La comunicació científica, realitzada mitjançant la publicació de documents en què l’investigador ofereix a la resta de la comunitat científica els resultats de les seues investigacions, és la forma més habitual de donar a conèixer la producció de coneixement. Des que en 1665 es va publicar la primera revista científica, el Le Journal des Sçavans, aquestes han esdevingut –si més no en algunes àrees– el vehicle per excel·lència de difusió del coneixement científic. Segons Delgado López-Cózar, Ruiz Pérez i Jiménez-Contreras (2006), «els autors recorren a les revistes científiques amb la intenció d’assegurar la propietat de les seues idees (registre públic) i amb la suposada certesa que el coneixement publicat és vàlid, està contrastat científicament i respecta les normes acadèmiques del mètode científic, i això és així perquè ha estat avaluat de manera justa i imparcial pels membres de la comunitat científica, fet que les converteix en un instrument de certificació i validació del coneixement». Aquest paper es mantindria si l’article continuara sent una peça clau en la comunicació de la ciència i exercira un paper fonamental en el control de qualitat i de manteniment del crèdit científic. No obstant això, en els darrers vint anys les revistes científiques han experimentat dos canvis profunds: el pas del paper al format electrònic i el sorgiment de l’accés obert.

El moviment d’accés obert (OA, per les sigles en anglès d’open access), com és bastant conegut, consisteix en l’accés lliure i gratuït als treballs científics. Encara que conceptualment no es pot afegir res sobre aquest moviment, cal assenyalar que va més enllà de llegir o descarregar articles sense cap cost, ja que es fonamenta en una sèrie d’aspectes (legals, polítics…) que han representat una autèntica revolució en la manera de comunicar ciència. El seu vertader abast dista de ser predictible. Centrant-nos en el terreny de les revistes científiques, en aquest text tractarem de desgranar algunes de les qüestions sobre l’aplicació dels fonaments de l’accés obert i les seues implicacions en la comunitat científica: la seua suposada gratuïtat, els nous models de negoci que han adoptat les revistes, la protecció dels drets d’autor i els permisos de reutilització dels continguts publicats en obert.

Els pilars de l’accés obert

L’accés obert té els antecedents en tres declaracions que van establir les bases i principis fonamentals d’aquest moviment: les declaracions de Budapest i Bethesda, l’any 2002, i la Declaració de Berlín el 2003.

La primera, la Declaració de Budapest, defineix l’accés obert a la literatura científica com «la disponibilitat gratuïta d’aquesta en el Internet públic, per tal que qualsevol usuari la puga llegir, descarregar, copiar, distribuir, imprimir, cercar o usar-los [els textos d’aquests articles] per a qualsevol altre propòsit legal, sense cap barrera financera, legal o tècnica distinta d’aquelles inseparables del que implica accedir a Internet mateix» (BOAI, 2002).

«L’objectiu de l’accés obert és que qualsevol puga accedir lliurement i sense cap restricció de tipus econòmic o legal a la informació científica»

La Declaració de Bethesda completa l’anterior i estableix dues de les bases de l’accés obert, la reutilització dels continguts i la seua disponibilitat per mitjà de repositoris: «El/s autor/s i el/s propietari/s dels drets de propietat intel·lectual atorguen als usuaris un dret lliure, irrevocable, universal i perpetu d’accés i llicència per a copiar, utilitzar, distribuir, transmetre i presentar el treball públicament i fer-ne obres derivades i distribuir-les, en qualsevol suport digital per a qualsevol finalitat responsable, [dret] subjecte a una atribució apropiada de l’autoria, així com el dret a fer-ne una petita quantitat de còpies impreses per al seu ús personal» (Bethesda statement on Open Access publishing, 2003).

Aquestes declaracions van establir els pilars sobre els quals descansa l’accés obert, l’objectiu del qual és que qualsevol puga accedir lliurement i sense cap restricció de tipus econòmic o legal a la informació científica. L’accés obert garanteix alguna cosa més, ja que la llicència de copyright (drets d’explotació de l’obra), ja pertanya aquesta a la publicació, societat científica, casa edito­rial o als autors, ha d’establir els permisos que té el lector/usuari per a reutilitzar el treball, que podran ser més o menys restrictius segons la modalitat de publicació.

Llig l’article complet al web de Mètode

Enrique Perdiguero Gil. Departament de Salut Pública. Història de la Ciència i Ginecologia. Universitat Miguel Hernández d’Elx.

Cristina Bajo Canales. Biblioteca Nacional de Ciències de la Salut. Institut de Salut Carles III de Madrid.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb