Òscar Cadiach, la història d’un alpinista mític

Tres dècades d’alpinisme resumides en una ascensió de gairebé quinze hores. Fred, vent i una joia brillant: el catorzè vuit mil. Òscar Cadiach s’ha convertit avui en el primer alpinista català que culmina els cims més alts de la Terra sense fer servir oxigen artificial. La seva última conquesta ha estat el Broad Peak (8.051 metres), una muntanya d’arestes prominents i d’ànima esquiva.

D’ençà del 2013, Cadiach ha plantat la tenda diverses vegades als peus del Broad Peak. Observat de lluny pel K2 i el Gasherbrum I, l’alpinista ha atacat el cim en tota mena de condicions, però fins ara la seva ambició no havia estat mai corresposta. Neu, vent i moltes decepcions. El 2014, per exemple, es va quedar a només vint metres.

Avui, per fi, a dos quarts de nou del matí (hora catalana) ha fet cim. ‘Fa molt vent. Ha estat molt dur’, ha dit en una trucada al programa ‘El pont de Mahoma’ de Tarragona Ràdio. Amb la veu entretallada per l’emoció i el cansament ha afegit: ‘Truco del cim del Broad Peak… Sempre Amunt!’.

El primer cim: Nanga Parbat 1984
Aquest agost farà trenta-tres anys del seu ascens al Nanga Parbat, el primer vuit mil de la seva col·lecció. Eren altres temps i els escaladors tenien un cert punt d’exploradors, una aura exòtica, fins i tot. Cadiach i Jordi Magriñà van ascendir en estil alpí el Rupal –una paret vertical de més de quatre mil metres– i després van obrir una variant en la ruta clàssica. La conquesta, finançada per la seva butxaca, va passar gairebé desapercebuda. Només La Vanguardia va publicar un escrit de Cadiach dos mesos després d’haver fet el cim.

‘A les quatre de la tarda arribem a la mítica Nanga Parbat, la muntanya que ha estat escenari de grans tragèdies, sempre somiada i conquerida tan poques vegades. Aquesta vegada ha estat benèvola, s’ha ofert amb senzillesa i ni tan sols no hem tingut cap problema per a pujar sense oxigen. Ens abracem i el moment és emocionant. Els núvols es dissipen i ens permeten captar una magnitud impressionant’, va escriure.

Cadiach no es proposava de fer els catorze vuit mil. De fet, encara faltaven dos anys perquè Reinhold Messner els col·leccionés tots.

Everest 1985: ‘Hem fet el cim!’
Un any després, Cadiach va acompanyar Antoni Sors i Carles Vallès en la primera cordada catalana que va arribar al sostre del món. Van seguir la mateix ruta que van fer George Mallory i Andrew Irvine el 1924 per la cara nord de la muntanya. Durant l’ascensió, Cadiach es va convertir en el primer occidental que escalava sense ajuda el segon graó, situat a més de 8.600 metres d’altura. Una secció de roca i gel d’uns quaranta metres, dels quals els cinc últims són una paret totalment vertical.

‘Hem fet el cim!’, va exclamar Cadiach quan va comunicar a tot Catalunya que la cordada era al capdamunt dels 8.848 metres. L’alpinista també va llegir un poema que Joan Brossa havia escrit especialment per a l’ocasió. ‘Al cim del món es troba una altra vida / tenim els astres a les nostres plantes / de la tempesta al sol hi ha quatre passos / banya l’anell la pedra de la força’, deien els versos.

Tanmateix, l’alegria es va quedar al cim, com explicava Cadiach en una entrevista a la revista Vèrtex: ‘Va ser un descens dramàtic, amb moments molt complicats on el cervell ja no funcionava. Vam estar a punt d’entrar en coma. Per ràdio vam avisar els companys: “O ens ajudeu o ens quedem aquí per sempre!” Però a la vegada aquesta frase va ser un revulsiu. Jo mateix em vaig dir: “O m’aixeco o m’hi quedo”. Així vaig dir-ho al Carles Vallès i ens vam aixecar i vam tirar avall.’

Poc després d’arribar al camp base va saber que havia estat pare d’una nena.

Una ambició més enllà dels vuit mil
Cadiach sempre ha estat un escalador ambiciós que no s’ha volgut encotillar en els catorze cims. En una entrevista a VilaWeb el 2014 ho explicava així: ‘Per a mi, ser capdavanter és ser el primer que fa una ruta. Això dels catorze vuit mils és una repetició d’allò que ja s’ha fet. Sí, potser seré el primer català d’aconseguir-ho, però el veritable capdavanter va ser en Reinhold Messner. Allò que em fa sentir orgullós és obrir vies noves.’

Per això, un any després d’haver trepitjar l’Everest, en comptes de continuar col·leccionant cims, va decidir fer una expedició a la Patagonia. A principi dels noranta, va explorar la cara xinesa del Karakoram. Fins al 1993 no va tornar a coronar un vuit mil, una altra vegada l’Everest, però per la cara sud (Nepal). Aquella mateixa temporada va aconseguir el Shisha Pangma (8.027 metres).

La carrera alpinística de Cadiach ha estat marcada per aquest ‘recessos’ entre els vuit mils. De fet, és l’escalador que ha tardat més a tancar el cicle, gairebé trenta-tres anys. Això s’explica per les ganes de fer coses diferents, però també perquè la feina –és guia de muntanya i càmera d’altura– o la manca de finançament no li han permès de tirar endavant les expedicions.

La Magic Line i la tragèdia
El 2004, Cadiach ja acumulava la meitat dels vuit mil i es va proposar de coronar el K2 (8.611 metres) per una ruta tan inhòspita com perillosa, la Magic Line, anomenada així per Reinhold Messner, malgrat que no es va atrevir mai a fer-la.

Oberta el 1986 per una expedició polonesa, la ruta és extremadament tècnica i puja pel pilar sud-oest de la muntanya. Tots els intents que s’havien fet fins aquell moment per repetir-la havien fracassat o acabat en tragèdia.

A Cadiach l’acompanyaven Jordi Corominas i Manel de la Matta. El trio va equipar la via amb l’ajuda de la resta de membres de l’expedició durant dos mesos. El 15 d’agost, els alpinistes van començar l’atac final al cim després de fer un bivac a 8.100 metres. Cadiach i De la Matta van decidir d’abandonar per cansament a 300 metres del cim. Corominas va continuar tot sol i va coronar el K2 a les cinc de la matinada.

Cadiach i De la Matta, amb un fort dolor abdominal, van descendir amb dificultat fins al camp 1. Allà, Cadiach va demanar ajuda a la resta de l’expedició, però Valentí Giró i els dos portadors baltis no van poder accedir al coll Negrotto per culpa del mal temps. De la Matta va morir poc després d’una peritonitis.

‘Avui, 19 d’agost de 2004, us hem de donar la notícia trista de la mort de Manel de la Matta al camp 1 de la Magic Line, al coll Negrotto, a 6.400 metres, en el descens del K2. Manel de la Matta ha estat el principal motor de l’expedició i el nostre èxit queda dedicat a ell per sempre’, va comunicar l’expedició des del camp base.

Anys més tard, Cadiach va dir: ‘La veritat és que perdre el primer amic a la muntanya em va frenar una mica. Va ser en Manel de la Matta, i em va marcar durant deu anys.’ Fins el 2011, l’alpinista tarragoní no va tornar a trepitjar el cim d’un vuit mil, Manaslu (8.156 metres).

‘El cim més perillós’ i retorn al K2
Tres mesos, tres cims. El 2012 va ser la temporada més productiva de Cadiach pel que fa a vuit mils. Primer va caure l’Annapurna (8.091 metres), una muntanya que va assegurar que ‘no caldria repetir, perquè és molt perillosa.’ Vint dies després trepitjava el cim del Dhaulagiri (8.167 metres).

Un mes després retornava al K2 i afrontava un repte alpinístic, però també emocional. Aquesta vegada intentava fer cim per la ruta clàssica i no pas per la Magic Line. Segons que va explicar a la revista Desnivel, abans d’atacar el cim va visitar el memorial on descansa el cos de Manel de la Matta.

‘Vaig veure que el Manel era al lloc on tot alpinista voldria ser quan s’acabi la seva vida. Un lloc molt emotiu, amb unes vistes impressionants… Allà vaig reviure la història de la Magic Line que, encara que aquesta vegada era diferent perquè anàvem pels Abruços, curiosament em va tranquil·litzar’, va explicar.

El 31 de juliol, a les quatre de la tarda, coronava el K2. Un any després faria igual amb el Kangchenjunga (8.586 metres) i el Gasherbrum I (8.068 metres). Només faltava l’esquiu Broad Peak. A principi dels noranta ja hi va obrir diverses vies, però el cim sempre s’escapolia per pocs metres.

La lluita ha estat llarga i dura. Tanmateix, Cadiach, l’alpinista de fons, ja pot dir que té la col·lecció completa. Ara, a 64 anys, és l’hora d’emprendre nous reptes encara que sembli impossible. Potser la Via Làctia, una ruta que enllaça el Gyachung Kang, la quinzena muntanya més alta de la Terra, amb el Cho Oyu (8.201 m). Cinc dies a més de 7.400 metres.

Faci què faci, el lema serà el mateix: ‘Sempre amunt!’