30.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 01.07.2020 - 09:45
‘Drama’, una sèrie que TV3 ha estrenat fa poc, ha servit per a alçar una nova, i trista, polèmica lingüística. La sèrie en qüestió va ser enregistrada per a TVE en llengua espanyola, amb alguns tocs de català i, ara que l’emet TV3, no ha considerat necessari de modificar-la per al seu públic. Això ha despertat la indignació d’una part dels espectadors, però també el previsible envalentiment dels propagandistes del bilingüisme català-l’espanyol, subordinat a l’espanyol.
D’arguments per a justificar-ho n’exhibeixen uns quants, però tots d’un baix nivell argumental que fa caure de tos. Que no hi ha diners per a comprar sèries n’és un. Cosa que no explica de cap manera, ni pot justificar, per quin motiu, de totes les solucions possibles a aquest problema, l’única ha de ser precisament violentar la raó de l’existència de TV3. Un problema sol tenir moltes solucions possibles. Tu pots triar la pitjor, si vols, com passa en aquest cas, però aleshores no pots pretendre, si parlem seriosament, de fer-la passar com a única solució. Es podrien reemetre sèries, se’n podrien comprar encara més d’IB3, de la Televisió d’Andorra o d’À Punt, es podria prendre una decisió audaç i començar a passar sèries estrangeres en versió original subtitulada com fa amb molt d’èxit Filmin.cat… D’alternatives, n’hi havia moltes i qui haja decidit de fer-ho d’aquesta manera que assumesca això que ha fet i les raons que l’hi han dut.
Un altre argument, més ridícul encara que l’anterior, és aquell que diu que TV3 ha de ser un reflex d’allò que ells anomenen ‘país real’. Per tant, com que al país real es parla castellà, a la televisió també. L’argument, cínic, es desmunta en un tres i no res: a l’estat espanyol real els catalanoparlants representem el 20% de la població, de manera que el dia que totes les televisions espanyoles oferesquen un 20% de la programació en català, ja en parlarem. Mentrestant, l’argument no s’aguanta dret. A banda que menysté voluntàriament el fet clau que hauria de centrar la polèmica: la raó, fins i tot legal, que justifica l’existència de TV3 és la generació d’un espai audiovisual, cultural i industrial en llengua catalana. TV3, doncs, pot dur al límit moltes coses, pot provar d’anar més enllà i complir el seu objectiu original adreçant-se a un públic més ample, però això no ho pot fer al preu d’incomplir la raó de la seua existència, perquè aleshores és la Corporació que deixa de tenir sentit.
No esquivaré tampoc, finalment, un debat directament cultural: si acceptem aquesta tesi absurda, el pas següent serà exigir als novel·listes catalans pàgines senceres de text en espanyol o en francès, si l’escena passa a Tortosa o a Salses. Curiosament no, tanmateix, en occità, en amazic ni en xinès, com si als Països Catalans només es parlassen tres llengües i prou: les dues del poder –l’espanyol o el francès, depenent de la banda de la ratlla de què parlem–, que sempre han de ser-hi representades i que tenen el privilegi d’aparèixer a tot arreu, i el català, que cada vegada ha de cedir més terreny, fins al punt que el monolingüisme en espanyol o francès siga perfectament raonable i justificable, mentre el monolingüisme en català és condemnable en tot moment –adduint que no respon al ‘país real’. Portant l’argument a l’extrem, i permeteu-me la caricatura, hauríem d’entendre tots i trobar ben raonable que a La catedral del mar cap catalanoparlant no fos representat com a tal ni parlàs la seua llengua mentre que no es podria consentir que a Jo confesso ningú no parlàs castellà –i vés a saber si els personatges alemanys i tot haurien de parlar en castellà, per a ser més creïbles, com a estrangers…
Hi ha qui s’ha mostrat molt sorprès pel volum que ha agafat el debat i, evidentment, han trigat ben poc a aparèixer els ofesos que consideren que qualsevol defensa de la llengua catalana és una mostra d’intransigència. Que ho facen els nacionalistes espanyols no ens hauria d’estranyar gens. Són allò que són, sempre ho han estat i tenen un objectiu clar en el qual no defalleixen: eliminar el català de la vida pública i quan puguen de la privada també. En canvi, ja m’ha sorprès més l’arrogància amb què alguns independentistes s’han afegit a la desqualificació. És veritat que aquesta actitud normalitzadora de l’espanyol és una tendència visible i ben viva des que Oriol Junqueras, en un famós article a El Periódico, va decidir que la República Catalana tindria també el castellà com a llengua oficial, i Carles Puigdemont ho va acceptar, sense matisos. Però això no justifica res ni es pot fer servir com a argument d’autoritat. Encara menys sociolingüístic. Allò fou una opció política i es pot defensar com a tal, però a condició que es reconega que va contra tot el que la sociolingüística mundial sap i predica sobre el contacte entre llengües. Normalitzar una llengua, qualsevol llengua, només es pot fer desnormalitzant-ne una altra, amb la qual estiga en contacte. Això ho sabem i això ha passat a tot arreu fins ara. En el nostre cas concret, doncs, no es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol al sud i el francès al nord. Són faves comptades –i, per cert, són faves ben evidents per a qui vulga mirar la realitat del país.
La proximitat de la república i els interessos electorals són al darrere d’aquesta voluntat bilingüista de tant de risc, que va contra l’anàlisi feta sempre pel catalanisme i que fa planar una hipoteca terrible al nostre futur com a nació, com a cultura, com a comunitat. Aquesta peculiar invenció teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ prova de posar el carro davant dels bous sense voler assumir, o amagant, que així simplement no hi haurà ningú que el tire. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència. I sense llengua i consciència no hi haurà nació. I d’això també, també, parlem tots plegats quan ens posem a discutir sobre la sèrie aquesta que ens proposa ara TV3.
PS. Només per a establir la nul·la credibilitat d’aquest argument sobre el ‘país real’, una anècdota, una més, d’ahir mateix: una ministra del govern espanyol intenta de parlar en gallec amb un senador gallec al senat d’Espanya i la tallen tot seguit, per a impedir-li-ho. Ni una ministra no pot fer. I atenció al detall: ho fan dient-li que no es pot parlar ‘en llengües distintes del castellà’. Era més fàcil de dir que no es pot parlar en gallec que no pas recórrer al circumloqui, però el fet que les llengües ‘distintes del castellà’ no tinguen ni tan sols nom propi és també una manera brutal i ben estudiada d’humiliar-les i de disminuir-les en l’àmbit públic. La llengua important té nom i les altres són subordinades ja des del primer minut, reduïdes a la simple condició de ‘llengües distintes de…’ I ara que ens vinguen a donar, a nosaltres, lliçons de realitat.
La presidenta del Senado interrumpe a Yolanda Díaz tras empezar su respuesta en gallego: "No está prevista la intervención en lenguas distintas del castellano" pic.twitter.com/UEhHjTu2ym
— El HuffPost (@ElHuffPost) June 30, 2020
Davant d’una perspectiva electoral que arriba tot just mentre aquests “grans estats”, França i especialment Espanya s’enfonsen a una crisi econòmica que amenaça seriosament la seua supervivència, tota mesura és bona per a reforçar un nacionalisme buit, supremacista i caspós. D’altra banda, de botiflers n’hi ha a tot arreu. No són exclusius del País Valencià. Pel que es veu, al Principat n’aneu ben servits. Força i coratge, que tot passarà.