El món fa front a uns desafiaments imponents. Els problemes que té són molt greus. La crisi ecològica, especialment, és d’una gravetat excepcional, probablement mai vist en cap més cas. Però al mateix temps la sensació que tot va malament o que tot empitjora no és ben bé exacta.

Aquesta mini-sèrie en tres capítols intenta senzillament provocar la reflexió. Us oferirem sis gràfiques, sis conjunts de dades, que intenten explicar que hi ha coses importants que van millorant, vistes des d’una òptica global. Això no vol pas ni negar res ni, per descomptat, amagar res. Les coses poden ser molt millors a escala global i no evitar que el món continue essent un infern per a alguns. I que algunes coses globalment vagen més bé no justifica res. Però tampoc no és bo ignorar la realitat, especialment quan les dades són clares i els qui les aporten, de fiar.

En tres capítols repassarem alguns aspectes parcials de la realitat del món que van millorant. Comencem avui amb tres aspectes de la guerra i la violència.

La guerra, com a concepte, s’acaba?
Vist què passa cada dia a Síria, l’Irac o l’Afganistan, preguntar-se si la guerra s’acaba podria semblar un sarcasme. Però no ho és. La duresa de la guerra en aquests països és extrema però, vist de la perspectiva dels anys quaranta del segle passat, les guerres són avui un fet excepcional.

Aquesta gràfica de vox.com recull les dades acumulades per Human Security Report Project, per l’Uppsala Conflict Data Project i pel Peace Research Institute d’Oslo, compilades pel periodista Stephen Pinker.

Vox_LessWarMainGraph_Revised.0

La gràfica comptabilitza el nombre de persones mortes a batalles bèl·liques per cada 100.000 habitants de la Terra. Als anys quaranta, enmig de la Segona Guerra Mundial es van arribar a morir vint-i-tres habitants de la Terra de cada cent mil en una guerra. Avui, de fet, des que va començar el segle, la xifra és inferior a una.

Evidentment cal tenir en compte que ara hi ha més habitants al planeta que als anys quaranta. En aquell moment n’eren dos mil tres-cents milions i ara en són set mil milions. Però fins i tot si multiplicàssem per quatre la xifra actual, per compensar aquesta diferència, arribaríem a un poc més de tres morts per cada cent mil habitants, una xifra molt allunyada dels vint-i-tres morts dels anys quaranta.

La gràfica és interessant per uns quants aspectes que podrien explicar el perquè d’aquest fet. Hi ha, sobretot a partir dels anys vuitanta, una reducció clara de les guerres entre els estats, que sempre ocasionen molts més morts que les guerres civils i una reducció clara del nombre de guerres en total. Això en part es pot explicar per l’amenaça de la guerra nuclear, però també és fruit de l’emergència de grans espais de cooperació econòmica i política i de la consolidació de règims democràtics a grans parts del món. Avui, per exemple, és inimaginable una guerra entre França i Alemanya. La Segona Guerra Mundial, però, va significar set milions de morts per als dos països. En total el cost de morts de la Segona Guerra Mundial oscil·la entre setanta i vuitanta cinc milions de morts, segons les fonts. I això que tan sols trenta anys abans la Primera Guerra Mundial ja havia matat quaranta milions de persones més. Són xifres avui impensables. Segons Iraq Body Count, per exemple, des del principi de la guerra de l’Irac el 2003 s’han mort en aquell país 251.000 persones, comptant soldats i civils.

A la dècada dels vuitanta per primera vegada hi ha més guerres civils o guerres civils amb intervenció militar estrangera que conflictes entre estats. I posteriorment gairebé totes les guerres són civils, però no n’hi ha tantes com abans. Àfrica, per exemple, és avui un continent molt més pacífic que no als anys vuitanta.

Del 2016 ençà únicament quatre conflictes han superat ja el nombre de deu mil morts (l’Afganistan, l’Irac, Síria i Nigèria per la insurgència de Boko Haram). I a l’Àfrica no hi ha sinó dos conflictes significatius més (les guerres civils a Somàlia i Sudan del Sud-Kordofan) però entre tots dos tan sols superen de poc els cinc mil morts durant aquest any. A les dècades dels vuitanta i els noranta del segle passat, en canvi, l’Àfrica era plena de guerres que causaven centenars de milers de morts (des de les guerres colonials portugueses a Angola o Moçambic fins a guerres civils molt cruentes a Sierra Leone, Burundi, Etiòpia o el Congo, passant per les constants agressions contra els veïns de països com ara Sud-àfrica o Líbia).

Per més cruels que siguen les guerres actuals, doncs, no és possible negar que l’impacte de la guerra sobre el conjunt de la humanitat és avui als nivells més baixos que hem conegut. Tant que alguns autors com ara John Mueller (a The Remnants of War) s’atreveixen a dir: ‘Contràriament a respirar o menjar la guerra no és una cosa que la humanitat necessite per a existir. És una construcció social de les que durant més temps més importància ha tingut en la vida humana, però com a tal construcció humana podria simplement desaparèixer un dia. I sembla que aquest dia no és pas lluny.’

La més gran amenaça, el nombre d’armes nuclears cau en picat
Des de la bomba d’Hiroshima les armes nuclears han estat l’amenaça més gran per a la humanitat. Una guerra nuclear entre grans potències podria fer desaparèixer amb facilitat la vida humana de la Terra. I, paradoxalment, això sembla que n’ha aturat l’ús. Científics de tots els països, entre els quals els dissenyadors mateix de la bomba, van advertir immediatament els polítics que l’ús de les armes nuclears motivaria un conflicte impossible de guanyar perquè tothom acabaria destruït.

Malgrat això les armes nuclears es van anar construint i acumulant a un ritme infernal des de la primera prova nuclear, feta el 16 de juliol del 1945. Quaranta anys més tard, el 1986, hi havia setanta mil caps nuclears al món, la xifra més alta a què es va arribar mai. D’aquests, avui, segons el Center for Arms Control and Non-Proliferation, ‘només’ en queden quinze mil, dels quals la majoria no són operatius. En total hi pot haver 4.916 bombes desplegades i amb capacitat operacional al món, unes cinc mil més que es podrien desplegar en cas de necessitat i unes cinc mil més que tot i ser ja retirades encara es podrien reciclar. Vist des de la perspectiva del 1986 això significa que s’han destruït seixanta mil caps nuclears que aleshores eren operatius, una xifra que no es pot menystenir en absolut.

Nuclear_Stockpiles_Overview.0

Evidentment això no soluciona del tot el problema. Mentre quede una sola arma nuclear amb capacitat de ser usada, la destrucció de la vida humana al planeta serà una opció viable. Però la tensió nuclear que es viu avui ja no té res a veure amb la que Europa va viure els primers anys vuitanta, amb el desplegament simultani de míssils soviètics i americans o la que es va viure durant la crisi dels míssils a Cuba, el moment segurament més perillós de la història del segle XX.

La gran amenaça ara no és que hi haja una guerra nuclear entre estats, sinó que organitzacions com l’autoanomenat Estat Islàmic puguen controlar el material nuclear i que disposin dels coneixements necessaris per a fer-lo servir. Cosa, però, que no és gens fàcil ni en l’un cas ni en l’altre.

El nombre de soldats que fan tasques de pacificació és el més alt de la història
Les guerres han baixat en intensitat i nombre però els exèrcits no s’han reduït en la mateixa proporció. Tanmateix aquesta és una de les claus per a entendre també la reducció de conflictes: molts exèrcits han reconvertit part dels seus efectius a forces de pacificació, capacitades per a intervenir en situacions difícils, fent a l’inrevés de com eren acostumades a fer.

Així el nombre de membres de les forces de pacificació de l’ONU ha crescut de manera exponencial. Segons les dades de les Nacions Unides mateix el nombre de soldats d’uns quants exèrcits que ara mateix són integrats com a forces de pau, els famosos cascos blaus, supera els cent deu mil. Per comparació, a final dels anys noranta no n’eren sinó quinze mil.

pacificacio1

Les forces de l’ONU han estat criticades severament unes quantes ocasions però, malgrat això, que hi siguin presents és indispensable per a aturar qualsevol mena de conflicte i controlar-lo.

A més de les forces de l’ONU, hi ha uns quants països europeus que van readaptant els exèrcits per convertir-los en forces auxiliars de la diplomàcia, dissenyats més per a tasques d’ajut humanitari que no pas per a tasques d’agressió. Si aquesta tendència es consolida, la definició mateix de què és i per a què serveix un exèrcit podria començar a canviar, com a mínim a les zones més desenvolupades del planeta.

 

[Aclariment]

Un lector, Ignasi Sivillà, ens remet un correu, crític amb la primera gràfica presentada:

Primer l’error que segurament és per part vostra que dieu que a la gràfica del nombre de morts per les guerres per anys, la dels anys 40 correspon a la guerra mundial. Fins i tot s’hi especifica 23 morts per 100.000 habitants del món. Si ho mireu, quasi tots els morts en aquests primers anys de la gràfica son per guerres civils. Res a veure amb la mundial.

Corregir aquest error te una importància perquè desinforma molt del què ha estat realment la segona guerra mundial. A la gràfica en lloc de 23 morts per 100.000 habitants serien uns 700 morts. Son tants que la resta de la gràfica quedaria quasi a 0 si no fos logarítmica.

Però hi ha algunes dades de l’estudi que em fan pensar que hi ha intenció de manipular per part de la institució que ha fet l’estudi. Per quina raó? No ho sé.

Us en explico algunes:

A la imatge de la gràfica publicada, hi he dibuixat les 4 línies de 0 al 4 perquè es pugui comptar millor el nombre de morts als anys 2000’s.

Si mireu del 2001 al 2007 de mitjana està a 0,25 morts per 100.000 habitants, aproximadament. Així, multiplicat per 10 tenim 2,5 morts per milió o, comptant els prop de 7500 milions d’habitants, tenim un total de 18750 morts anuals.

A)     La guerra d’Irak, entre el 2003 i el 2007 van morir un mínim de 100.000 persones (dades Bush) a un màxim d’un milió de persones, altres dades. Fins i tot amb aquest mínim tindríem una mitjana de 20.000 persones anuals. Superior al que posa. Però lògicament hauríem de comptar altres guerres. Per tant, aquest valor s’allunya molt de la realitat.

B)     Aquesta guerra es pot considerar guerra civil amb intervenció exterior o directament guerra inter-estats, ja que no era més que una guerra pel petroli, però mai es pot considerar una guerra civil interna. Si mireu a la gràfica entre el 2001 i el 2007 només s’hi veu representades guerres civils.

C)     Apart d’Irak, hi ha Afganistan i altres països on hi havia intervenció externa que no hi surt representada.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb