La nova civilització de la memòria de mosquit

  • Debats, regulacions, paranys i dubtes per afrontar la nova societat mundial de les xarxes digitals que ens ha transformat completament en vint anys

VilaWeb
Qui governarà el metavers de Facebook?
Xavier Montanyà
05.02.2023 - 21:40
Actualització: 05.02.2023 - 23:17

El president del canal ARTE France i ARTE France-Allemagne, Bruno Patino (Courbevoie, 1965), gran especialista en mitjans de comunicació, torna a exposar el debat sobre els efectes i els desafiaments del món capitalista digital i la preeminència de les xarxes socials com a cinquè poder. El replanteja i l’amplia, amb tots els avenços i retrocessos culturals, polítics i democràtics que hi ha hagut aquests darrers anys, especialment després del confinament de la pandèmia i les seves conseqüències.

A La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), Patino que ha estat també director de France Culture i de l’Escola de Periodisme Sciences-Po, denunciava els perills del gran negoci de la pirateria informàtica dels cervells d’Amazon, Apple, Facebook i Google. Advertia de l’addicció a les xarxes, l’atròfia mental, social i democràtica, i exposava molt documentadament la urgència social i cultural de combatre-ho. En vam parlar quan es va publicar el llibre. Són qüestions que en aquell moment podien sorprendre, però que ara ja són del domini públic.

Nou segons és la capacitat d’atenció de les noves generacions educades en les xarxes. Un segon més que la capacitat d’atenció que té un peix d’una peixera. Com ja vam explicar, la tesi del primer assaig és que les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actuava sobre la nostra voluntat i el nostre cervell. L’objectiu és retenir els individus a les xarxes com més temps millor per augmentar els ingressos de publicitat. És el mercat de l’atenció. El sistema que han ideat i construït a còpia d’idear estratègies que generen dependència i addicció té molts individus enganxats a les xarxes. El propòsit és un i ben clar: multiplicar els ingressos multimilionaris de la publicitat.

Bruno Patino, president del canal ARTE France.

Ara l’assagista Bruno Patino fa un pas més en les seves reflexions. A Tempestad en la pecera (Alianza Editorial, 2022), l’autor descriu amb dades i exemples, després del confinament de la pandèmia, en quin punt de dependència de les xarxes som i quins debats hi ha sobre la regulació o no del món digital. Hi ha força polèmica entre experts, crítics, polítics, amos de multinacionals digitals i defensors a ultrança de les xarxes socials.

No és possible tornar enrere ni desconnectar-se. El gegant s’ha fet molt gran i sembla tenir vida pròpia. Què podem fer per controlar el gegant, que estigui al nostre servei, i no que en siguem com més va més dependents i manipulables? Cal posar límits i regulacions? Com es fa? Quins riscs tenen? Quins són els debats actuals sobre una qüestió que afecta de soca-rel el futur de la nostra societat, la política i la cultura. A més de la nostra independència de pensament i acció o el nostre equilibri personal i social.

Una catàstrofe neurològica a gran escala?

El moment actual és crucial i definitiu, segons l’autor. Es redefineixen els conceptes que va construir la Il·lustració: la vida privada, la raó científica, la racionalitat i la democràcia. L’economia de l’atenció digital ho transforma tot. Alguns ho veuen com una possibilitat enorme de millora, uns altres amb un cert alarmisme.

Tal com cita Patino, per exemple, l’any 2019 el neuròleg Oliver Sachs creava el neologisme humeà, provinent de David Hume, autor del Tractat sobre la naturalesa humana (1740). En un article publicat al New Yorker escrivia: “Quan camino pels carrers del meu propi barri, el West Village de Nova York, veig humeans ferits a milers. Joves que han crescut en l’era de les xarxes socials, que no tenen la memòria personal de com eren les coses abans i no estan immunitzats per afrontar les seduccions de la vida digital. Això que veiem i cap on anem sembla una catàstrofe neurològica a gran escala.”

Hi pot haver opinions per a tots els gusts, però és clar per l’autor que en les grans plataformes i en la relació amb els mòbils hi ha en joc un assaig general de les pròximes dècades i definirà la societat de les dades del futur. No és, com bé diu ell, d’una guerra contra l’omnipotència tecnològica, sinó d’escaramusses il·lustrades per a construir una societat digital emancipadora, al servei dels qui l’empren, que promogui la solidaritat col·lectiva. Però, ara com ara, els indicis no semblen anar per ací.

Coberta del llibre ‘Tempestad en la pecera’.

Del confinament a la tempesta en la peixera

Abans del confinament ja érem en la peixera de la pantalla nedant en cercles. Ara la peixera ha esdevingut un oceà de signes, missatges i llocs. Hi ha peixos que neden en aigües clares, peixos que neden en aigües tèrboles i peixos que enterboleixen l’aigua per nedar més bé. Tempestes. A les xarxes sembla que tothom crida i ningú no enraona. Amb 4.200 milions de comptes actius, les xarxes mobilitzen un 53% de la població mundial. Els que les fan servir, de mitjana, tenen comptes en vuit plataformes diferents i dediquen dues hores i mitja el dia a consultar-les. L’estridència s’acaba imposant.

Segons Bruno Patino, els comptes de l’odi i la desinformació tan sols són el dos o el tres per cent del total, però, a simple vista, semblen els amos. El nou espai digital mundial és un poder. El cinquè poder. Trenca les fronteres entre la cosa pública i la privada i dóna prioritat a l’emoció sobre la raó gràcies als algorismes que recompensen l’eficàcia econòmica. Per Patino no és determinisme tecnològic, sinó l’efecte del model econòmic capitalista portat a l’extrem, amb dues conseqüències negatives: la dependència individual i la polarització col·lectiva.

El confinament va causar una sedentarització insòlita i una addicció mai vista a les pantalles. Segons càlculs de l’Institut for Policy Studies, la fortuna dels emperadors de les xarxes va créixer d’un 44% en el primer any de pandèmia. Els tres primers poders, legislatiu, executiu i judicial intenten de controlar les xarxes. El quart, la premsa sembla que prova de transformar l’absorció en cooperació. Ara com ara, sense gaire èxit. Hi ha una dada ineludible. Segons Freedom House, els anys 2020 i 2021 marquen la decadència gradual de les llibertats a Internet per a l’usuari mitjà.

Estudiants anglesos protesten contra la introducció de l’algoritme en les qualificacions escolars.

Sobre la força política d’aquest cinquè poder no hi ha dubtes d’ençà de l’assalt al Capitoli dels Estats Units, el 6 de gener de 2021. Aquell dia el trumpisme es va transformar en moviment accelerat pels algoritmes d’ús publicitari. Aquell dia, el món virtual (i les tesis complotistes i conspiratives) van irrompre brutalment en la realitat política. Segons l’autor, allò “no va ser una revolució, ni tan sols una revolta, sinó un cop d’estat que es va acabar amb un selfie gegant, format per multitud de selfies”. Després de les fotografies, els protagonistes ja no sabien què fer. Per Patino és un canvi que n’anuncia uns altres que vindran. Sembla que els canvis considerats radicals no tenen cap més projecte que la imatge mateixa.

L’assalt al Capitoli dels Estats Units va ser un cop d’estat per a fer-se una ‘selfie’ col·lectiva.

A les xarxes hi ha informació i comunicació, sí, però també molta propaganda i desinformació. Els missatges destructors són la nova propaganda, organitzada o no. Són minoritaris, però per la seva força emocional tenen un potencial de viralitat molt gran. L’algorisme els afavoreix. Un estudi de la Universitat de Nova York durant les eleccions del 2020 als EUA va demostrar que els missatges de desinformació a Facebook havien rebut sis vegades més clics que no els missatges d’informació sobre fets i dades.

El poder de Facebook, per exemple, tant polític com econòmic, s’ha tornat insuportable, segons Patino. El 2019 i el 2020 la plataforma va anunciar la supressió de 15.000 milions de comptes falsos, cinc vegades més que el nombre d’usuaris actius que diu tenir. Un 31% dels nord-americans s’informen regularment per mitjà de Facebook. En el primer semestre del 2021, el grup va facturar 54.000 milions de dòlars en publicitat. Segons The Atlantic: “Facebook actua com una potència estrangera hostil i deu ser tractada com a tal.”

Com desarmar la màquina?

Les plataformes pretenen que el problema és a fora de la màquina. Els anomenats “mals actors” existeixen, no hi ha dubte. De fet, un dels “mals actors”, Donald Trump, n’ha estat desconnectat. Demanen que es reguli l’accés al seu servei, però no volen regular la maquinària que configura el seu sistema algorítmic. Patino pensa que és cert que l’entrebanc pot venir de fora, però també creu que hi ha alguna cosa viciada a l’interior.

Hi ha mecanismes de regulació que depenen de professionals contactats per les plataformes. És molt difícil, sobretot perquè funcionen més als països rics i tenen un risc jurídic segons com s’apliquin les regulacions. Però ara com ara tot són accions exteriors, que no poden competir amb la potència del motor d’acceleració i viralitat.

El juliol del 2021 va començar una nova relació amb les xarxes. “Maten gent”, va dir Joe Biden referint-se a l’acció de les xarxes durant la pandèmia. Un centre d’investigació anglo-americà (Center for Countering Digital Hate) va publicar unes xifres alarmants. Gran part dels missatges de desinformació sobre el vaccí de la covid o sobre el virus mateix provenien de dotze persones que a les xarxes arribaven a cinquanta-nou milions de persones.

Molts pensen que cal una regulació, però com? Regular té el risc de centralitzar. I, què es tracta de regular: un espai públic o un mercat? Com es regula el mercat de les passions? És molt complex perquè això implica posar límits a les eines que utilitzen per ampliar més i més el seu domini econòmic cada dia. El futur implicaria canviar l’objectiu del mercat pel de la preservació dels drets individuals i l’equilibri de l’espai públic.

Artistes contra la imposició dels algorismes.

Ni és intel·ligència, ni és artificial

Kate Crawford, responsable d’intel·ligència artificial a Microsoft va fer una definició interessant: la intel·ligència artificial no és ni artificial (li cal molta feina humana) ni és intel·ligent. Comet errors, de moment, ben visibles. Com quan l’any 2021 Facebook va esborrar la pàgina de la localitat francesa de Bitche perquè en anglès equival a gossa, cosa que demostrava que en sabia més d’insults que no d’història de França. El poble va ser un escenari important de la guerra franco-prussiana del 1870.

També han aparegut focus crítics en la societat. Com els estudiants anglesos que es van manifestar amb l’eslògan “Fuck the algorim” quan durant la pandèmia les autoritats educatives van pretendre d’avaluar-los utilitzant un algorisme. “Podem fugir de la policia, però no de les estatístiques”, deien. Finalment, les autoritats van cedir i van idear uns altres mètodes de qualificació.

Fins i tot l’art més crític ha intervingut en la polèmica. L’any 2020 l’artista berlinès Simon Weckert va fer creure a Google Maps i Waze que les grans artèries de la seva ciutat estaven saturades de trànsit i tan sols es podia circular a 5 km/h. Resultat: es van col·lapsar la resta de carrers. Com ho va fer? Va connectar als dos serveis de navegació noranta-nou telèfons mòbils que arrossegava en un carret lentament pels carrers grans de Berlín.

L’artista berlinès Simon Weckert, en una acció contra Google Maps el 2020.

Construir l’alternativa

Davant l’imperi de les grans plataformes hi ha tres vies d’acció, de moment, ens informa l’autor del llibre. La primera és la retirada. Abandonar-les. No participar-hi. Cosa difícil perquè són eines clau i útils de la socialització. La segona, la negociació. Sigui professional, personal o col·lectiva. Serà més eficaç si es combina amb intents de regulació estatal o internacional. D’aquesta via, la premsa és un actor clau que cada any aconsegueix d’asseure les grans plataformes a negociar acords financers o tecnològics. La tercera, la més utòpica, sembla retornar als orígens de la utopia d’internet. Consisteix a convèncer les xarxes socials que engeguin mecanismes humans i tècnics que contrarestin l’acció dels algorismes que milloren dia a dia per originar més beneficis.

Les xarxes ens satisfan i ens saturen. Bruno Patino cita una metàfora elaborada per Adam Gazzaley a The Distracted Mind: ancient brain in high tech world. Un esquirol roman en el mateix arbre mentre hi hagi nous per a menjar. Per l’animalet l’esforç de canviar d’arbre i la incertesa de trobar aliment és arriscat i costós. Un mòbil és el conjunt d’arbres que tenim a l’abast de la mà. “Una sobredosi de recompenses possibles”, diu Gazzaley.

Anem del símil del peix a la peixera, al de l’esquirol a l’arbre. Encara hi ha moltes actituds i comportaments més per a explorar en el regne animal. El debat tot just comença.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any