Pilar Almeria i Joan Peris: ‘Tenir a València un teatre com el Micalet és un miracle; o una tossuderia impressionant’

Els temps són estranys i, en compte de poder abraçar i felicitar com es mereixen aquest parell de monstres de l’escena, gent de teatre de cap a peus, responsables d’haver-nos fet riure i plorar i emocionar i pensar i ballar i de tot amb el gest i la paraula i el silenci, en compte de celebrar amb ells i com cal els vint-i-cinc anys que fa que la Companyia de Teatre Micalet va pel món, ens hem de conformar amb una entrevista per telèfon, dues entrevistes que després quedaran recosides en una, com si fos realment una conversa de dues veus.

El 13 de maig de l’any 1995, Pilar Almeria i Joan Peris (juntament amb Ximo Solano, que al cap d’un temps va continuar per uns altres camins) van decidir de formar aquesta companyia que ha demostrat, amb talent i tenacitat, que es pot fer teatre popular i de qualitat i en català a la ciutat de València, que es poden superar les maltempsades i confegir, al remat, una bella, intensa, vivíssima història d’èxit. Des del primer Eduardo de Filippo fins al darrer (de moment) i meravellós Anton Txèkhov, han enfilat clàssics i contemporanis, creacions col·lectives, teatre de ballar i de poesia, experimental, popular, de tot. Han aconseguit de recuperar i crear i mantenir i expandir un públic on semblava que no s’hi volia deixar créixer ni cultura ni res.

Avui, val a dir, la maleïda pandèmia plana com una presència no convidada a la festa. No volen que els determini també la celebració, per bé que inevitablement l’ha condicionada. Doncs que no ho marqui tot, si més no. Que no ho marqui tot. I així ho duen, com tothom i amb aquell de més a més que atorga l’arrel i la pràctica de la famosa dita que ens recorda, a tothom però a la gent de teatre encara més, que the show must go on. O, en paraules de Pilar Almeria, ‘intentem ser positius i el que calga. I mira que hem superat situacions estranyes, però és que això no és una crisi econòmica, depèn de factors que ningú no sap. Ara mateix, podríem pensar, i ho fem, que conste, de reprendre la temporada en setembre, encara que siga en una capacitat del 50%, i d’intentar d’anar entre tots agarrant confiança. Però és que de seguida penses… i si hi ha un altre rebrot… en setembre? En novembre? En fi, que anem venuts. Venudíssims. I, al mateix temps, malgrat la incertesa, hem de continuar endavant; no hi ha cap més remei’.

—Quina cosa tan difícil, celebrar els vint-i-cinc anys així…
—Pilar Almeria [P. A.]: Sí. Tan complicat com ha estat arribar fins ací i ara això… Vam pensar d’ajornar-ho, però al final vam dir, mira, no, la situació és aquesta, com una prova més que ens posen els déus, doncs ho celebrarem tal com estem. I ara estem en casa. Així que hem engegat una història que pot ser bonica, hem demanat a persones que han col·laborat en el projecte, actors, actrius, gent de l’equip, gestors… un fum de gent que des del 1995 són realment els responsables que nosaltres sigam ací, que ens envien vídeos que anirem penjant després a les xarxes. I aquesta serà la nostra celebració, una celebració compartida.
—Joan Peris [J. P.]: Però també fa ràbia, eh? Jo sóc una persona molt festera i m’hauria agradat divertir-nos i donar gràcies. Però, bé. La festa, la farem. Per una altra banda, això també fa pensar en el fet que la vida és més que una entropessada, per greu que siga. Una pandèmia és terrible, però també és part del que som. I som més coses: hi ha l’art i la bellesa, i tot continuarà existint malgrat les pandèmies. És la meravella de l’ésser humà, malgrat tot.

—Esperem que sigui una de les lliçons de tot plegat, aquesta reflexió sobre les coses que són importants…
—J. P.: Bé, en això sóc un poc pessimista. Això no canviarà el món, no canviarà el pensament de la gent. Tota pedra fa paret, sí, però no l’alçarem de seguida, la paret. Sempre passa igual. Tant de bo que en eixir de casa tot fóra diferent, i la gent tinguera una altra escala de valors. Però jo no crec que una pandèmia canvie tant les coses.

