Nova York es buida

  • Retrat d'una ciutat que el teletreball castiga, notes personals sobre els opiacis i una visita a la casa d'Oppenheimer, l'home de la bomba atòmica

VilaWeb
L'actor Cillian Murphy en el paper de J. Robert Oppenheimer. (Foto: EFE)

Una dona mig embogida, amb els ulls sortits, el dit acusador, les cames obertes, cridant al mig de la vorera, se’m va plantar al davant, a pocs metres de distància, i va deixar anar: “En aquesta casa d’on tu surts, hi va viure Robert Oppenheimer! El de la bomba atòmica! Ell va viure aquí! Ell va viure aquí!”, repetia mentre s’allunyava movent els braços com aspes de molí i girant-se de tant en tant per veure la meva cara d’espant. La dona tenia raó. Robert Oppenheimer, el físic nord-americà que va dirigir el projecte de tirar la bomba atòmica d’Hiroshima, va viure al número 250 W del carrer 94 de Manhattan. L’edifici d’on sortia aquest agost després de visitar l’àvia de la meva dona, la Beverly, que amb noranta-dos anys ha decidit de deixar els Estats Units per anar a morir-se a Israel. Aquest estiu la família l’hem visitada per acomiadar-nos-en, d’ella i del seu pis de Manhattan, que ara es vol vendre. En una de les visites, precisament, vam parlar d’Oppenheimer, de qui m’he llegit la biografia en què es basa la pel·lícula que ara triomfa a les sales: American Prometheus: The Triumph and Tragedy of J. Robert Oppenheimer.

Tres detalls m’han impressionat de la història de Robert Oppenheimer: que fos un jueu poc arrelat, poc conscienciat, que acabà dirigint la lluita contra Hitler; que l’equip que va formar per tirar endavant la bomba atòmica fos de gent tan i tan jove, criatures de vint anys, trenta, genis de la física que acaben treballant per als militars; que tingués, i això sí que xoca, uns vincles poderosíssims amb el Partit Comunista Americà. El seu germà n’era militant, una de les seves dones, també, com molts amics i col·legues seus. I ell, que no en tenia el carnet (o sí?), era com a mínim company de viatge, havia assistit a moltes reunions de partit i durant molts anys va estar implicat en les campanyes en favor de la república espanyola i contra Franco. Quan ho vaig comentar a l’àvia, tot mirant-me em va deixar anar: “És clar que tenia amics comunistes. Tots en teníem. Què et penses, tu?”

Sortint de la casa de la Beverly, flairant la marihuana que ja forma part de la ciutat (i que l’ha canviada tant), vam anar a buscar el cotxe, que teníem aparcat just a deu metres de casa. Això, abans, no passava. A Nova York era impossible de trobar un bon aparcament al carrer. Però ens hem trobat una ciutat buida. O gairebé. Impressiona de veure. Té a veure, en part, amb el teletreball. Si més no, això diuen les dades que publica el New York Times. (El 36% dels treballadors han deixat la ciutat per anar a llocs més barats i treballen des de casa. Els teletreballadors que han deixat la ciutat són 200.000.) No parlen solament les dades. També les coneixences. La meva cunyada, per exemple, fa teràpia de família via Zoom des de fa tres anys. El seu marit, que ajuda els estalviadors a invertir, també treballa des de casa via telèfon. El teletreball ha arrelat allà molt més que no pas aquí. Però tot ens arriba d’allà cap aquí.

Després d’unes quantes setmanes fora de la ciutat, hi tornem un dia, que recordaré anys. Un dolor extrem em recorre el ventre. Acabo a urgències. De camí, petita vomitada. La diagnosi final de la senyora doctora (la majoria dels metges que vaig veure eren dones, i la majoria d’infermers, homes) va ser aquesta: pedra al ronyó d’1,7 mm que encara no he pixat. La medicació que em va donar, Percocet, conté Oxicodona. No arriba al grau d’addicció i de morts deguts a l’Oxycontin, tot tan i tan ben explicat al llibre L’Imperi del dolor (Periscopi), en què Patrick Radden Keefe dibuixa la crisi dels opiacis als Estats Units, crisi que ha causat 300.000 morts i la caiguda del bon nom de la família Sackler, amos d’Oxycontin. Percocet, també a la llista dels opiacis en qüestió, no causa tanta addicció, ni tantes morts, ni tanta controvèrsia com Oxycontin. És, en resum, molt més segur i molt prescrit. Però em va xocar que l’excel·lent tracte rebut no inclogués un avís de la doctora sobre els perills de l’opiaci en qüestió.

Sovint he visitat la ciutat amb la impressió de viure dins una pel·lícula. Aquesta vegada he deixat la ciutat amb la sensació de viure dins dos llibres (Oppenheimer i l’Imperi del Dolor). Només m’ha faltat arribar al país, instal·lar-me a casa, al Pirineu, a 1.200 metres d’altura, veure el film Les Vuit Muntanyes (quina meravella de film sobre l’amistat entre dos homes, la tendresa entre heteros, el valor de l’amistat i el poder de les muntanyes) i descobrir que l’autor del llibre Les Vuit Muntanyes (Navona) , l’italià Paolo Cognetti, viu la meitat de l’any a Nova York i l’altra meitat en una cabana dels Alps italians. He acabat tenint ganes de viure, un altre cop, dins un llibre i no pas dins una pel·lícula.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor