17.02.2023 - 21:40
Aquests dies encara es pot veure a València l’obra Ai, Carmela!, interpretada per Pilar Almeria i Josep Manel Casany i dirigida per Joan Peris. És la cinquena producció de la Companyia Teatre Micalet, que ara ha tornat amb força i amb nivells de lectura que, probablement, no tenia fa vint-i-cinc anys. En parlem amb tots dos actors, i més enllà de l’obra obren el ventall de la conversa, que flueix pels meandres de la situació del teatre al País Valencià, la precarietat amb què viu la professió i, és clar, del fet que el Micalet és l’únic teatre de la ciutat de València on tota la programació és en català.
—Com va la retrobada d’Ai, Carmela! amb el públic?
—Pilar Almeria [P. A.]: Molt bé. És un gust, un regust, tenir l’oportunitat de repetir uns personatges com Paulino i Carmela. Per als actors són un tour de force, però té una quantitat de matisos, unes situacions absolutament precioses. Sanchis Sinisterra va imaginar una dramatúrgia molt bona. I vint-i-cinc anys després, tenir l’oportunitat de tornar-los a fer és un privilegi.
—Han passat vint-i-cinc anys d’ençà que la vàreu estrenar. Ni vosaltres sou els mateixos, ni ho és el públic ni el context social. Com treballeu això?
—Josep Manuel Casany [J. M. C]: No som els mateixos… Som els mateixos amb més vicis, amb més experiència. Això ens permet de gaudir més del teatre. Del punt de vista personal, social, tampoc som els mateixos. La teatralitat que té Sinisterra en aquesta funció és molt contemporània, molt nova, encara. Ell és un home que arriba a la frontera teatral de la realitat, de l’oníric. De fet, la seua companyia es deia “Teatro Fronterizo”. I, socialment, el tema d’Ai Carmela, el cop d’estat i la guerra civil, també és latent. Encara no ha estat solucionat. Ell proposa en la funció el tema de la memòria històrica. Nosaltres ens hem fet grans, però ara ve gent que té vint-i-cinc anys, que va nàixer quan nosaltres la vam fer.
—P. A.: Fa vint-i-sis anys, quan la muntàvem, no es parlava de memòria, ni de la guerra civil. Ara les coses tenen un altre pes. Ahir vam tenir una funció especial amb gent jove, de l’escola d’art dramàtic. Gent que, possiblement, no sap què és la guerra civil. Dius Franco i els sona… I teníem un altre sector del públic que era d’una associació de memòria històrica. I es va fer una barreja molt emocionant. Quan es va acabar l’obra i vam saludar, un dels senyors va fer un crit de “visca la república!” I dius, uf! Però què passa? Els xics joves ho sentirien i dirien, a aquests què els passa? Només que puguen fer-se aquesta pregunta, ja és interessant.
—Ara ja tancareu el cicle de l’obra, com serà acomiadar-se de Paulino i de Carmela?
—P. A.: Com si t’arrencaren una part.
—J. M. C.: D’alguna manera sempre el tindràs. Es tracta de tornar a posar-lo en acció. Si la férem fa vint-i-cinc anys i ara l’hem tornada a fer, amb nous matisos, qui sap si d’ací a uns anys hi tornarem. Mai no t’acomiades del tot d’un personatge. La dinàmica de la companyia Micalet és fer teatre de repertori, teatre universal. I hem fet reposicions d’altres muntatges… qui sap si repetirem.
—La companyia Micalet sou Pilar Almeria i Joan Peris. Joan Manel Casany deu ser el fill predilecte o adoptiu.
—[Riuen]
—P. A.: Ha fet més obres que jo, que en sóc sòcia.
—J. M. C.: El Micalet és la meua companyia. És la companyia que m’ha permès desenvolupar-me i créixer com a actor. Ho tinc claríssim. I és la família. Oficialment o administrativament, no sóc companyia, però em sent de la companyia, i crec que ells em senten a mi també de la companyia.
—P. A.: De fet, quan pensem en algun projecte, sempre diem, ho hem de comentar amb Casany. Casany té paper? Cassany té paper, segur. Perquè ell ho pot fer tot.
—La companyia va celebrar els vint-i-cinc anys en pandèmia. Ja us heu refet del tot?
—P. A.: Realment ha sigut bastant catastròfic, no per a nosaltres, sinó en general. La gent no acaba de recuperar-se. Crec que la pandèmia ha creat unes maneres de funcionar, de reunir-se, de veure coses. La por s’ha instal·lat en el cos de les persones, i recuperats recuperats, no. Però sí que estem prou millor que la temporada passada, per exemple.
—Una companyia que fa teatre en català a la ciutat de València, ho ha passat més malament?
—P. A.: Vam començar l’any 1995 amb el Nàpols milionària i ens venien quinze persones, vint. Després vam fer una altra funció i en venien vint, trenta, quaranta… Però com que som molt tossuts, hem insistit i no hem marejat mai la gent. La gent sap que si ve ací pot trobar-se espectacles en valencià, i cada volta tenim més la fidelitat. El nostre públic, quan fem un espectacle de la companyia, ve. Segur. Si és comèdia, en vénen més, però això és en general. Encara que El jardí dels cirerers ens vam sorprendre moltíssim.
—J. M. C.: És que El jardí dels cirerers és una comèdia.
—P. A.: Bé, Txékhov ho diu, sí.
—J. M. C.: A veure, ara faig una funció on faig de Txékhov, i ho he dit moltes vegades. I la lluita que ell tenia amb Stanislavski és que és una comèdia. Però ara parlant del públic, de fer teatre en català i tot això… Tota pedra fa paret. La insistència i la constància de la companyia ha fet que el teatre com a espai, el Teatre Micalet, ja siga un referent. Però és una lluita. Ací, al País Valencià costa molt, costa molt. Tenim encara un problema que ha canviat molt poc, i això ho notes. Lluitant cada dia. Però va com va.
—P. A.: Nosaltres ho hem fet d’una manera natural. Ni tan sols ho hem fet per una cosa militant. Nosaltres ho vam fer perquè pensàvem que ho havíem de fer així. Érem valencians i volíem posar en valencià Shakespeare, Txékhov, i tots els autors que ens agradaven. Ximo Solano [també fundador de la companyia], Joan Peris i jo som de poble i no coneixíem gaire la situació del cap i casal. Per a nosaltres va ser una sorpresa. Sempre hem tingut molt de públic dels pobles.
—Fa un moment dèieu que en alguna representació heu tingut quinze persones al pati de butaques. Us fa pena o mandra fer la representació?
—J. M. C.: Passa exactament el que acabes de dir. Ho penses, ho sents. Fins i tot et pot desmoralitzar una miqueta, però comences la funció i la fas igual que si el teatre estiguera ple. Jo no sé fer-ho d’una altra manera, i crec que la majoria no sabem fer-ho d’una altra manera. Teatre és algú en un escenari i un altre mirant. Un altre, si és una sola persona, ja és teatre i partim d’eixa base. I dius, quina llàstima que no aprofitem això. Desmoralitza, o et desunfla, però la funció la fas i quan acabes n’estàs satisfet i encara dius, gràcies, a aquests quinze que han vingut.
—A banda de teatre, feu audiovisual. Comença a revifar la situació amb l’arribada d’À Punt?
—P. A.: És bastant desastre, sincerament. Nosaltres vam fer el primer dramàtic que es va fer a Canal 9, Herència de sang, i quant a sous i condicions, tot era prou millor que ara. El doblatge també era prou més bo.
—J. M. C.: Era el doble de bo.
—P. A.: S’ha recuperat una televisió sense pressupost. El primer any, que va ser un poc com dir, obrim, es van fer cinc o sis sèries amb molt pocs diners, i on tots els equips ja van dir, nosaltres hi apostem una volta, però si les coses no tenen un pressupost, no es poden fer. Les apostes polítiques per la cultura es veuen en el pressupost. Si no hi ha pressupost, no hi ha televisió. Si no hi ha pressupost, no hi ha dramàtics. Si no hi ha pressupost, no hi ha teatre. Aleshores, quan fas el pressupost, dius, vull fer això o no vull fer-ho. O vull fer-ho per a salvar l’expedient. De manera tímida.
—J. M. C.: La immediatesa ha condicionat la manera de treballar. Es fa tot molt de pressa. Abans, feies un capítol d’una sèrie setmanal en una setmana. Si eren tretze capítols, filmaves tretze setmanes. Ara fas tretze capítols en vuit setmanes. No eixirà bé mai. No pot eixir bé. S’insisteix en això, i crec que no és bo.
—Això és un mal només de la televisió valenciana? Acabeu de treballar a La ruta. Supose que és un altre nivell de producció.
—J. M. C.: No. És curiós, perquè justament pensava en La ruta. Jo he participat en molt poques seqüències, però m’ha servit per a veure quina dinàmica porten. Filmàvem dues seqüències el dia, o tres, o una. Amb doble equip, perquè el pressupost és també el doble. Tu fas La ruta ací, amb el mateix guió, la mateixa idea, però ni de conya… I encara una altra cosa per a matisar. A vegades els realitzadors volen recrear-se en els plans, com si estigueren fent la seua pel·lícula. I els dius, no hi ha temps. I acabem amb el pla i contrapla i text. Que és l’Alqueria Blanca o un serial, tampoc no cal cercar tantes potes al gat!
—L’acabeu d’esmentar. Com definiríeu el fet que L’Alqueria Blanca encara siga el producte audiovisual que continua funcionant en aquest país tants anys després?
—J. M. C.: L’Alqueria Blanca és un reflex clar d’això que deia adés, de la falta d’identitat. Ací no volem evolucionar, no volem fer Shakespeare o Txékhov en valencià. Evolucionar amb la nostra llengua, la llengua del País Valencià. Ací som més folklòrics que valencians. I és diferent i ho matise. Jo crec que l’element clau que té L’Alqueria Blanca és que conta la història de fa uns anys, el Ballant Ballant del Micalet també tenia eixe punt. L’Alqueria ha sigut un èxit. De puta mare! Però no passem de ser molt superficials, folklòrics. Ens agrada l’espardenyeta. Ací ningú sap ballar la dansà, ara, tinc les torres dels Serrans i l’albufera penjats al menjador i sóc molt valencià. Eixe és l’èxit de L’Alqueria Blanca.
—P. A.: No podem ser una societat on parlant en valencià puguem fer sèries de misteri, de ciència-ficció, d’ampliar un poc el registre? Nosaltres tenim unes ganes que es facen coses diferents, que no hi haja paella en el nom, que no hi haja alqueria! Tenim ganes de fer coses com en les altres televisions. Parlem del PP, però a Galícia tenen un audiovisual molt potent. Andalusia, el País Basc. Som l’única autonòmica que no ha pogut desenvolupar industrialment l’audiovisual. I per què? Per falta de confiança, per un sentiment d’inferioritat que té el poble valencià, de tota la vida, que dius, home, ja està bé. Els mateixos actors que som ací ens n’anem fora i la gent diu, mira que bé.
—El fet que hi haja una certa col·laboració entre À Punt, TV3 i IB3 ha obert l’espai?
—J. M. C.: Jo ara doblaré una pel·lícula que vaig fer, que era una coproducció amb una productora catalana. Actors i actrius de Catalunya i del País Valencià. I ara em doblaré a l’espanyol perquè s’ha venut a Netflix o no sé què… Però en el doblatge hi ha matisos.
—En quin sentit?
—J. M. C.: Ara es vol doblar, entre les Illes, el País Valencià i Catalunya, nou pel·lícules. Tres cada territori. Jo dubte que a Catalunya passen una pel·lícula doblada en la variant valenciana. Ells la doblaran en barceloní. No podem saber-ho, perquè encara no ha passat, però la reciprocitat que diem… De fet, la sèrie El paradís de les senyores es va doblar ací i quan l’ha emesa TV3, la van tornar a doblar en barceloní.