—Ens recordem de santa Bàrbara quan trona i, després, quan deixa de tronar…
—J. P.: Exacte. Ja ho veurem d’ací a un temps. Potser sí que hi ha gent a qui això ha fet vibrar un poquet les cordes, i reflexionar. En el teatre ens ha passat això: al començament dèiem: si hi ha deu persones que s’ho passen bé, ja estem contents. I després hem vist que hi ha molta gent que ha begut d’eixa energia. Molta. I això fa molta alegria. És un poquet la filosofia de tot això: que no ho farem tot de cop? D’acord. Però mira, a poquet a poquet, qui sap.

—Aquest impuls inicial, la idea de crear un centre de producció, d’exhibició, amb programació estable, teatre de qualitat, en català, popular i al mateix temps de nivell, és fantàstic…

—P. A.: Segurament és que estàvem un pelet bojos [riu]. Però aquest era el somni. Havíem fet una incursió en els noranta per tenir una companyia de teatre, però no va eixir bé. L’altre dia en parlàvem, els tres fundadors, Joan Peris, Ximo Solano i jo (perquè Ximo també hi va ser en aquells començaments complicadíssims, quan es va definir la manera d’entendre-ho tot): el nostre somni, des del començament, era una casa, un lloc referencial de la companyia on poder fer exhibicions llargues, donar temps perquè la gent ho poguera veure, perquè els espectacles, els actors, pogueren anar creixent amb la gent, conjuntament.
—J. P.: Jo havia anat a Barcelona, a l’Institut del Teatre, i després al Lliure, i sempre hi havia una cosa que em deia que havia de tornar. Vaig venir a València a fer una cosa del Centre Dramàtic i vam coincidir amb Pilar i Ximo, i férem una companyia, Vale&cia. No va funcionar, però continuàrem molt amics. I anàrem parlant de coses. De tenir una seu. Un lloc on representar. Potser era l’experiència al Teatre Lliure, també.

—I anàreu a parar al Micalet.
—P. A.: Havia estat referencial en l’època del teatre independent, però en aquell moment estava un poc en desús. El coneixíem tots, i de seguida hi vàrem pensar com a centre de la nostra activitat. I vàrem parlar amb la junta directiva de la Societat Coral el Micalet, que en aquell moment presidia Frederic Jordà. Realment, no sé si ens entenien [riu], però van confiar en nosaltres. Crec que els va sorprendre com es va anar desenvolupant el projecte. Ara pense que estan contentíssims de tenir-nos a casa.
—J. P.: Abans d’anar-me’n a Barcelona hi havia fet teatre, allà. I coneixia Frederic Jordà. Recorde eixa conversa: ens mirava amb una cara… [riu]. Ximo deia: això no tirarà. I jo: calla, espera, espera! Total, que vam aconseguir de començar. No va ser fàcil però ho vam fer. Com amb totes les coses que es poden aconseguir, ho has de tenir clar i enfocar-hi tota l’energia. I la gent va respondre molt bé. I de seguida, va sortir Nàpols milionària, i molt bé.

—Quina ha estat la relació de la companyia de teatre amb la Societat Coral el Micalet?
—J. P.: Hem tingut molta sort que existisca la Societat Coral el Micalet. Amb tots els canvis que hi ha hagut i les anades i vingudes. Molta sort. Una entitat nacionalista al mig de la ciutat de València i que combregue, més o menys, amb la nostra visió de la societat, està molt bé. El fet que més els agradava era que ho poguérem fer en català, a València. I això, que en nosaltres era una cosa molt important, era un punt en comú clau. Les relacions van ser de tota mena, és clar. En algun moment va ser mot dur, també. Però amb perspectiva només els puc donar gràcies: gràcies per haver-nos deixat entrar i per tot. I està bé agrair a la gent que ha fet possible el somni de tirar endavant la companyia. Que ha estat dur? També. Quan hi va haver un moment de parèntesi, Pilar va ser qui ho va mantenir perquè poguérem retornar. Si Pilar hi no hi haguera estat, ara no podríem celebrar els vint-i-cinc anys ni res.

