Puigdemont

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

TEMA DEL DIA
Meditar.
La idea del president Carles Puigdemont de fundar una nova organització política no és nova. Com a independentista, sempre havia estat incòmode dins la disciplina convergent, tant en l’àmbit nacional com en el social, perquè es defineix com a socialdemòcrata. A mesura que s’acostava el referèndum de l’1-O i veia tremolors de cames, algunes renúncies i moltes deslleialtats al Palau de la Generalitat, no tan sols al seu partit, va començar a meditar en la necessitat de crear un moviment polític ampli que aplegués transversalment tot l’independentisme rupturista. Una idea que anava barrinant tot sol, mentre tocava la guitarra elèctrica en una de les cambres de la casposa Casa dels Canonges, que continua decorada igual que a l’època que l’habitava el feixista Juan Antonio Samaranch, quan era president de la Diputació de Barcelona.

Els esdeveniments de l’octubre del 2017 no van permetre a Puigdemont d’impulsar la formació política que ell desitjava, però ja de l’exili estant va crear Junts per Catalunya, una candidatura farcida d’independents, per muscular el raquític PDECat, un partit que va néixer mort perquè el part va anar malament. L’operació Junts per Catalunya va ser un èxit, perquè contra qualsevol pronòstic va ser la llista independentista més votada a les eleccions del desembre del 2017, enmig de l’aplicació del 155. Tanmateix, l’èxit polític no es va traduir orgànicament en una força política, perquè la marca és propietat del PDECat, que no l’ha deixada anar, ni ha acceptat de dissoldre’s, perquè els seus dirigents saben que en una organització més àmplia no tindrien ni el protagonisme ni els càrrecs de què gaudeixen ara. Malgrat tot, Puigdemont sempre ha maldat per eixamplar l’espai independentista i per això va impulsar la Crida, encapçalada per Jordi Sánchez, amb la intenció d’obrir la porta a gent independent de l’àmbit progressista que no estava còmoda amb el tomb pragmàtic d’ERC. La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació.

La decisió de Puigdemont de no esperar a arribar a cap acord amb el PDECat per formar un nou partit polític pretén escenificar la ruptura amb l’espai convergent tradicional. Aquesta ruptura la fa de dues maneres. Per una banda, envoltant-se de persones amb un clar perfil progressista, alguns dels quals ex-dirigents d’ERC i del PSC; i per una altra, comprometent-se a lluitar activament contra la corrupció. El manifest presentat avui hi fa una referència explícita, per marcar distàncies amb el passat convergent. El PDECat no té cap cas de corrupció, però no ha sabut trencar amb aquesta herència, demanant perdó pels casos que van malmetre la vella CDC. No ha tingut mai la força política per a fer-ho. A més, encara ha de sortir la sentència del cas 3%, que segurament es publicarà al bell mig de la pre-campanya electoral, seguint la jurisprudència dels tribunals espanyols, sempre disposats a tenir protagonisme quan hi ha eleccions a Catalunya. Amb un nou partit, Puigdemont s’espolsa el passat i es resitua ideològicament, recuperant el centre progressista, on se sent més còmode.

Les possibilitats d’èxit de la nova aventura política de Puigdemont la determinaran els electors a les urnes que d’ací a pocs mesos es posaran a Catalunya. A partir d’avui, no faltaran els profetes de l’apocalipsi que auguraran una solemne trompada, propulsats en talaies mediàtiques ben conegudes. Són els mateixos que ja la van pronosticar a les eleccions europees i a les eleccions catalanes del 2017. Les urnes sempre han desmentit els enterradors de Puigdemont, perquè el seu moviment no és fruit d’una obsessió personal, sinó de la percepció que l’independentisme necessita un nou instrument que recuperi el mandat del Primer d’Octubre i el col·loqui al centre de la política catalana. No li serà pas fàcil, però ho ha estat mai per a ell, ni quan va acceptar de ser cap de llista de Girona per conquerir un feu històric del PSC, ni quan va heretar d’Artur Mas un govern ferit, fraccionat i ple d’enveges. Puigdemont ha volgut deixar anar llast per avançar més de pressa. El llast són aquells sacs de sorra que els tripulants dels globus aerostàtics s’enduien i deixaven caure a mesura que volien enlairar-se.

MÉS QÜESTIONS
Mollà expressa el rebuig als aranzels als cítrics que vol imposar el Regne Unit.
La consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, ha expressat una ‘profunda preocupació i rebuig’ arran de l’anunci del govern del Regne Unit d’aplicar aranzels als cítrics valencians. El govern britànic vol gravar les importacions de cítrics amb un 16% en el cas de mandarines, clementines i híbrids, el 3,2% per a les taronges, xifra que presumiblement s’apujarà fins al 10 %, i entorn d’un 6% per a les llimones. Aquestes mesures, que entrarien en vigor l’any 2021, serien un nou cop a la citricultura valenciana, ja castigada. Mireia Mollà ja ha tramès una carta al ministre espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas, i a la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme, Maria Reyes Maroto, instant-los a començar les accions que, en l’exercici de les seves competències, puguin promoure’s per evitar el mal d’aquestes mesures sobre la citricultura valenciana. Aquests aranzels poden implicar la pèrdua del mercat britànic per als cítrics valencians, com ja ha passat amb el mercat nord-americà a causa dels aranzels imposats per l’administració de Donald Trump. Perdre el mercat al Regne Unit beneficiaria els competidors directes, com ara el Marroc, Sud-àfrica i, especialment, Egipte.

La filla del jutge Marchena ja exerceix de fiscal a Eivissa. Sofía Marchena Perea, filla del magistrat del Tribunal Suprem espanyol Manuel Marchena, ja exerceix com a advocada fiscal de la Fiscalia d’Eivissa, càrrec que va jurar el juny de l’any passat, davant el Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJB). El camí de Marchena filla lloc ha estat ple d’irregularitats i tractes de favor que inclou canvis de nota i la creació d’una plaça especialment per a ella. Sofía Marchena va fer les oposicions a la carrera judicial i va aprovar amb nota. En el moment de triar plaça, va haver de triar entre l’Escola Judicial (a Barcelona), on es formen els jutges, i el Centre d’Estudis Jurídics (a Madrid), on es formen els fiscals. D’aquesta decisió, una vegada presa, no se’n podia desdir. El reglament diu a més que, si per la raó que fos, un alumne no superés el primer curs d’aquestes escoles, repetiria curs amb els membres de la promoció següent. Sofía Marchena, a causa d’una malaltia, va haver d’abandonar l’Escola Judicial. L’any següent, en lloc de reincorporar-se a l’Escola Judicial per a ser jutgessa, es va reincorporar a Madrid i ha esdevingut fiscal gràcies a una decisió irregular del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va canviar-li la nota, sense donar cap explicació, i va crear la plaça de fiscal d’Eivissa expressament per a ella.

Dos ex-caps de govern critiquen la venda de l’ambaixada d’Andorra a Brussel·les. La decisió del govern de Xavier Espot de posar a la venda l’edifici on hi ha la seu de l’ambaixada d’Andorra a Bèlgica, al centre de Brussel·les, ha despertat crítiques de dos caps de govern que van participar a crear-la. L’ex-cap de govern Òscar Ribas, que va ser qui va encarregar les reformes i va acabar inaugurant la seu, ara fa trenta anys, ha dit que era un disbarat, perquè, del seu punt de vista, l’edifici compleix les funcions que ha de complir i és una seu digna que representa Andorra al centre d’Europa. Per Ribas, amb la venda, Andorra fa la sensació de liquidació. En una línia similar, l’ex-cap de govern Jaume Bartumeu, ho ha qualificat de barbaritat d’un govern que no acaba de saber on és l’interès general. Pel govern ha defensat la venda el portaveu, Enric Jover, que ha recordat que l’edifici exercia dues funcions: d’una banda, era la seu de l’ambaixada i, d’una altra, servia d’oficina de promoció turística. Aquesta última, ha recordat, es fa més a les xarxes que no pas presencialment. Jover també ha remarcat que l’edifici tenia un cost de manteniment anual alt, i a més a més té unes certes dificultats operatives, perquè no és on hi ha les institucions i les ambaixades. El govern vol establir-la on hi ha la resta d’ambaixades per facilitar la gestió diplomàtica.

LA XIFRA
456.796 persones són desocupades d’ençà de final de juny al País Valencià, és a dir, que hi ha hagut un augment de 16.279. El secretari autonòmic d’Ocupació, Enric Nomdedéu, ha apuntat que més del 80% dels nous desocupats, en concret 13.330, són joves menors de vint-i-cinc anys sense ocupació anterior.

TAL DIA COM AVUI
El 2 de juliol de 1916 Salvador Hedilla aterrava als camps mallorquins de Son Sunyer a bord del Monocoque II. El pilot cantàbric unia per primera vegada Catalunya amb les Illes en un viatge turbulent de dues hores.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.