, primer, i l’ANC, després– que van saber vehicular aquesta força de manera magnífica, que van arrossegar els partits i els polítics professionals, van desbordar els seus llits i les seues pretensions i van fer realitat la unilateralitat en un esclat de democràcia que ho va canviar tot. Però, immediatament després, de la mà dels mateixos partits independentistes i amb el xantatge de la repressió com a gran argument, es va començar una marxa enrere en tots els terrenys: el de la independència, però també el de la manera d’entendre i practicar la democràcia, que Puigneró i Forcadell, potser inconscientment, això no ho sé, defineixen bé.

De manera que la qüestió, ara que les coses com més va més clares són, és com recomençar. Com es torna a activar la màquina que, des de baix, va ser capaç de posar contra les cordes el règim i l’estat espanyol i va obligar el sistema polític català a mirar més enllà dels seus interessos espuris.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.