—Si ho haguéssiu d’explicar a un marcià que ara aterrés a València i per tant no us conegués, com li resumiríeu aquest segell especialíssim que té el Teatre Micalet?
—P. A.: És una manera de fer les coses. I, evidentment, en la nostra llengua. Que pràcticament no caldria ni dir-ho: per a nosaltres era natural. Passa que ja sabem com funcionen les coses a València: ens va costar fidelitzar el públic a poquet a poquet. Una altra cosa? Sempre hem fet espectacles lligats al temps, a la gent, en contacte amb les coses que passen. Els artistes no ens podem situar fora del món. Aquest contacte el pots fer mitjançant un clàssic, a voltes amb un espectacle de creació, o d’un autor contemporani, depèn. La marca, potser ha estat aquesta. I crear espectacles basats molt especialment en el treball actoral. Mai no hem utilitzat grans escenografies. I tenim una cosa fantàstica que ens permet aquest teatre, físicament: ser a prop del públic, poder-nos-hi comunicar amb facilitat.

—Com escolliu l’obra següent, quin és el procés per a decidir que fareu Txèkhov o Molins o una autocreació?
—P. A.: És un procés bastant visceral. Comentem entre nosaltres, amb gent pròxima a l’equip (Cassany, per exemple), i no sé què fa que diguem ‘ara no és el moment, més endavant’. Hem volgut plantejar-nos reptes, a voltes, jo què sé, perquè et fas gran i t’abelleix una reflexió sobre el temps, a voltes perquè vols parlar d’això tan bèstia que passa. No és una cosa excessivament intel·lectual, l’elecció, és una sensació, un batec. A voltes ens hem equivocat, és clar, però a voltes no.

—Al capdavall, l’art és aquesta combinació estranya de raonament i aprenentatge i estudi i, alhora, d’aquella altra cosa que no se sap què és…
—P. A.: Sí. Per què, per exemple hi va haver un moment en què que vam necessitar fer una obra de Vicent Andrés Estellés. Per què en aquell moment? No t’ho sé explicar, però necessitàvem fer el Poseu-me les ulleres, i el vàrem fer. Rondava i de cop un dia vàrem saber que ha de ser ara perquè ara és el moment.

—Ens expliqueu la millor experiència, en aquests anys, i, també, la pitjor?
—P. A.: La millor… Recorde molt molt bé el Ballant, ballant. Perquè tocàvem molts pals i treballàvem amb moltíssima gent diferent… Hi vaig fer grans amics. I era molt gratificant perquè arribava, i li agradava, a moltíssima gent. Però n’hi ha més. L’experiència d’El jardí dels cirerers, una obra que teníem pensada des del començament, però que dèiem ‘no, encara no’. Pensàvem que no teníem encara l’edat ni la vivència per a poder fer una obra amb la complexitat de sentiments d’aquest Txèkhov. I ha estat fantàstic. De funció, d’equip, de comunicació amb l’espectador. Ben mirat, no recorde cap muntatge en què diguera ‘ai no, no hi tornaria a passar’. En tots, en els processos artístics sempre es pateix un poc, però tots formen part de la teua vida, ja.

—Joan?
—J. P.: La meua pitjor experiència va ser després d’estrenar Nàpols milionària. Per sempre, personalment, és una de les coses que em quedaré. Jo era actor. I aquella va ser la meua primera direcció. Havíem quedat que ho faríem per torns fins que tinguérem diners i poguérem portar directors. La qüestió és que quan vaig estrenar, vaig trobar un buit tan gran… Tant! Que ja sé que no s’ha de fer, però cada nit anava al teatre, em posava allà en la porteta dels camerinos a mirar l’escenari com si haguera d’eixir. I era horrorós perquè no em tocava mai. Coses boniques? No puc deixar de pensar el dia que estrenàrem Ballant, ballant. Una obra molt dura de fer, de les més cansades, físicament i emocionalment. El dia de l’estrena recorde l’emoció. Sempre sol desbordar al final, amb els aplaudiments i tot. Aquí va ser diferent: començava en fosc i de colp, llums i música. Jo era a l’escaleta, allà amagat, i tan bon punt va començar em va agarrar un botó i vaig començar a plorar que no podia parar. T’ho pots imaginar? Doncs ho recorde com un dels moments meravellosos que he passat. La sensació de veure un treball fet. Fet. Allò de dir: ‘ací hi és tot. Tot. Ja no puc més’. [S’emociona] Això em passa encara, eh? Però amb Ballant, ballant va ser brutal. I, no sé per què, ja sentia que seria un èxit. Quan va començar la música era com si ja sentira els aplaudiments que van venir després, anys i anys. Una cosa tremenda. En El jardí dels cirerers, per exemple, no era conscient que agradaria tant com ha agradat. Quines coses.

—Tota una fita, Ballant, ballant.
—J. P.: Sí. La vam idear pensant que feia falta alguna cosa que funcionara, que cridara molta gent. I saps què vàrem pensar? Una cosa certa però bèstia: que havia de ser un espectacle on no es parlara en valencià, perquè, si no, la gent que no hi estava acostumada no hi venia. Solució? A Ballant, ballant no s’hi parlava. Fort, eh? Però, mira, gràcies a això ho hem pogut mantenir després. I fer altres coses. Coses diferents. Després va venir Ai, Carmela! i La ruleta russa.

—En l’obertura de compàs del Teatre Micalet, dels clàssics al teatre més popular, heu aconseguit cultivar o retornar un pic d’autoestima que potser era necessària. Era una funció que us havíeu plantejat o us ho heu trobat amb el temps?
—P. A.: Una anècdota sobre això de l’autoestima: a Ballant, ballant, efectivament, no s’hi deia ni una paraula, i al final convidàvem el públic a ballar. Doncs jo em vaig trobar amb diverses persones amb qui he ballat que em preguntaven si érem valencians. Per què? Perquè em deien que els havia agradat tant, ho havíem fet tan bé, que pensaven que no érem valencians.

—Tela.
—P. A.: És al·lucinant, però és així.

—Parlar del Teatre Micalet és parlar d’un balanç més que positiu i d’èxit. De vegades fa la sensació que sou més una tenacitat, una insistència, el fruit de dir ‘ho aconseguirem’, que no pas el producte d’una política cultural impulsada des de fora a consciència.
—J. P.: Exacte. Més aviat al contrari, sí. Quan vàrem nàixer, hi havia el PSPV. Els vam demanar que ens ajudaren, abans de l’ensulsiada que ja es veia a venir, de l’època negra que de seguida es va inaugurar. Els dèiem ‘ei, que si guanyen aquests ens quedarem sense valencià, sense teatre, sense res, doneu-nos suport’. I bé, doncs van mirar cap a una altra banda. Devien pensar en alguna altra cosa. Per això dic que cada vegada que ha canviat els gestors culturals, en realitat ha estat com si no existírem. Saps què és sentir-te com que no et veuen? I saber que fas coses i trencant-hi les banyes i res? En fi, hem estat molt molt d’aguantar.
—P. A.: Sí, a València és tot bastant casual. No ens caracteritzem, malauradament, per ser gent que tinguem una política cultural clara, que apostem per coses en què la societat es puga reconèixer. Nosaltres funcionem malgrat: malgrat tot. Ara mateix funcionem perquè en aquests vint-i-cinc anys hem aconseguit de fidelitzar un públic que espera les nostres produccions i que ja té el Teatre Micalet com a referent. I això ho hem aconseguit perquè som d’una tossuderia impressionant. I això que intentar, en València, en el cap i casal que està tan absolutament entreverat, tenir un projecte d’aquestes característiques, és un miracle. Que només ha pogut continuar gràcies a la tossuderia de la gent. Si haguérem abandonat cada volta que ens han fet tornar a començar possiblement no seríem ací.

—Vàreu passar una temporada en parèntesi…
—P.A.: Sí, una temporada curta, quan la gran crisi econòmica. Vam estar un temps fora del Micalet. I després hi vam tornar per la mateixa tossuderia de què parlàvem. Tenir  casa és molt important, també per a una companyia de teatre. Es van escaure les circumstàncies i vam continuar endavant. És l’única manera.

—Manteniu un equilibri molt interessant entre la resistència i l’èxit.
—J. P.: Al final, es tracta de teatre. De teatre, que és el que més m’agrada en el món. Hi ha hagut moments en què li he dit a Pilar: ‘Ei, no puc més: no vull anar a reunions, parlar amb no sé qui, les instàncies… per poder mantenir això, quan en realitat ens haurien de venir a buscar perquè ho férem.’ Però resulta que hem de demanar i demanar i demanar per poder-ho fer. Per fer teatre! Teatre, que d’això es tracta. Però així hem passat aquests vint-i-cinc anys, perdent tant de temps, vivint sempre en la incertesa, que si has de muntar un restaurant per a poder sobreviure, l’altre ha de fer doblatge… Ha estat sempre una lluita tremenda.

—Caldrà tornar a explicar la importància de la cultura? Cada vegada que hi ha una crisi econòmica sembla que sigui la primera capa de la qual es pugui prescindir. Quan aprendrem que no és un element de luxe sinó absolutament necessari?
—P. A.: Sí, caldrà tornar-ho a repetir. Ara, quan hem estat tots a casa, ens hem adonat que per a conservar la salut mental hem necessitat els llibres, les pel·lícules, la música, les obres de teatre, tot el que d’alguna manera ens alimenta l’ànima. Ara això s’ha visibilitzat un poc més. Ara la situació és tan complicada que són mitjanament sensibles, diria que fan un esforç per a fer-nos cas. Però no hem de deixar de fer valdre que la cultura és absolutament imprescindible per a la vida de les persones. És un bé de primera necessitat. Potser ara s’ha fet més evident que mai, però no sé si haurà servit per a conscienciar completament. Crec que haurem de continuar insistint-hi.
—J. P.: Fa molta ràbia que els polítics no siguen capaços de veure-ho. Si no canviem això no podem canviar res.
—P. A.: I hi ha aquesta situació tremenda que ens deixa la pandèmia… És que no sabem si caldrà un suport per a un any o per a dos anys o què. És clar, no és tan sols el temps que hem d’estar per força sense activitat, és també el temps que vindrà després. Vénen uns mesos molt complicats. Si és que s’entén que s’han de mantenir les constants vitals de la cultura.

—Encareu els vint-i-cinc anys vinents…
—P. A.: [Riu] Mare meua…!

—Ara sou més savis i el tremp continua a lloc.
—P. A.: És que és part del nostre sentiment. Com que sempre hem estat en situacions precàries, potser és que hem generat defenses que ens fan resistents contra tot. Sóc conscient de la situació, no és una falta de responsabilitat pensar que podrem continuar endavant: ara mateix, ho tenim tot en l’esperança. I en la il·lusió que a poquet a poquet la gent torne a confiar a entrar en un teatre. Quan tinguem una vacuna, amb tota la tranquil·litat possible, és clar.

—Què té el teatre que no tingui una pantalla?
—J. P.: La respiració. És l’alè de la vida.
—P. A.: Ah! Els rituals són en l’ADN de l’ésser humà: reunir-se perquè algú et conte alguna cosa és tan antic com l’home. Reunir-se en un teatre perquè algú et conte una història és un ritual insubstituïble. És emoció en directe. I, en èpoques de tantíssima soledat, és important de tenir l’oportunitat de compartir. Amb una persona que respira, que riu, que plora. Per això jo crec que el teatre, que ja ha passat pandèmies, crisis, i de tot, no morirà mai. N’estic absolutament convençuda.