—P. A.: També és una qüestió d’indústria. Ja no sols és el tema que puga sonar estrany. Si la tornen a doblar, la indústria del doblatge a Catalunya té més feina. A mi em sembla fantàstic que tots ens acostumem a sentir altres variants del català. Seria magnífic, però això costarà temps.
—Pilar, heu publicat un article molt crític sobre la política lingüística de la Generalitat.
—P. A.: Molt crític, sí. Perquè pense que han tingut molta por. Sincerament. Pense que han sigut tot unes accions poregoses. Estàvem tots molt esperançats perquè les actituds lingüístiques foren valentes i s’han quedat a mitges.
—I ara, què espereu?
—P. A.: Jo, sincerament, he perdut la confiança que siguen més valents. Potser ara, en el programa electoral, diuen que faran allò que els queda per fer. És clar, després de vuit anys, de veure el que deien que farien i el que realment han fet. Tot ha sigut molt tímid. Jo entenc que estava tot per fer. L’argument sempre és que estàvem a zero. Sí. D’acord, estàvem a zero. Ara estem a l’u. Hem pujat a l’u. Potser és que ja m’estic fent un poc descreguda. M’he fet gran i m’he fet descreguda.
—Fa la sensació que hi ha poc intercanvi de companyies i espectacles amb els territoris de parla catalana. Per què?
—P. A.: Nosaltres ho hem intentat. De fet, les companyies catalanes sí que baixen. Possiblement, tenen més suport de la Generalitat de Catalunya, no ho sé. Nosaltres no pugem. De cap manera. No és només la Companyia Micalet, puja molt poc teatre valencià a Catalunya. Amb les Illes encara es fa alguna gira. Hi ha més contacte entre les Illes i el País Valencià que entre el País Valencià i Catalunya. Catalunya està blindada.
—J. M. C.: Jo no ho sé. Fa uns anys vaig ser a la Sala Petita del Teatre Nacional fent L’oncle Vània, de Carles Alfaro. Una setmana. Vam fer doble funció dissabte perquè era ple. I tota la gent ens preguntava per què no hi anàvem més, allà, a fer teatre. Em va cridar molt l’atenció aquesta insistència de la gent.
—P. A.: Pense que també hi ha un tema corporatiu de les companyies. Quan vam fer Nascuts culpables, vam estar-nos un mes en el Lliure. El Lliure és una companyia privada amb vocació pública, però és privada. Hi vam fer un mes i era ple. Va funcionar, però hi ha alguna cosa corporativa que no ens deixa. Perquè segurament el seu mercat ja està molt saturat. No ho sé. No podem fer-hi res si les administracions no hi tenen interès. Perquè hi ha una xarxa Alcover que no funciona. Teòricament, agafa companyies i obres dels tres territoris per fer intercanvis… Fas alguna cosa, però no funciona. Cal reforçar aquesta xarxa. L’Institut Ramon Llull, tampoc, perquè el País Valencià no hi és. Al final, et fa la sensació que fas teatre en valencià perquè vols fer-lo, perquè tens eixe defecte, dius mira, jo el faré així perquè pense que s’ha de fer així, però cap situació és mitjanament favorable. Dius, per què?
—S’escriu bon teatre al país?
