Palestins contra Hamàs

  • De la mateixa manera que sortosament hi ha israelians contra Netanyahu, també hi ha palestins contra Hamàs

Andreu Barnils
25.02.2024 - 01:50
Actualització: 26.02.2024 - 09:08
VilaWeb
Sinwar, líder de Hamàs

“El meu pare era un dels deu germans d’un poble rural de Cisjordània. Quan tenia sis anys es va amagar amb la seva família en una cova durant la guerra dels Sis Dies, al principi dels setze anys passats sota l’ocupació militar. Una vegada, quan el meu pare passava per un control com a estudiant, un soldat es va adonar del llibre de text d’astrofísica que duia sota el braç. Va dir al meu pare que els àrabs eren massa estúpids per a la matèria, i això tan sols li va reforçar la decisió de continuar aprenent. Quan va conèixer la meva mare anglesa era a Amèrica fent el doctorat.” Són paraules de John Aziz, un palestí de la diàspora, autor d’un article a The Atlantic, en què explica les humiliacions i la por que la seva família va passar en mans dels soldats israelians. Però no solament escriu això, també escriu això:

[Traducció: Sóc un palestí liberal humanista que vol la pau. El que vull veure dels “aliats” occidentals pro-palestins és el suport a una solució de dos estats, negociacions de pau i dirigents pacífics. El que veig, en canvi, és la defensa de la destrucció d’Israel i la gent excusant Hamàs.]

John Aziz demostra que, de la mateixa manera que no tots els israelians són partidaris de Netanyahu, no tots els palestins ho són de Hamàs. Passa que la crítica israeliana contra Netanyahu té altaveus, i ben merescuts que els té. I més que n’hauria de tenir. (N’hi ha que no ho diem prou i s’hi hauria d’insistir: llarga vida a Israel, Netanyahu, criminal de guerra. Sóc dels qui creuen totes dues coses alhora. I ara amb la destrucció de Gaza pel seu govern d’ultradreta, amb membres declaradament racistes, encara més.)

La crítica palestina contra Hamàs, en canvi, és més tapada en el nostre racó de món. John Aziz, n’és un exemple. I no és pas l’únic. Hamza Howidy, n’és un altre, que diu això en aquest altre article: “Vaig néixer a la Franja de Gaza a la fi de la dècada del 1990, un de sis fills (…) Em vaig graduar i vaig començar els meus estudis a la Universitat Islàmica de Gaza, juntament amb futurs dirigents de Hamàs. Totes les classes d’art van ser substituïdes per ensenyaments islàmics radicals, i les eleccions als consells i clubs d’estudiants solament eren obertes als membres de Hamàs, que van acumular tots els privilegis i es van repartir totes les subvencions. Tot i que sabíem que els dissidents podien sofrir presó, tortures i fins i tot assassinats, el 2019 alguns de nosaltres vam unir forces i vam organitzar una protesta per expressar la nostra oposició a Hamàs. La manifestació es deia “Volem viure” i va provocar una reacció extrema de Hamàs. Van reprimir violentament les protestes i tots vam ser arrestats (…) Vaig estar detingut durant vint-i-un dia i sotmès a tortures diverses. Em van colpejar amb porres i em van ruixar amb aigua freda.

Després de ser alliberats, la majoria dels qui havien participat en les manifestacions van emigrar de Gaza. No hi havia gens d’esperança de canvi en aquella situació. Hem sofert assetjament constant dels membres de Hamàs. Hi ha qui va morir intentant d’anar-se’n, com Tamer al-Sultan, un farmacèutic el crim del qual va ser de demanar una reconciliació entre Hamàs i Fatah.”

Hamza Howidy va acabar anant-se’n de Gaza a l’agost, després d’haver estat detingut de nou.

És als enfilalls de Twitter de tots dos que he descobert, aquests darrers dies, manifestacions i veus dins de Gaza contra Hamàs. Unes manifestacions, humils si vols, i unes veus, minoritàries si vols, que l’a premsa occidental amb prou feines ha seguit, perquè no lliguen amb la retòrica imperant: que tots els habitants de Gaza són pro-Hamàs. O bé, que més val no criticar Hamàs, ara no toca.

Les manifestacions i veus palestines contra Hamàs l’afebleixen més que no pas Netanyahu, l’home que els va finançar. I a Israel, a Netanyahu, li fa molt més mal la crítica interna que no pas l’externa. Passa que els crítics, a banda i banda, cada cop són més pocs, segons les enquestes. Potser, entre més raons, per la poca atenció que reben.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any