03.04.2018 - 16:46
|
Actualització: 03.04.2018 - 23:07
Cabell grisós i ulleres de muntura fina. Orhan Pamuk travessa l’aula com qui ja coneix la casa i es dirigeix a la tarima. Dibuixa un somriure nerviós, insegur, potser, de la seva alçada. És un premi Nobel, però passaria desapercebut a qualsevol mercat barceloní. A la tarima l’acompanyen els editors, un traductor i Vicenç Villatoro, director del CCCB. ‘El senyor Pamuk demana si us plau que no es facin preguntes sobre política. Res sobre els kurds o Erdogan. És ací per a parlar de literatura’, diu el traductor. Les paraules són rebudes amb silenci i decepció per part d’alguns dels periodistes.
Cal anar amb peus de plom després del cop d’estat fallit contra el president Recep Tayyip Erdoğan (2016), que d’ençà de l’alçament militar ha accentuat el seu autoritarisme i la repressió contra la dissidència. La mitja lluna de la bandera i el nacionalisme incendiari ho poden maquillar tot. Pamuk ja ha assenyalat amb el dit algunes de les barbaritats del dirigent turc. Tanmateix, en un entorn on qualsevol declaració, insinuació o paraula mal situada és susceptible de portar-te a un tribunal… val més ser prudent. Pamuk ho sap bé.
Però recuperem el fil, l’escriptor és a Barcelona per a presentar La dona pèl-roja, la seva darrera novel·la, editada per Més Llibres. Una història que va començar a elucubrar fa vint-i-cinc anys, quan intentava acabar el seu primer èxit internacional, El llibre negre. ‘Era estiu i vaig veure com un noi jove ajudava a excavar un pou a un home gran i aguerrit. La seva relació era de dominació. L’home era agressiu i vexatori durant el dia. A la nit, però, es tornava afable i es preocupava pel petit. La complexitat d’aquesta relació paternofilial em va captivar.’ I així, sense saber-ho, va néixer un llibre que ha trigat a ser parit.
La dona pèl-roja, ambientada en la Istambul posterior al cop d’estat del 1980, relata les peripècies de Cem, un jove de Beşiktaş –un dels últims reductes del laïcisme a la ciutat– que, arran de la desaparició del seu pare, vinculat als moviments d’esquerra, es veu obligat a treballar com a aprenent d’un excavador de pous a Öngören, un poblet de la perifèria. Cem s’enamora bojament d’una dona pèl-roja, però tot s’acaba de manera sobtada quan el seu mestre té un accident fatal i ell fuig a Istambul. No és fins dècades més tard que sabrà la veritat sobre l’accident i el seu amor.
En certa manera, Pamuk s’identifica amb Cem, un jove sense pare i amb una ànsia infinita per a devorar llibres: ‘Estic molt content amb el meu pare absent. A casa, el model de conducta no eren figures autoritàries i opressives, com els passava als meus amics. El meu pare era un llibertari de valors occidentals. Tenia una gran biblioteca i llegia molt. A canvi de perdre la seva tendresa, vaig guanyar la llibertat que m’ha fet artista.’
Sòfocles, Ferdowsi i Istambul
A La dona pèl-roja, l’escriptor repassa elements fonamentals de la seva carrera. Com la lluita intestina entre el laïcisme i l’islamisme, i entre occident i orient. En aquest darrer conflicte, Pamuk reinterpreta i contraposa dues tragèdies clàssiques de la literatura: Èdip Rei de Sòfocles i ‘Rostam i Sohrab’ del Llibre dels Reis del poeta persa Ferdowsi. Dues històries d’on extreu dos conceptes per a vertebrar la novel·la. Per una banda, l’individualisme d’Èdip, quan assassina el seu pare, i l’autoritarisme de Rostam, quan assassina el seu fill.
Istambul també té la seva quota de protagonisme. Una ciutat que Pamuk ha descrit amb la cura de qui n’ha imaginat cada racó. Una ciutat que és incapaç d’encaixar les seves dues ànimes: el passat de capital imperial amb la banalitat de la modernitat. Una ciutat que necessita el creixement constant per a reivindicar-se, encara que això comporti la destrucció de l’entorn i els recursos dels quals beu. Com una flama que vol brillar amb un roig intens, malgrat saber que això l’empeny inexorablement a convertir-se en un trist filet de socarrim.
La dona pèl-roja va ser publicada a Turquia el 2016, poc abans del cop d’estat fallit. ‘Les novel·les a vegades són premonitòries. Són com profetes sense saber-ho’, diu l’escriptor. A la sala encara ressona: ‘El senyor Pamuk demana si us plau que no es facin preguntes sobre política.’ Tanmateix, el premi Nobel s’envalenteix i declara: ‘Amb aquest treball vull fer pensar a la gent del meu país que continua votant pares que aixafen els fills.’
De tota l’obra de Pamuk, La dona pèl-roja ha estat la més venuda a Turquia. ‘No sé si és per això que acabo de dir o perquè és la més curta’, conclou entre rialles.
