16.06.2022 - 08:24
Sense feina, ni ingressos estables, víctimes d’agressions sexuals, psicològiques o físiques, amb relacions familiars trencades… Són alguns dels factors que han empès milers de persones a viure als carrers de Barcelona. No tenen cap alternativa residencial i la majoria no reben ajuts públics ni atenció social. Malgrat la crua realitat, organitzacions com ara la Fundació Arrels els acompanyen i procuren de fer-los les coses més fàcils. Els ofereixen acolliment, els assessoren en l’àmbit administratiu, fan visites als hospitals o simplement els fan companyia per combatre la soledat, un sentiment gens aliat en aquestes ocasions. Aquesta nit han organitzat una enquesta als carrers per deixar constància de la situació actual del sensellarisme a la capital catalana. Les dades serviran per a actualitzar el cens de l’any passat i definir les polítiques necessàries perquè el carrer deixi de ser l’habitatge de més de mil persones.
Arrels cita la premsa a la 22.00 a la seu de la fundació, al carrer de la Riereta, al Raval. Ferran Busquets, el director, s’encarrega d’explicar els detalls de l’activitat. En total, hi ha vora sis-cents voluntaris, que es repartiran per tots els barris de Barcelona. Les dades recollides seran significatives, perquè s’acostuma a enquestar el 20% de la gent que viu al carrer. Tot i l’interès que té la fundació de recollir-les, reconeix que és una feina que hauria de fer l’administració pública. “Hi ha molta feina per fer; massa, malauradament“, afegeix. Malgrat això, comenta que aquests darrers mesos s’han fet grans avenços. A Catalunya, del març ençà hi ha un marc d’acció per abordar el sensellarisme. Un dels objectius principals és fer créixer el parc d’habitatge protegit i establir un model d’intervenció i acompanyament acordat. Busquets ho veu clar: “Mentre el problema de l’habitatge no es resolgui, la gent continuarà dormint al carrer.”
Els periodistes som repartits pels barris per evitar que tots tinguem la mateixa crònica. A VilaWeb li ha tocat el Gòtic, al districte de Ciutat Vella. Els voluntaris han quedat a les 23.00 a la porta de la catedral. De camí, es fa palès que la ciutat ja ha entrat en la temporada estiuenca. La nit és tropical i el termòmetre marca vint-i-quatre graus. Hi ha molta afluència de gent, majoritàriament turistes, i pels carrers ressonen melodies de cançons de tots els gèneres. L’Íngrid i l’Enriqueta són les coordinadores del grup. Fa temps que tenen vinculació amb Arrels, com en Federico, que fa trenta anys que n’és soci: “Un germà jesuïta em va enviar una carta per formar-ne part. I ara que en sóc soci, a veure si puc col·laborar-hi una mica.” La més jove de totes és la Malva, estudiant de primer de batxillerat, acompanyada de la mare. Precisament, fa el treball de recerca sobre el sensellarisme. El matí ha entrevistat l’equip d’Arrels, i quan ha sabut que faltaven voluntaris, s’hi ha apuntat sense pensar-s’hi gens.
Els requisits són tenir un dispositiu mòbil amb connexió a internet, parlar català i més llengües com el romanès o l’àrab marroquí i estar disposat a dedicar una matinada a una bona causa. Tots són a punt. Mentre la melodia d’un violí ressona de fons per l’avinguda, l’Enriqueta reparteix la darrera documentació i els mapes a la trentena de voluntaris, que es divideixen en grups per cobrir el Gòtic nord i sud.
“Que què ens falta? Només volem un habitatge. No volem diners”
L’Eulàlia, l’Ester, la Meritxell i l’Emma s’encarreguen dels carrers dels voltants de la catedral. Les dues primeres ja hi tenen força experiència; la resta, mare i filla, s’estrenen. L’equip s’estima més de començar l’enquesta uns quants minuts més tard de les 23.00 perquè aquesta zona encara és concorreguda. En acabat, faran la localització, que en aquest cas no requereix l’autorització dels entrevistats i consisteix a marcar al mapa els punts on s’ha trobat gent dormint al ras. Tant l’Eulàlia com l’Ester fan valer el llenguatge: “El discurs és molt important. Els hem d’explicar que no els podem resoldre el problema a l’instant, però que el testimoni ens pot ajudar per a un futur. També en podem trobar que no ens vulguin saber res. Ens rebutgen perquè tenen frustració: voldrien resoldre-ho tot a l’instant.”
No cal moure’s de la catedral per a veure les primeres persones sense llar. Arraconats al carrer de Sant Llúcia, hi ha en Darko i la Ljubica, de 32 anys i 26, respectivament. Són originaris de Sèrbia –amb la nacionalitat i documentació vigent. Fa gairebé cinc anys que estan junts i en fa dos que dormen als carrers de Barcelona, allà on poden i on hi hagi una mica de tranquil·litat. Des de bon començament es mostren disposats a respondre l’enquesta, però la llengua és un entrebanc. Dominen poc el castellà i els costa d’entendre les preguntes. Fins i tot s’opta per emprar un traductor en línia, que tampoc no funciona. No tenen casa ni ingressos i dormen damunt un matalàs, amb llençols i mantes que els aïllen de terra.
A Sèrbia malvivien en barraques i van venir a Catalunya en cerca d’ajut. No n’hi han trobat, ans al contrari. Asseguren que no reben cap mena d’ajut públic i que els serveis socials municipals tampoc no els han visitats. Dormir al carrer t’exposa a tota mena de riscs, com per exemple les agressions físiques. Avui, instants abans de fer-los l’enquesta, han estat víctimes d’un robatori. Se’ls han endut gairebé totes les sabates –de les poques que tenen– i a ella han provat d’estirar-li una cadena. “Que què ens falta? Només volem un habitatge. No volem diners”, respon Ljubica en el moment que li demanen sobre les principals necessitats. L’equip, malgrat les dificultats amb l’idioma, n’ha recollit la informació més important i els obsequia amb deu euros per les molèsties causades.
Mitja vida dormint al carrer
El grup s’adreça a la plaça de Sant Jaume. Són les 0.15 i encara hi ha força ambient, amb algun bar que serveix les darreres begudes. A prop del Museu d’Història de Barcelona, a la plaça de Ramon Berenguer el Gran, en Novak dorm a sota la muralla romana, al damunt d’un cartó. Dubten si despertar-lo, però en el moment que sent el soroll de les pedres fa un salt. És de la República Txeca, té 45 anys i en fa 23 que dorm al carrer, mitja vida. Com en Darko i la Ljubica, tampoc no ha rebut cap visita dels serveis socials. En canvi, sí que el va visitar la guàrdia urbana, que el van multar pel fet de beure alcohol en un parc.
El motiu de la seva situació? Les màquines escurabutxaques i, en menor mesura, l’alcohol i el tabac. Abans vivia en un pis amb la mare, però ara no té els papers en regla i assegura que és impossible tenir un habitatge. No té cap ingrés ni formació, i per això veu complicat aconseguir una feina. A ell no li van robar les sabates, sinó el telèfon mòbil. Malgrat això, té una tauleta i sempre que pot es connecta a internet amb la xarxa wi-fi d’algun dels locals del costat, que també li permeten de rentar-se. No li agrada demanar almoina. Amb els pocs diners que aplega de vegades pot menjar calent.
1.064, la xifra del cens del 2021
En Darko, la Ljubica i en Novak avui dormiran al carrer. I demà. I potser demà passat. Hi continuaran dormint fins que no es posi punt final al problema de l’accés a l’habitatge i hi hagi unes polítiques públiques per canviar la situació. “És una realitat molt dura. La vida de les persones es redueix fins a vint anys“, explicava Busquets al començament. L’Eulàlia, l’Ester, la Meritxell i l’Emma recorreran aquests carrers un parell d’hores més. Així que acabin, pels volts de les 3.00, es dedicaran a localitzar la gent que dorm al ras.
A Barcelona, n’hi ha pel cap baix 1.064, segons que es desprèn del cens del 10 de juny de 2021. El 91% són homes i tenen 43 anys de mitjana. El 30% han nascut als Països Catalans o a l’estat espanyol, el 27% en països comunitaris i el 41% fora de la Unió Europea. Tot i que la representació de dones és menor, d’un 7%, la seva situació acostuma a ser més greu. Estan més exposades a ser víctimes d’abusos sexuals i violència masclista.
Els noms de les persones sense sostre que apareixen en aquesta crònica són ficticis, a fi de preservar-los el dret d’anonimat i de privadesa.