—J. M. C.: [Dubta] Crec que s’escriu molt de teatre i a vegades ixen coses interessants, però crec que hi ha molta parafernàlia. Molt de text, molt de noves dramatúrgies. És una dramatúrgia massa literària. Massa novel·lesca, poètica. Pot ser poètic, el teatre és poesia, evidentment, però va perdent teatralitat. Com a intèrpret, quan llegeixes un text ja veus que no està pensat. Tu has posat coses en la boca d’algú, però no penses en qui ho ha de dir? On és l’acció? Falta acció teatral. Fa l’efecte que s’utilitza el teatre per a escriure, per a lliurar pensament. Però el teatre té unes regles, uns condicionaments, que no es tenen gaire en compte. Després et pot interessar més o menys, el tema…
—P. A.: Escriure teatre per a mi és la cosa més complicada del món, perquè has de sintetitzar. Allò que vols contar, ho has de fer per mitjà de la vida. Això és el que feia Txékhov. Feia personatges que parlaven de temes, però dins la seua vida. No deia, ara et faré el manifest. Perquè això és un altre gènere. Això és un assaig. El teatre s’ha de fer per mitjà de les persones. De situacions. De conflictes. Del meu punt de vista, hi ha una prepotència, i ho dic clarament, perquè ho pense, en tota la gent jove de no mirar els clàssics, de no estudiar-los. Per què no es fa, per exemple, en el teatre públic, teatre de repertori? Per què? S’aposta per la dramatúrgia jove, que em pareix molt bé, però que vagen barrejant, perquè si no, es crea la idea que allò és vell i el que val és allò que és nou. Xica, mira, mira com ho feia Txékhov, que per alguna cosa és un clàssic! Això en el nostre teatre públic no passa. Passa de tant en tant, però això és l’escola.
—J. M. C.: El teatre no es conta, el teatre passa.
—Quan acabeu Ai, Carmela!, què farà la Companyia de Teatre Micalet?
—P. A.: Recuperarem, perquè aquesta ha sigut la temporada de recuperar coses que es van quedar a mitges amb la pandèmia. Farem El malfet d’Inishman, que va ser una aposta grandiosa que vam fer a la companyia, quant a repartiment, escenografia… Ens va quedar un muntatge fantàstic. Martin McDonahg és un autor que ara és de molta actualitat. Acaba de fer una pel·lícula com a guionista, és irlandès, fa de director, és d’una actualitat brutal. El que conta és un univers molt extrapolable. Un univers molt xicotet en un poble d’Irlanda, però que podria ser qualsevol poble dels nostres. Amb una manera d’escriure molt innovadora, amb uns diàlegs molt corrosius, molt àcid, molta mala llet, molt d’humor per a contar les històries… És un muntatge meravellós que vam estrenar en plena pandèmia i pràcticament no el va veure ningú. Vam dir que encara que per a nosaltres fóra un esforç de producció perquè són nou actors, l’havíem de recuperar. És realment magnífic.
—Són bones, les relacions de la companyia amb la Societat Coral el Micalet?
—P. A.: Sí. Són bones. Hem tingut els nostres problemes, com tots els matrimonis, però de fa uns anys ençà és bastant més estreta i som part de la casa. Han canviat un poc les maneres de funcionar, i tenim una relació més estreta perquè ens protegim d’alguns atacs externs.
—Sabíem els atacs a la Societat, també van contra la Companyia?
—P. A.: També. Perquè en formem part, perquè ens diem Micalet i perquè no tenen arguments. De totes maneres, d’ací ens vénen tirs, però tampoc no hi ha una protecció oficial administrativa o institucional de tot el que hem fet. El Micalet és l’únic teatre de València, l’únic, que fa tota la programació en la llengua del país. Per què no hi ha hagut una manera de protegir-lo perquè això funcione, perquè cresca? Per què se’ns ha considerat exactament igual? I aleshores dius que això que fem és normal. I no ho és. Els projectes s’han de protegir si tu vols que continuen. Sobretot, si tenen perill de ser atacats…
—J. M. C.: Deixa’m que recupere una cosa sobre l’audiovisual i la llengua que volia dir quan parlàvem de L’Alqueria Blanca. Ningú no parla valencià. No diuen “acció” diuen “acción”. Les acotacions dels guions són en castellà. Els únics que parlen en valencià són els actors. I, fins i tot, la meitat dels actors i actrius, quan acaben la seqüència, ja parlen castellà. Aquesta és la realitat. Tu parla el que vulgues, però no em claves una acotació en castellà ni digues “acción”. Ací es diu acció.
—P. A.: Al final, és el que comentem. Ho faig perquè tinc eixe vici. No hi ha res favorable perquè això es faça.
