David Budria recordarà per sempre la matinada del dilluns 23 de setembre de 2019. La Guàrdia Civil va esbotzar la porta del pis de Sabadell on vivia i el van detenir acusant-lo de terrorisme. A ell i a la Clara, la seva parella. Llavors no ho sabien, però formaven part d’una operació de la Guàrdia Civil que en aquell mateix moment detenia set persones més. Per sorpresa seva, no van ser empresonats, però la resta sí.

Entrevistem Budria al Casal Capablanca de Sabadell. Té un posat més seriós que no pas fa dos mesos, quan el vam entrevistar perquè era un dels Nou dels Lledoners. Diu que tot és un muntatge policíac, que els fan servir de cap de turc per atemorir el moviment independentista. Diu que té la consciència tranquil·la, però li preocupa el moment que haurà d’anar a declarar davant el jutge a l’Audiència espanyola. ‘Que es repetís una escena així seria terrible’.

De què us acusen?
—A la Clara i a mi ens acusen d’organització terrorista. D’això ens acusa la Guàrdia Civil. El jutge no ho sabem, perquè no vam passar a disposició judicial.

Us podrien tornar a detenir. Com es viu l’espera d’anar a declarar davant el jutge?
—És una espera tensa perquè no saps què vindrà. Estem contents de ser en llibertat, evidentment, però preocupats i amb el cap a Madrid amb les companyes. Veus que la premsa va publicant quan hauràs d’anar a declarar, però tu no ho saps del cert. És estrany, perquè m’acusen de terrorisme i sóc al carrer. I els altres companys que estan acusats dels mateixos delictes, tancats a la presó.

Us informeu pels mitjans o us heu aplicat una restricció?
—No puc evitar d’informar-me i llegir notícies. Els advocats ens aconsellen de desconnectar i apagar la televisió, mirar sèries, fer molt d’esport i procurar de fer vida normal. Vida normal. Quan t’ho proposes és molt fàcil, però no ho és. Evidentment que costa, perquè el cap no para de pensar. Però ho intentem. Intentem fer vida normal i esperar el dia.

Us preocupa que arribi aquest dia?
—Oh, i tant que em preocupa, i tant. Sabem que en algun moment haurem d’anar a declarar. Em preocupa la manera com voldran que hi vagi. Aquesta és la preocupació, que es repetís una situació així seria terrible. Que et piquin a la porta i et diguin que has d’anar a Madrid. Espero que sigui una citació normal, que els advocats ho sàpiguen a Madrid i puguem anar a Madrid d’una manera convencional. Així que sí, em preocupa com em tornaran a venir a buscar.

Amb els altres detinguts us coneixíeu?
—Evidentment, participem en molts col·lectius culturals de la ciutat, del barri i de la comarca. És lògic que jo conegui abans algú de Cerdanyola o del Vallès que de Barcelona. Et veus en qualsevol manifestació, en qualsevol acte. És lògic que ens coneguem.

Com va ser l’escorcoll? Entenc que tot comença amb els impactes de l’ariet de la Guàrdia Civil contra la vostra porta, que va quedar immortalitzat en un vídeo que ha fet la volta al món.
—Em vaig llevar del llit d’un bot. Quan vaig assimilar que picaven a la porta, vaig pensar immediatament que ens entraven a robar. És el primer que vaig pensar. Vam sortir de l’habitació amb la meva companya, ella es va posar darrere meu i jo aguantava la porta. Li vaig dir que truqués als Mossos. Fins que gairebé no em van tirar la porta a sobre, no van dir que eren la Guàrdia Civil. Fixeu-vos en el vídeo, que piquen unes quantes vegades i no diuen ‘Guàrdia Civil’ fins que no tiren l’última frontissa. Llavors em vaig apartar de la porta perquè no me la tiressin a sobre.

La porta no queia perquè l’aguantàveu?
—Jo, de primeres, em vaig posar darrere perquè pensava que em volien robar i volia defensar casa meva. Però gairebé no aguantava res. Passa que la porta tenia un sistema de seguretat amb una barra en un costat que aguantava per dalt i per baix. Però tan bon punt van picar a l’altre cantó, van tirar la porta a terra amb tres cops. De primeres no sabia què passava. Jo em vaig posar a terra i ens van emmanillar.

Primer que res?
—Sí, només obrir. A la meva parella i a mi. A la meva filla, una Guàrdia Civil se la va emportar a l’habitació i li va dir que es vestís, que hauria d’anar-se’n. En un principi, a mi se’m van llançar uns quants a sobre. Suposo que ells tenien al cap allò del ‘macho ibérico’ i per això sis d’ells van anar darrere meu a reduir-me, tot i que no vaig oposar cap resistència. La Clara se la van emportar al sofà i a mi a la cuina.

Què us van dir?
—Jo ni sentia què em deia la Guàrdia Civil fins que la secretària judicial no em va llegir els càrrecs. Com que recentment he viscut la causa dels Lledoners, sé que l’única cosa que he de fer des d’un primer moment és reclamar la presència de la meva advocada. Ells volien començar l’escorcoll com més aviat millor, i després d’insistir una estona que vingués la meva advocada, la secretària els va dir: ‘Truqueu ja a l’advocada que, si no, no podrem començar l’escorcoll.’ La meva advocada va arribar de pressa i llavors em van llegir els drets davant d’ella i van començar l’escorcoll.

