Pau Casals

UN Building
760 United Nations Plaza, Manhattan, Nova York
Mapa a Google

Aquest diumenge fa exactament cinquanta anys del famós discurs del I am a Catalandel músic i compositor Pau Casals (el Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) a l’assemblea general de l’ONU. Va ésser l’última vegada que va trepitjar la seu de les Nacions Unides, a la riba del riu Hudson de Nova York, però no la primera. Perquè Casals, d’ençà de pràcticament el naixement de l’organisme internacional, el va concebre com el casal de la pau mundial i força vegades el va fer servir com a potent altaveu del seu missatge pacifista i de justícia universal.

La relació, intensa i íntima, es va començar a establir força abans, el 1958, quan el secretari general Dag Hammarskjöld va aconseguir finalment, després d’uns quants intents, que el compositor vendrellenc toqués en directe amb l’Orquestra del Festival Casals el Dia de l’ONU, el 24 d’octubre. Casals, forçat a deixar Catalunya arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939, havia decidit de no tocar en cap país que hagués legitimat el règim de Francisco Franco, com els EUA. Però l’estatus neutral de la seu de l’ONU, a Manhattan, el va empènyer finalment a acceptar la invitació amb la consciència tranquil·la. El concert, juntament amb l’aferrissat missatge contra l’amenaça nuclear i en favor de la distensió entre superpotències que havia enregistrat poc abans a Ginebra, es va retransmetre per ràdio a més de quaranta països i el va convertir en tot un símbol de la lluita per la pau mundial.

El 1963, la seva imatge pacifista es va consolidar encara més quan hi va tornar per interpretar el seu oratori “El pessebre”, una de les partitures catalanes més difoses mundialment. Aquest cant a la pau, la puresa de sentiments, la fe i l’esperança, l’havia començat a compondre el 1943 a Prada de Conflent a partir d’un text del seu company d’exili Joan Alavedra, el “Poema del pessebre“, en què feia parlar les figures del pessebre en un llenguatge entenedor per a una nena de cinc anys: el pescador, la filadora, la mula, el bou, els camells… Després d’haver-lo estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960 –Mèxic, segons Casals, era el lloc del món on, després de Catalunya, hi havia més catalans– i d’haver-lo portat al llarg del 1962 per les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles, el Dia de l’ONU del 1963 va sonar en directe a la seu de les Nacions Unides en el divuitè aniversari de la seva creació i el vint-i-cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans.

El profund esperit pacifista de Pau Casals, un valor que ell mateix sempre va identificar amb el fet de ser català, es va destacar encara més el 22 de maig de 1970, quan va tornar a visitar les Nacions Unides per reunir-se amb un admirador seu, el secretari general Maha Thray Sithu U Thant, i va llançar un missatge sobre la greu situació mundial, la importància de l’ONU i la necessitat d’unes condicions millors per a les noves generacions. I poc després, el 24 d’octubre de 1971, a noranta-quatre anys, va assistir a l’assemblea general per a rebre la primera Medalla de la Pau que l’organisme concedia. El compositor, és clar, no va desaprofitar els focus i va pronunciar davant els delegats de tot el món un discurs tant emotiu com sorprenentment improvisat que, encara amb el franquisme vigent al nostre país, va donar a conèixer mundialment la causa catalana.

Però en aquella jornada, tot i quedar una mica eclipsat per la càrrega simbòlica i política de les seves paraules, Casals també va parlar de pau i llibertat amb el llenguatge universal de la música: per una banda, interpretant tot sol amb el violoncel la cançó tradicional catalana “El cant dels ocells”, que de fet ja havia tocat en la presa de possessió del president J.F. Kennedy el 1961 a Washington; i, per una altra banda, dirigint l’Orquestra i Cors del Festival Casals en l’anomenat “Himne a les Nacions Unides“. Aquella composició era un encàrrec exprés del mateix secretari general U Thant i anava lligat a una lletra de Wystan Hugh Auden, el poeta més influent en llengua anglesa d’ençà de T. S. Eliot, que recollia el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides del 1945.

És força sorprenent que, així com la interpretació d'”El cant dels ocells” de fa cinquanta anys a l’ONU va acabar de popularitzar internacionalment aquell tema popular català com a símbol de pau i llibertat, tot un himne dedicat a l’ONU com l’encomanat expressament a Casals i Auden no s’hagi tocat mai més a la seu de les Nacions Unides. “A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut? Com així l’himne roman dins l’arena com la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com ‘un’ himne, però diu que no té himne oficial?” Són les preguntes que es va fer el 2008 Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, en un article publicat al Diari de Balears, i que va respondre ell mateix: “No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per a desautoritzar l’himne.” L’autor exposava dues evidències: Pau Casals, d’ençà que es va haver d’exiliar, no va desaprofitar mai cap ocasió per a condemnar la dictadura militar de Franco; i el poeta Auden, de fet, s’havia significat durant un temps en la defensa de la República, ja fos formant part –breument– d’una ambulància de les Brigades Internacionals, ja fos editant el poema “Spain 1937” amb la intenció de recaptar fons per a la xarxa mèdica republicana.

En favor de l’esforç diplomàtic del règim franquista per a mirar de silenciar l’himne a l’ONU, s’hi va afegir la mort, quasi simultània, dels tres protagonistes de la composició: Auden, l’autor de la lletra, es va morir el 29 de setembre de 1973; Pau Casals, el compositor de la música, el 23 d’octubre de 1973, i U Thant, l’autor de l’encàrrec, el 25 de novembre de 1974. Arran de la denúncia pública de Balutxo el 2008 de la caiguda en l’oblit de l’himne, les iniciatives del nostre país perquè la composició adquirís l’estatus d’oficialitat a l’ONU o que, simplement, tornés a sonar a la seu de Nova York s’han repetit periòdicament en forma de resolucions parlamentàries –el 2009 a la cambra balear, el 2011 a la cambra catalana i al congrés espanyol…– i també de peticions reiterades de la Fundació Pau Casals i de l’Ajuntament del Vendrell. Sense resposta.

No es pot acabar aquest repàs de l’empremta de Pau Casals a l’ONU sense esmentar la seva presència física, encara ara, a la seu de Nova York. Perquè cal saber que quan Casals va comparèixer a l’assemblea general del 1971, l’escultor nord-americà Robert Berks li va demanar de posar per a ell i, amb el seu peculiar estil escultòric a partir de bocinets de fang llançats, en va crear un bust que Robert Howard, president de Centronics Data Computer Corporation, va donar a les Nacions Unides el primer de gener de 1973. De fet, Berks en va fer tres còpies: una és al Museu Vil·la Casals del Vendrell, una altra a la sala simfònica Pablo Casals del Centre de Belles Arts de San Juan de Puerto Rico i la tercera, l’original, és la que es pot contemplar a la primera planta de la seu de l’ONU, allà on el violoncel·lista català va proclamar al món, a viva veu i també amb música, la seva orgullosa catalanitat.

I una mica més: Entre les iniciatives del govern i la Fundació Pau Casals per a commemorar els cinquanta anys del famós discurs del compositor vendrellenc i l’estrena de l’himne a les Nacions Unides, hi ha el rodatge del documentari Un himne per a les Nacions Unides de Pau Casals, un projecte audiovisual que s’estrenarà l’any vinent amb “documents històrics, materials inèdits i entrevistes a personalitats i testimonis”. Precisament un altre documentari, La música d’Europa, de Jordi Barrachina, va explicar el 2012 la influència gens negligible que va tenir Pau Casals per a convertir l’Oda a l’alegria de Ludwig van Beethoven en l’himne d’Europa.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.