Onze castellanismes antics que són al diccionari

El català ha manllevat paraules de llengües diverses, no tan sols del castellà –però sobretot del castellà. És lògic que, per raons de veïnatge, entre el català i el castellà hi hagi hagut un bescanvi lèxic en el curs de la història. Fa anys, ja vam comentar la influència del català en el castellà, exercida sobretot a l’edat mitjana. I avui veurem mots que el català va manllevar al castellà fa segles (en algun cas, més d’un mil·lenni). Són castellanismes antics.

Alabar 

Segons Joan Coromines, el primer testimoni escrit del verb alabar en català data del 1571. El Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, considera segur que prové del castellà. Coromines diu que és “segurament pres del castellà”. Són sinònims d’alabar, per exemple, lloar i elogiar.

Amoïnar

Coromines assegura que amoïnar prové del mot castellà amohinar, avui en desús en aquella llengua. Segons ell, el trobem escrit per primera vegada en català el 1650 (i en castellà, el 1535). A parer d’Alcover i Moll, ve de moïna, un mot que no diu d’on prové. Són sinònims d’amoïnar molestar, incomodar, preocupar i inquietar. Pronominalment, al costat d’amoïnar-se, podem dir preocupar-se i inquietar-se, per exemple.

Armilla

Totes les fonts asseguren que armilla prové del castellà almilla, testificat en aquella llengua ja el 1540. En català no apareix escrit fins al segle XVIII. Heus ací dos sinònims d’armilla, tal com ens els recorda Coromines: “Molts valencians i balears usen encara jupetí i guardapits i rebutgen armilla com a foraster.”

Buscar

Un mot tan corrent com buscar és també d’origen castellà, i no el trobem documentat en la nostra llengua fins l’any 1666. El terme català equivalent és cercar, ben viu encara a les Illes i recuperat a la resta del país, gràcies, per exemple, a internet. Observem que és la mateixa forma que té l’occità i semblant a les de l’italià (cercare) i del francès (chercher).

Entregar

El verb entregar, amb el significat de ‘posar en mans o poder d’algú’ no va ser acceptat normativament fins a final del segle XX. Per Coromines, aquest significat l’agafà del castellà al segle XVII. En canvi, segons el diccionari d’Alcover i Moll, no és cap castellanisme, sinó que podem atribuir-li “puresa catalana”; per demostrar-ho, mostra un exemple de final del segle XIV. El gramàtic Josep Ruaix diu que l’hem d’evitar i fer servir lliurar, donar o fer a mans, per exemple.

Llàstima

Els etimòlegs coincideixen a dir que llàstima prové del castellà lástima (derivat de lastimar).  Sembla que la primera font d’aquest mot en català és del 1584. En són sinònims –segons el context– pena, compassió i pietat.

Mosso 

El substantiu mosso és un dels castellanismes més antics del català. El primer testimoni escrit que se n’ha conservat és de l’any 988, i és un mot també manllevat per l’italià i el francès. Té uns quants significats. En el més habitual –‘persona que està al servei d’altri’– té sinònims com ara servent, macip i criat.

Postres 

El mot postres –femení i plural– és agafat del castellà postre i el tenim testimoniat ja el 1696, al diccionari català-llatí de Joan Lacavalleria. En són sinònims darreries i llevant de taula.

Pregó

Joan Coromines no té cap dubte que el mot pregó és agafat del castellà pregón. El diccionari Alcover-Moll diu que ens arriba “segurament per conducte del castellà” i en posa un exemple del 1591, per bé que, com ens explica el doctor Bibiloni, no el trobem plenament registrat fins molt més tard, el 1803. De fet, Pompeu Fabra no el va incloure en el diccionari. El nom tradicional és crida (i per això es diu així l’acte en què la fallera major de València anuncia el començament de les Falles).

Preguntar

El verb preguntar apareix escrit per primera vegada el 1576. Coromines no té cap dubte que és agafat del castellà. Segons el DCVB ve del llatí, però ens va arribar “per conducte del castellà”. N’és un sinònim demanar (i de pregunta, demanda o qüestió).

Tarda

Tenim testimonis escrits del nom tarda de final del segle XV i començament del XVI. En aquest cas, és el DCVB que no dubta a considerar-lo un castellanisme. Coromines, en canvi, diu que prové de tard, però que es va consolidar per influx del castellà. Horabaixa i vesprada són habituals en algunes àrees del país, i tampoc no s’ha de perdre havent dinat (en compte de a primera hora de la tarda).