El camí del mig

De totes les feines que es repensen en aquest nostre temps accelerat n’hi ha que són repensades més contínuament, que viuen especialment empaitades pel calendari, el rellotge i els vents de canvi que bufen pels quatre cantons. Penso en l’educació. Per això dilluns passat, 7 de maig, no em va sorprendre gens trobar el vestíbul del CCCB pleníssim de professors i mestres disposats a escoltar l’escriptor francès Daniel Pennac en una conversa amb la periodista Anna Guitart dins del cicle «Som adults? Converses per pensar l’educació».

L’escola ha de canviar. Aquesta frase la podem dir avui, la vam poder dir fa vint anys i la podrem dir d’aquí a vint anys. L’escola no atraparà mai el present, però no ha de deixar d’empaitar-lo, perquè a l’escola s’hi forja el futur. Ha de canviar per seguir sent l’escola que ha estat sempre.

Ara els alumnes són clients, va dir Pennac. I deu tenir raó. Però, au, ja tenim aquí el llenguatge ideal que ens servirà per queixar-nos de tots els mals i culpar-ne el progrés i sa mare: clients, màrqueting, negoci, dimoni, dimoni, dimoni. És cert que ara els nens i els adolescents són considerats clients per les marques de roba, menjar, oci, etcètera, sí; també és veritat que els pengem l’etiqueta de consumidors abans que la sàpiguen llegir i que tenen una influència important en les decisions de compra dels seus pares. I és una veritat com una casa que tots aquests canvis han vingut per quedar-se. I més que en vindran.

Diem «ara els alumnes són clients» i llavors vénen els escarafalls, si tenim un mal dia, o les ganes de girar aquesta realitat com si fos un mitjó, si ens hem llevat superherois. I com sol ser habitual, la solució passa pel camí del mig. Deixar de demonitzar l’alumne-client per posar-se a la seva pell seria un primer pas interessant que no sé si tothom fa o està disposat a fer.

Pennac ho explica d’una altra manera que fa molt més efecte. Ell va ser un mal alumne i després va ser professor durant vint-i-cinc anys, i si el seu discurs atreu, atrapa i convenç és perquè quan parla ho fa com a (mal) alumne i com a professor alhora, perquè té present el nen que va ser abans de ser adult. Sembla fàcil i no ho deu ser. «La meva experiència de mal alumne (cancre) em va servir moltíssim com a matèria pedagògica quan vaig ser mestre. El problema és que la majoria de mestres van ser bons alumnes.»

Però encara que hagis estat un bon alumne i no hagis viscut tot el que Pennac descriu amb aquella seva vehemència sentenciosa quan té un micròfon a l’abast, el que sí que has estat és un nen, i per tant has viscut aquella por que viuen tots els nens, amb més o menys intensitat, a l’escola: la por del fracàs, del ridícul, de no estar a l’altura del que se’ls demana, de no saber respondre les preguntes dels grans, una por que com a adults revivim en determinades situacions, perquè fer-se adult no és perdre les pors sinó tenir pors adultes, més aviat.

Els nens d’ara deuen ser clients, d’acord, però continuen sent nens amb por, una por més informada que la que vam tenir nosaltres a la seva edat, diguem-ho tot. I és aquesta por a la pell de l’alumne la que hem de posar al centre de l’etern debat sobre l’educació, això és el que ha de sortir a l’ordre del dia quan ens proposem repensar la feina del mestre, perquè aquesta por potser canvia, sí, potser s’adapta als nous temps, d’acord, però sempre hi és, muta però no se’n va si no hi posem remei. I ningú aprèn res sota la closca de la por.

No vaig comptar quantes vegades Pennac va dir la paraula por, però van ser moltes, perquè és un sentiment molt comú en algú que creix, aprèn i es qüestiona, sobretot quan arriba a aquella etapa en què es viu el canvi més gros de tots, l’adolescència. Despolaritzar la relació mestre-alumne (o escola-família) demana empatia –i ja imagino que si et dediques a la docència ara mateix deus estar arrufant el nas i tenint ganes d’agafar-me de banda i cantar-me quatre veritats sobre el teu dia a dia a l’escola o a l’institut.

Recuperar la nostra por de llavors, recordar-la, reviure com ens feia sentir, com ens feia trontollar, ens pot atansar als alumnes d’una manera diferent, pell amb pell. Perquè és qüestió de pell, de tacte, d’acostar-se els uns als altres com a iguals, ni el mestre pot ser ja aquell senyor que recitava la lliçó com un lloro des de dalt de la tarima, ni l’alumne ha de ser un petit dèspota que exigeixi que el distreguin com si l’escola fos una pantalleta més –ni els pares han de ser aquells adults que desconfiaven de tot el que deia el fill sobre l’escola perquè era un nen, ni han de passar a ser els que volen que l’escola s’adapti com un guant al tarannà del seu fill. Tornem al camí del mig, a la intersecció, a l’espai comú on poden coincidir mestres i alumnes, i els primers jugaran amb avantatge, perquè abans van ser bons o mals alumnes.

Som adults?, preguntaven des del CCCB, i jo preguntaria: vam ser nens? Sí? Doncs que es noti. Que es noti, mestres. Que es noti, professors. I sobretot, sobretot, sobretot, que es noti, pares i mares, que l’educació no depèn solament de l’escola. Perquè quan parlo de la por, quan parlo de la pell, vull adreçar-me també als pares, que abans van ser nens i alumnes. Tot requereix fer memòria, recordar com érem a l’escola, com era la vida a les aules, que l’essència no ha canviat, fan la mateixa olor de llapis, finestra tancada i humanitat, s’hi continuen perdent centenars de gomes d’esborrar, les espirals de les llibretes no acaben el curs a lloc, la cremallera dels estoigs perd la nanseta a mig tercer trimestre… No us costarà gaire recuperar-ho i ficar-vos a la pell del vostre fill en el paper d’alumne, té la mateixa por que vosaltres, el mestre ho sap i vosaltres també, anem cap al camí del mig o seguim polaritzats? Repensar l’educació vol dir fer-ho junts tots els adults implicats. Som adults?