Pàvel Kirilionak: ‘A Catalunya cada dia passen coses que ja vaig veure a Bielorússia’

Pàvel Kirilionak és un exiliat de Bielorússia que resideix a Catalunya des del 2011. Va fugir del seu país quan tenia tot just dinou anys perquè era a punt de ser jutjat després de ser detingut en una manifestació per la llibertat contra el règim dictatorial d’Aleksandr Lukaixenko. Va viure uns quants anys a Praga abans d’instal·lar-se a Barcelona, on treballa de guia turístic. Quan va arribar pràcticament fou quan començava el procés cap a la independència, però diu que abans ja s’havia interessat per la política catalana. S’expressa en un català força bo i és partidari de la independència perquè no veu cap acord possible amb Espanya.

Kirilionak explica algunes similituds i paral·lelismes entre la repressió que exerceix el règim bielorús i l’actitud i les actuacions de l’estat espanyol envers l’independentisme. La violència policíaca del primer d’octubre, l’empresonament i l’exili del govern i de dirigents de la societat civil, la prohibició de les samarretes grogues a la final de la Copa… són tot d’actuacions que el transporten al seu passat. En parlem en aquesta entrevista, on també explica la seva història i com s’ha habituat a viure a l’exili després de gairebé vint anys.

—Expliqueu-nos qui sou.
—Un exiliat. Vaig anar-me’n de Bielorússia a dinou anys. Em vaig exiliar a la República Txeca, que em va donar l’estatus del refugiat. Vaig viure molts anys a Praga i després vaig venir a viure a Barcelona.

—Per què us vau exiliar?
—Bielorússia és un règim autoritari, un estat policíac clàssic. Quan era estudiant vaig participar en un moviment polític d’oposició a Lukaixenko. Hi havia moltes manifestacions i en una em van detenir. Després de deu dies a la presó, em van dir que em podien dur a judici, i aleshores vaig decidir de deixar el meu país.

—De què us acusaven?
—De participar en una manifestació que segons el règim era il·legal. Al meu país no es pot fer una manifestació sense el permís de l’estat. Van dir que hi havia hagut violència a la manifestació i van obrir una causa criminal.

—I què reivindicàveu?
—Es deia ‘Marxa per la llibertat’. Això era el 1999, durant els primers anys de Lukaixenko. Hi havia moltíssim moviment contra el règim. Ara la situació és més tranquil·la. Va ser la manifestació més gran d’aquells anys i la policia va intentar liquidar aquesta acció. Va haver-hi enfrontaments.

—És a dir, que la violència la va fer servir la policia per reprimir la manifestació.
—Sí, sí. Va haver-hi prop de mil detinguts.

—La República Txeca us va donar asil polític?
—Sí. Ara mateix tinc passaport txec. Vaig aconseguir-hi la nacionalitat després de passar molts anys a Praga.

—Us van posar gaires traves?
—No, no vaig tenir cap entrebanc. Era un procediment formal. Depèn del país, pot ser molt fàcil o molt difícil. Qualsevol persona de Bielorússia té més facilitat per a aconseguir l’asil que no pas un ciutadà d’un país que es considera democràtic. Això és molt important. Quan era al camp de refugiats hi havia molta gent de Rússia, que en aquell moment es considerava un país democràtic, i per a ells, malgrat les històries que tenien, era molt més difícil d’aconseguir l’estatut de refugiat.

—Creieu que si no us haguéssiu exiliat hauríeu passat anys a la presó?
—Diria que sí. Això no es pot saber, però la meva família viu encara a Bielorússia i em diuen que cada any, un parell de vegades, la policia va a casa meva a demanar on sóc. Després de divuit anys, encara em busquen.

—Quin contacte hi heu mantingut, amb la família?
—Ens veiem a vegades a Barcelona, o quedem en algun altre lloc. No puc tornar a Bielorússia. No sé si després de tants anys encara tindria problemes, però és un risc.

—Recapitulem. A dinou anys arribeu a Praga. Vau poder continuar estudiant?
—Quan me’n vaig anar feia dos anys que estava a la universitat. Estudiava dret. Va ser un canvi brutal, importantíssim. El primer any vaig provar entrar en una universitat, però no vaig tenir sort. Vaig començar a cercar feina. El problema més important que tenia era que no sabia parlar txec. Sabia anglès, però per a entrar a la universitat havia d’aprendre una mica de txec. Era difícil.

—I econòmicament vau passar-ho malament?
—Era difícil. Tenia una mica d’ajuda del govern de la República Txeca. Ara no ho recordo bé, però en aquell moment potser eren tres o quatre euros la setmana. Tenia dret també a estar en un camp de refugiats. Hi tenia un llit i uns serveis mínims. Però jo volia sortir i vaig decidir anar a Praga a buscar una feina.

—De què vau acabar treballant?
—Feia diverses coses, els primers dos anys. Vaig treballar en una planta industrial, com a comercial en una botiga… Al cap de dos anys vaig obrir un petit negoci, una galeria d’art. D’això vaig treballar-hi vuit anys.

—I quan decidiu de venir a Barcelona?
—L’any 2005 vaig venir per primera vegada a Barcelona i em vaig enamorar de la ciutat. El clima, l’arquitectura… era tot molt diferent. I vaig pensar que algun dia vindria a treballar-hi.

—I ho vau aconseguir.
—Sis anys més tard. Vaig venir el 2011.

—De què treballeu?
—Ara mateix treballo de guia turístic. Domino el rus i l’anglès.

—La vostra arribada va coincidir amb l’esclat del procés independentista.
—Després de la visita del 2005, vaig passar més temps a Barcelona. Algun estiu… Conec el procés polític català d’ençà del debat de la reforma de l’estatut. En aquell moment semblava que Espanya era un país amb una trajectòria molt bona amb el govern de Zapatero. El que va passar després del 2011 em va sorprendre. La situació de Catalunya i Espanya la veig com una relació de matrimoni. És una metàfora que m’agrada sempre explicar a la gent de fora. És un matrimoni que no funciona perquè la dona es vol emancipar. Necessita una mica més de llibertat. En una situació ideal per a preservar el matrimoni l’home hauria de fer alguna oferta, algun moviment. Però passa que l’home pega la dona. Aquest matrimoni no té futur. Qualsevol coexistència necessita compromís. La repressió i la violència poden funcionar un temps, però de manera permanent no.

—Hi veieu similituds entre la situació de Bielorússia i Catalunya?
—Sí, és clar. La primera similitud que vaig veure és el context general. La comparació de la nació catalana amb la nació bielorussa. Nosaltres també som una nació petita que durant tres segles va ser part de l’imperi rus, que sempre va mirar de boicotar la identitat nacional, la llengua i la cultura bielorussa. Això em sembla bastant similar. A Bielorússia la nostra llengua està en una situació molt precària. És molt interessant veure que el català, després de tants segles de limitacions i prohibicions, es continua parlant. Al meu país, amb menys repressió històricament, la gent la va deixar de parlar. És una llengua semblant al rus, però ara poca gent la parla.

—És oficial, el bielorús?
—Formalment tenim dues llengües oficials. Però de facto és molt difícil trobar una escola en bielorús per als nens petits. La televisió és un 99% en rus. El cas català és un exemple de com es pot preservar una llengua i una cultura després de segles de repressió.

—És un motiu que us va impulsar a aprendre el català?
—Sí, primer vaig aprendre castellà. La majoria de gent fa això, primer aprèn castellà. Jo penso que és important aprendre el català. Visc aquí, em considero un ciutadà més de Catalunya i és important parlar el català, també per respecte a la gent. No necessito el català per la meva feina ni la meva parella és catalana. Per mi sobretot és una qüestió de respecte i d’integració.

—Per quin motiu us vau interessar pel procés independentista?
—Bielorússia va independitzar-se de l’URSS el 1991. No hi havia tanta lluita allà com la que teniu aquí a Catalunya. És curiós que nosaltres, sense lluitar ni voler-la tant, tenim la independència. Sempre m’he fet aquesta pregunta, per què alguns la poden tenir i uns altres no. El 1991 va haver-hi el referèndum sobre el futur polític de la Unió Soviètica i la majoria va votar mantenir l’URSS. Ara sí que valorem més la independència, que no pas en aquell moment. Quan sento dir que és impossible que Catalunya sigui independent, que aquestes coses no passen, sempre penso en el meu país. Aquí amb tot aquest moviment tan fort us diuen que no podeu ser independents! El paral·lelisme més interessant, però, va començar a l’octubre de l’any passat. No hauria pensat mai que passarien les coses que han passat aquí, en un estat de la Unió Europea. La repressió policíaca tan brutal del primer d’octubre… Allò que vaig veure aquell dia em va recordar molt la situació del meu país. Aquell dia vaig ajudar uns companys periodistes bielorussos a cobrir el referèndum. Algunes actuacions policíaques que vaig veure jo mateix, aquesta repressió, és semblant al que vaig viure a Bielorússia. Aquest paral·lelisme és més fort cada dia. Cada dia passen coses que ja vaig veure al meu país.

—Ens en podeu posar un exemple?
—La prohibició de portar samarretes grogues a la final de la Copa. La situació als partits de futbol a Bielorússia és molt semblant. Tenim una samarreta simbòlica nacional que des del punt de vista de l’estat és il·legal. I si te la poses, no et deixen entrar als estadis. No pots portar una bandera no oficial. El vídeo de la policia cercant samarretes grogues entre els afeccionats… és com un flashback al meu passat. És molt semblant al que ha passat a Bielorússia els últims anys.

—I l’empresonament i l’exili del govern?
—L’empresonament de polítics és el que hem tingut a Bielorússia durant molts anys. Per al govern bielorús és normal. Qualsevol líder de l’oposició que té possibilitats de ser un líder fort acaba sempre a la presó. La repressió dels activistes, de la gent normal que no són polítics, com en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, és una cosa que ja he vist. Com pot ser això, en un país de la Unió Europea? En teoria hauria de ser l’espai més democràtic, on hi hagués més protecció dels drets humans de tot el planeta. Com poden passar coses com aquestes? No ho acabo d’entendre. Ni la reacció de la UE, de silenci total. Quan aquestes coses passen al meu país sempre hi ha una reacció de la Unió Europea, dèbil i sobretot verbal, però vaja, alguna reacció contrària. Les manifestacions pacífiques no poden acabar amb aquesta brutalitat policíaca. I el suport al govern espanyol… Per mi va ser com una dutxa d’aigua freda. Em vaig sentir decebut amb Europa.

—Els turistes s’interessen per la situació de Catalunya?
—Sí, molt. Com a professional no parlo de temes polítics, però si m’ho demanen, no puc no respondre. El 90% dels meus clients s’interessen per la situació política de Catalunya. És impossible de no demanar-ho. Les estelades i els llaços grocs són a tot arreu. Hi ha molt interès. Pregunten què passa i per què passa. Fa un parell de dies un turista nord-americà em va fer una pregunta molt bona: què passa a Espanya que tothom se’n vol anar? Sempre intento respondre amb la màxima neutralitat, sense prendre posició.

—Quina és la reacció general?
—Sorpresa. La reacció més habitual és la sorpresa per la manera com Espanya aborda el problema. I quan explico els fets, quan som a la plaça de Sant Jaume i em demanen sobre la Generalitat i els dic simplement que hi ha nou persones a la presó i l’altra meitat a l’exili, no em creuen. Els costa de creure que en un país europeu pugui passar una cosa com aquesta. Encara falta una mica d’informació a tot el món sobre la situació de Catalunya.

—Vau poder votar al referèndum?
—No, perquè no tenia dret de vot. Com tampoc no puc votar a les eleccions al parlament.

—Hauríeu votat, si haguéssiu pogut?
—Sí. I hauria votat sí. Sóc de la majoria dels independentistes que ens n’hem fet aquests últims anys, simplement veient la situació. La sortida ideal seria un acord, cercar algun compromís. Amb el pas dels anys, veient la resposta del govern espanyol, ara considero que aquesta sortida no existeix. Tenim dues opcions: la situació actual, amb més repressió cada vegada, o intentar la independència.

—Feu difusió de l’independentisme en un bloc en rus.
—Sempre m’he interessat per les qüestions polítiques. És interessant observar què passa a Catalunya i la gent de fora en té poca informació. Els meus amics sempre em demanen què passa. En lloc de respondre a cadascú separadament, faig servir el bloc per a explicar-ho. Escric articles sobre notícies, sobre política i sobre la història de Catalunya. La meva idea és explicar per què passa això, per què es vol independitzar una gran part de la població de Catalunya. És molt interessant perquè trobo que hi ha un paral·lelisme entre la història de Bielorússia i la Catalunya medieval. Aquí hi havia la Corona d’Aragó i allà teníem el gran comtat de Lituània. Era un tipus de confederació entre Bielorússia i Lituània. Després Bielorússia va formar part de Polònia, i posteriorment de Rússia.

—Tornem al vostre exili. Us hi heu acabat d’acostumar?
—El problema de veritat van ser els primers anys. Després, com en qualsevol situació, t’hi acostumes. A la presó no m’hi acostumaria mai, però a viure en un altre país, en una ciutat com Barcelona, t’hi acostumes. També és veritat que quan me’n vaig anar del meu país no tenia ni dona ni fills. Per mi no era un problema tan greu com per a la gent que ja té família i nens. Era una persona jove, i t’hi acabes acostumant.

—I com veieu la situació actual a Bielorússia?
—La situació no ha canviat gaire. Tenim un règim dictatorial personalista, gairebé monàrquic. El dictador té un fill d’onze o dotze anys i sempre parla d’ell com a successor. És un nen petit, i sembla una broma que a Europa encara puguin passar aquestes coses. Ha canviat poca cosa. És un estat cent per cent policíac, amb una repressió brutal. Ara mateix la possibilitat de qualsevol revolta és gairebé zero.

—Us agradaria tornar-hi?
—Crec que per viure-hi, no. Per fer-hi una visita i passar-hi potser uns quants mesos sí. Per veure com va tot. Però és difícil de proposar-s’ho, no penso tant a llarg termini. Ara mateix visc aquí i m’agrada molt Barcelona i la gent és simpàtica. Aquí a Catalunya m’hi sento molt bé.