Durant tota aquesta estona pensàveu que la policia era allà perquè éreu un dels Nou dels Lledoners?
—Això, els primers trenta segons. Però quan era a terra i em van emmanillar, vaig entendre que no hi eren per aquest cas, perquè el cas dels Lledoners el portaven els Mossos. I una vegada van llegir els drets i em van dir que m’acusaven de terrorisme i que el cas l’instruïa l’Audiència Nacional, es va confirmar que no era el mateix cas.

Què vau pensar quan us van dir que us acusaven de terrorisme?
—De primeres, buf… Com? Però immediatament em va venir al cap la careta d’en Cuixart i el xiulet groc. El cas de la Tamara i l’Adri. Que uns cordons són una metxa. Em va venir tot això al cap i vaig començar a encaixar peces: les sentències, eleccions, l’1-O… No pots parar de donar-hi voltes i demanar-te per què aquesta gent és a casa teva. I l’única cosa que em ve al cap és que és un altre muntatge, més caps de turc, més amenaces al poble perquè no digui què pensa.

La Guàrdia Civil us va tractar bé?
—Sí, cap queixa.

I què van trobar a casa vostra?
—Se’n van endur un disc dur amb fotografies familiars; un parell de mòbils trencats de la meva filla –són així els adolescents, van a mòbil per any; adhesius d’Arran i de la CUP; xapes de reivindicacions; llaços; domassos de ‘Adri et volem a casa’. Per ells, tot això era un espectacle. En van fer un videobook. Ho van posar a terra i no paraven de fer-ne fotografies. Com si recollissin proves irrefutables de terrorisme. També es volien emportar l’ordinador de la meva filla, però per sort van entendre que hi tenia treballs. Això van trobar a casa d’una família.

La vostra parella com està?
—Bé, forta. Tots dos sabem que no hem fet res, no ens hem d’amagar de res. Però, alhora, angoixats i preocupats per com ho viu la meva filla.

Com la van tractar?
—Jo no era a la mateixa habitació. Ella diu que bé. Una Guàrdia Civil va agafar totes les seves coses, van trucar a la seva mare, perquè estic separat, i van endur-se-la de l’escorcoll.

Suposo que en aquell moment no sabíeu que hi havia més detinguts.
—Res de res. Quan entren a l’escorcoll, tanquen les finestres, et treuen el mòbil i estàs incomunicat. T’aïllen absolutament. Vam fer el reconeixement mèdic a la caserna de Sant Andreu de la Barca i ens van traslladar a la caserna de Travessera de Gràcia. Em van tancar al calabós i l’única cosa que sabia és que la Clara era per allà. Al cap de dues hores, vaig poder parlar amb el meu advocat al mig d’un passadís, perquè volien que ens reuníssim en un despatx amb la porta oberta. Evidentment, el meu advocat els va dir que no i vam tenir una conversa ràpida, on ens vam dir el just i necessari. Ell em va preparar per anar cap a Madrid. Els guàrdies civils ens van prendre declaració a la Clara i a mi, però no vam declarar res. Vam fer tots els tràmits burocràtics, ens van llegir els càrrecs una altra vegada i quan van acabar ens van dir que quedava en llibertat amb càrrecs. L’advocat i jo ens vam quedar al·lucinats. Ell més que jo, perquè ell sabia que n’hi havia set més que ja anaven cap a Madrid. Quan vam sortir, ens ho va explicar. Li vaig demanar si a ells també els alliberarien, i em va respondre que se’ls havien emportat a Madrid.

Quan us diuen ‘llibertat amb càrrecs’, què penseu?
—És un sospir, però alhora em ve una pregunta al cap ràpidament: ‘Per què jo sí i ells no? Què passa aquí?’ No s’entén com a les sis del matí sóc un terrorista i a les sis de la tarda surto en llibertat amb càrrecs. Penso molt en ells.

Què és la primera cosa que vau voler fer quan us van deixar en llibertat?
—Trucar a la meva mare i anar cap a casa. Sembla una ximpleria, però la primera cosa que vols fer és arribar a casa, perquè no saps com t’han deixat el pis aquella gent, ni si el pis és obert, i com està la porta.

D’ençà que sou en llibertat, us heu sentit observat?
—Pot ser que estiguin observant, no ho sé. Però nosaltres hem de fer vida normal, no podem entrar en cap paranoia. No hem fet res. Ni nosaltres ni els qui són a Madrid. Per aquesta part estic tranquil. La intranquil·litat ve de la manera com poden actuar.

Els empresonats a Madrid són presos polític?
—Evidentment. Són presos polítics, i amb majúscules. Presos polítics d’un muntatge policíac.

Heu trobat a faltar una defensa tancada i sense fissures de partits i entitats?
—No, la veritat és que tothom ha reaccionat bé. El cas no s’aguanta per enlloc. Tothom ha reaccionat molt bé, especialment la gent propera. Els partits? Sincerament, m’és igual què diguin.

Pensava en Laura Borràs, que va evitar de dir que eren presos polítics.
—Bé, ella sabrà per què ho diu. No esperem res de cap partit polític. Nosaltres som la gent de poble autoorganitzada i no necessitem els partits polítics per a res.

Us costa dormir a la nit?
—Sí, evidentment. Les nits les anem passant. Cada dia una mica millor. Però la pregunta la continues tenint al cap: ‘Quan s’acabarà?’ I el cap a Madrid, amb els companys. Però, per sort, tenim molta gent. Quan aixeques la mà, al cap de cinc minuts els tens al costat.

En algun moment heu pensat a anar-vos-en?
—No.

Creieu que la detenció ha espantat el moviment independentista?
—Intenten atemorir, és evident. I això ho demostra la manera com van filtrant la informació. Però la gent, el poble, el carrer, que s’organitza, sap que s’ha de continuar, continuar i continuar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb