parella xavier duch

‘Jo sabia que passaven aquestes coses, però no t’imagines mai que t’entrin a casa.’ L’Anna no esperava res de tot allò que va passar la matinada del 23 de setembre, quan nombrosos agents de la Guàrdia Civil van entrar a casa seva fent crits i clavant cops de porta. Venien a detenir Xavier Duch, la seva parella, ara empresonat a Soto del Real, acusat de terrorisme. De llavors ençà, assegura haver viscut un ‘huracà de sentiments’ que mira de superar gràcies al suport i la força dels qui l’envolten.

Parlem amb l’Anna –que s’estima més que no escriguem el seu cognom– al Casal Can Capablanca de Sabadell, la seva ciutat. També hi ha Xavier Pellicer, portaveu d’Alerta Solidària, que ens diu què pensa sobre les irregularitats que s’han comès durant el procés i les traves burocràtiques que vulneren el dret de defensa:  ‘El joc brut a la curta els pot sortir bé, però a la llarga tot això que han fet aquests quinze dies pot fer que el procés s’impugni i es declari nul.’ Després de parlar amb l’Anna, a les portes del casal ens trobem també David Budría, un dels detinguts que van ser alliberats.

David Budria: ‘Em preocupa com em tornaran a venir a buscar’

Què recordeu primer de tot, de la matinada de la detenció?
―El primer record és de fotre-li un cop a la cama al Xavi dins el llit i dir-li: ‘Són dins, Xavi.’ Vaig veure llum per sota de la porta d’entrada de casa i vaig pensar que ens robaven les bicis. Vaig anar darrere la porta per aguantar-la, vaig picar i vaig dir ‘Fora!’ perquè els lladres s’espantessin i se n’anessin. Llavors van començar els cops i els crits: ‘Guàrdia Civil!’ El centre de la porta va caure a terra i vaig veure llanternes i cascos. ‘A terra! A terra!’, cridaven. Picaven a la porta del costat, on no hi ha res. I ‘Aquí hi ha nens! Aquí hi ha nens!’, ‘A terra!’ Jo vaig anar cap a l’habitació dels nens, el Xavi cap a l’altra banda, al menjador. I van començar a entrar tot d’agents de la Guàrdia Civil.

I després?
―Els nens eren dins del llit. No es van moure. El petit feia l’adormit. De seguida em van venir a dir que jo i els nens en quedàvem al marge, que venien a parlar amb ‘Javier’, i jo sentia que parlaven al menjador, no sabia gaire bé de què. Al cap d’una estona vaig sentir una veu de dona i després vaig saber que era la lletrada de l’administració de justícia. Després em van informar que el Xavi m’havia triat a mi per dir-me que se l’enduien detingut. Els vaig preguntar que a on i per què, i em van dir que això era una informació que no em podien donar. Vaig estar moltes hores amb una incomprensió total: no sabia què hi feia la Guàrdia Civil, a casa meva, ni per què s’enduien el Xavi. Van estar-hi unes sis hores, de quarts de sis a quarts de dotze.

Quan comenceu a saber què passa i que la detenció és per terrorisme?
―Que la detenció és per terrorisme no ho vaig saber fins al final, quan em van ensenyar l’atestat. Vaig veure entre parèntesis i subratllat: ‘delicte de terrorisme’ i el vaig llançar a la taula directament. Vaig dir: ‘Això, de què?’ Però vaig començar a saber una mica què passava a quarts de nou, quan vaig sentir els primers crits de ‘Llibertat’ des del carrer. Estava sola al menjador amb un dels agents, me’l vaig mirar i em vaig posar a plorar. Em vaig retenir molt, però vaig pensar: ‘Hòstia, no pot ser… què passa?’

Què es van endur durant l’escorcoll?
―Principalment tot allò que era digital: telèfons mòbils, càmeres digitals… Des de la dels meus fills fins a discs durs amb pel·lícules i sèries, ordinadors, la tauleta, llapis de memòria plens de fotografies… No en trauran res. M’han robat tots els records que tinc en fotografia i vídeo i les fotografies del Xavi de tota la seva vida. Ens anaven preguntant ‘I això què és, i això què és?’ Els meus fills tenien unes ampolles d’aigua que havien fet amb paper pinotxo, que s’havien destenyit i ara són de colors. I em demanaven què era allò i què hi havia a dins. Els van fer anar de corcoll coses tan absurdes com un treball manual d’un nen. També em van demanar per uns mapes i els vaig dir que eren de quan feia rutes en bicicleta. Es van endur llibretes meves, diaris de viatge…

Com són les hores posteriors?
―Entre tensió, sensació de putada, ràbia, tristesa… Un superhuracà de sentiments que no saps què et passa. Vaig fer pujar les persianes i vaig veure tot el poble allà davant. Hi havia premsa, però tant me feia. Buscava cares amigues, d’algú que em pogués dir què coi havia passat. De seguida van venir els advocats d’Alerta i, hòstia, em van baixar les espatlles… No saps on agafar-te, no saps què ha passat. T’ho han vulnerat tot i saps que havia d’haver-hi un advocat i que no hi ha estat perquè no has pogut avisar i t’han tingut aïllat. Ens van prendre els mòbils…

Quan en torneu a tenir notícies, d’ell?
―Em va poder trucar la mateixa nit, cap a les onze, per dir-me on era. Em va dir que no em podia dir res més. Li vaig preguntar com estava i si l’havien tractat bé, ell em va demanar com estava, com estaven els nens… I ja està, no em va poder dir res més. Des d’aleshores no he pogut parlar amb ell directament, ni veure’l. Això és perquè no sóc familiar directe ni som casats.

No heu pogut tornar a parlar ni per telèfon?
―No. Crec que cap no ha pogut trucar.

No sabeu ni quan podreu parlar-hi per telèfon ni quan podreu tornar-lo a veure?
―Quan el deixin… [Riu.] Sí que passarà, eh? Però no sé quan. No hi ha compte enrere.

I sabeu com està?
―Sí, els familiars que l’han visitat el veuen bé, fort i segur. Jo m’agafo molt fort a això. En certa manera entenen tot el que passa, però no tenen informació sobre què els passarà ni si continuaran aïllats. Jo crec que anímicament, en general, estan bé tots, pel que hem compartit amb les famílies. Ell ha explicat que només pot sortir dues o tres hores de la cel·la. Alguns tenen dret de fer tallers, alguns altres no… No sé ben bé què li deixen fer i que no, però està sol en una cel·la i té estonetes que comparteix amb un parell de companys. L’últim dia no vam poder entrar un paquet, no sé per quina raó. El  primer paquet que li vam enviar amb samarretes, pantalons i mitjons no el té. Potser s’ha perdut als llimbs…

I les cartes? Si finalment es confirma que són en règim FIES –com sospiten els advocats per totes les restriccions que tenen–, fins i tot les cartes han de ser revisades.
―Alguns familiars ens han dit que potser agilitzem més tot això de les cartes si les escrivim en castellà, així no les han de traduir. On s’encallen les cartes no és en el fet d’arribar a la presó, sinó un cop a dins, que les han de revisar totes, per dir-ho així. M’he de rumiar si recupero el meu castellà o no… [Riu.]

Què en penseu que els hagin dispersat en mòduls i que alliberessin dos dels detinguts el primer dia?
―Veig que volen cansar-nos, maltractar-nos i destruir-nos anímicament. Tot plegat té tan poc sentit, em va tan gran i és tan surrealista que veus que clarament volen espantar-nos i que se’ns acabi la paciència i la insistència que tindrem durant el procés, que ja és prou dur perquè trobes a faltar la persona, que no hi és. Quan t’ho posen tan difícil dius ‘Em vols fotre la vida impossible. I res més. Doncs no te’n sortiràs.’

Tenint en compte tot això, com ha estat el procés psicològic des del dia de la detenció fins ara?
―Ha estat tot tan dens que em fa la sensació que va ser abans-d’ahir. Aquesta setmana començo a estar més lúcida. Al començament va ser total incomprensió, no entenia res i volia que m’expliquessin què passava. A mi em va sortir primer la tristesa profunda i incontrolable i ara crec que començo a notar més ràbia. Suposo que és un procés que té les seves etapes, com una mena de dol, perquè aquesta persona ja no hi és. Però, bé, no és mort. Tens l’esperança i t’hi agafes fermament. Hi confies cegament. Tard o d’hora tot això caurà perquè no s’aguanta per enlloc.

Teniu dos fills, de sis i vuit anys. No són fills del Xavi, però heu explicat que eren a casa durant la detenció. Com ho viuen?
―Aquest cap de setmana vam fer una festa de pijames perquè el gran tenia ganes de venir a dormir a casa, ja, però el petit deia que se sentia més segur a casa del pare. Volia que veiessin que és casa nostra i que, malgrat que ha estat vulnerada, s’hi pot dormir, és segura i no passa res. Els nens estan bé, són molt més resilients que nosaltres, però sí que pregunten moltes curiositats sobre la presó: què mengen, si les cel·les tenen barrots… Tenen inquietud per la part dels qui són els ‘dolents’ per a ells, els qui han entrat a casa. No em pregunten res del Xavi, com els adults. Els he de demanar si el troben a faltar. Entenc que també em veuen trista a mi, i la relació amb ells és molt sincera. No m’amago dels meus sentiments perquè estiguin millor. Vull que vegin la seva mare expressar-se.

Com els recorden, els guàrdies civils?
―L’altre dia, després d’estar abraçats i plorant mitja hora, vam poder compartir com vam viure aquell moment, cosa que fins ara no havíem fet: ‘Jo, quan van entrar, em vaig espantar’, ‘Jo era dins el llit i vaig fer l’adormit…’, ‘Vaig veure un Guàrdia Civil que portava una pistola’… Els impressiona tot això. Però, malauradament, ja saben què fa la policia. Ells juguen al primer d’octubre. Juguen a fotre’s hòsties. Fan veure que són dos equips i uns persegueixen els altres. I jo no els els ensenyo, aquests jocs. A casa meva no hi entren armes ni bastons. L’adoctrinament aquest que diuen no ve de part nostra, ben al contrari. El petit va fer un dibuix del dia de la detenció. Va dibuixar una llitera molt grossa, amb ells dos al llit amb els ulls molt oberts. Em van dibuixar a mi, molt petitona, a terra. I al costat hi havia dos guàrdies civils somrient. De fet, un, que anava amb passamuntanyes, els va dir que no s’espantessin, que anaven amb passamuntanyes perquè en realitat són molt lletjos. El gran em deia: ‘Què es pensen, que som rucs?’ S’estaven pentinant i l’agent els deia ‘Si us sabeu pentinar! Ho feu molt bé!’ Se’n fotien, de nosaltres…

Els dies posteriors a la detenció us heu sentit assetjada d’alguna manera?
―Jo ara no tinc por. Sé que segurament em poden veure o que potser a casa meva van deixar micròfons. No en tinc ni idea, però l’endemà de la detenció van pintar una creu vermella a la vorera davant la porta de la veïna. Es van equivocar de porta, pobra… Estem marcats. Vés a saber… Estic exposada i tinc la sensació que casa meva és oberta a tothom qui vulgui. Però m’és igual. Quan t’han entrat i t’ho han tocat tot… De fet, el primer que vaig pensar quan vaig aixecar les persianes va ser: ‘Si us plau, que tot el poble pugi a casa.’ Tinc la sensació que necessito abrigar-me amb la gent.

Com el valoreu, el suport popular?
―Jo crec que és la nostra base, de tots els familiars. És brutal que la gent que no coneixes t’aturi pel carrer i t’abraci. També com et cuida la gent de més a prop. I la resposta que hi va haver amb la manifestació.

No heu consultat cap mitjà d’ençà del dia de les detencions?
―No. L’altre dia vam mirar amb els nens fotografies de quan el Xavi sortia de casa. Però només això, no he pogut llegir cap notícia. No ho necessito gens perquè tot són mentides. No tinc força per a això ara mateix, no tinc fetge. Totes les filtracions que hi va haver… No cal. És molt destructiu tot plegat. Em nodreixo de la força de la gent i d’allò que em diuen.

L’Anna parlant amb David Budría, un dels detinguts que va ser posat en llibertat.

Com us ho expliqueu, tot això que ha passat?
―No ho sé. Jo sé que és una maniobra totalment política, perquè, si no, no té sentit. Però no sé quina mena d’estratègia volen fer servir ni cap a on volen anar… Jo sóc una patata, amb això. No m’interessa gens. Entenc que això només es pot desencallar si hi ha algun moviment polític. La vida d’aquestes persones i la de la primera tongada de presos no es desencallarà si no hi ha moviments polítics, però això no és a les meves mans. Pot haver-hi molta força legal, però si ni tan sols informen els advocats i hi ha tantes irregularitats… per on més es pot atacar?

Més enllà del perquè de l’operació, suposo que una de les preguntes que us heu fet aquests dies és ‘per què ell?’. Qui és en Xavi i quina ha estat la seva relació amb l’independentisme?
―En Xavi és un paio normal. Jo crec que la seva afició preferida és ajudar la gent, sempre, per davant de tot, fins i tot d’ell mateix. És una persona molt generosa, molt disposada i molt sacrificada. És dins el teixit associatiu de Sabadell i dins la comissió de festes. Forma part de la Sèpia Verda, una entitat amb què fem jornades gastronòmiques, concursos de canelons, campionats de petanca… Som gent normal… Pel que fa a l’independentisme, el Primer d’Octubre s’hi va implicar molt, com tots. Però és força apolític. Ell és del poble. Tant li fa si ets més de cap aquí o més de cap allà. El Xavi és del poble, i el poble ha de decidir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb