No ens integrarem (novament)

  • «Sembla que l'antagonisme tornarà a ser reforma o ruptura, sotmetiment o alliberament, integració o rebuig»

Vicent Partal
20.08.2019 - 21:50
Actualització: 20.08.2019 - 23:57
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em deveu haver sentit dir alguna vegada que crec que una de les claus de la revolució democràtica catalana ha estat la dignitat de la nostra gent gran. Em sembla que moltíssims d’aquests homes i dones van creure sincerament que la reforma postfranquista obria una possibilitat de convivència dins l’estat espanyol i de democràcia. Però amb el pas del temps he constatat, amb una gran admiració, que han tingut el valor i la decència de reconèixer que van ser enganyats i, a més a més, refusen dignament d’anar-se’n sense deixar-ho arreglat.

No sé si el president de la Generalitat, Quim Torra, era conscient del vincle històric que establia ahir quan, durant la conferència a Prada de Conflent, va deixar clar que ‘el camí és la ruptura democràtica’. Però, tant si ho era com si no, la frase és inequívoca. Mort Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va aribar i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de dalt. Dècades més tard, encara ens rebem les conseqüències, fins i tot diria que més que mai, de no haver trencat aleshores amb el passat de manera contundent, assentant les bases d’un estat democràtic avançat on els drets de tothom fossen assegurats. De manera que en aquest context reclamar novament, encara, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que volia ser, crec que és un encert polític.

Entre més motius, perquè va ser precisament l’independentisme, en companyia de l’anarquisme i alguns grups d’extrema esquerra, el sector que va denunciar principalment l’abandonament de la ruptura democràtica com a programa i que va reclamar de no integrar-se en la reforma proposada per la cúpula.

És evident, i això ha estat estudiat a bastament, que arran de l’amenaça del franquisme més dur, una amenaça que era concreta i real, la població va cedir al xantatge d’una reforma que avui sabem de sobres que havia estat concebuda per a no canviar el nucli de poder real i mantenir les seues prebendes. Ho explica bé José Carlos Rueda Laffond, en el seu treball sobre la perspectiva històrica de Podem, quan afirma que la transició espanyola va ser ‘el fruit del reformisme adaptatiu, en què l’oposició va ser cooptada per les elits postfranquistes assegurant-se permanències i continuïtats clientelistes’. L’oposició va ser cooptada per les elits franquistes: una realitat que aleshores era molt difícil de veure, ho reconec, però que avui és impossible de discutir.

La falsa imatge de Juan Carlos creada arran dels diversos colps d’estat que van confluir en el 23-F, la integració a Europa, la modernització que el primer PSOE féu de l’administració, la construcció de l’estat autonòmic i els esdeveniments del 1992 van materialitzar plàsticament en poc temps la imatge d’una Espanya moderna que aparentment havia trencat amb el passat i que es podia veure a ella mateixa com una realitat dinàmica i oberta. (Però no a tot arreu: al País Valencià la violència feixista no va deixar d’existir mai i això explica el paper dels valencians en l’anàlisi crítica de tot allò que va passar aquells anys.)

Siga com siga, Espanya, l’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15-M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Perquè els referents maquilladors positius ja no donaven més de si i la realitat s’havia imposat. A partir d’aleshores els relats hegemònics creats pel postfranquisme es varen poder capgirar i en compte de parlar de consens vàrem passar a destacar les esquerdes, els polítics tradicionals van ser aplegats com a casta amb aquella extraordinària definició que és ‘PPPSOE’, allò que ens volien presentar com a democràcia va tornar a ser el règim, es va començar a reivindicar la memòria històrica i les responsabilitats dels franquistes esborrades per aquella llei d’amnistia que ens havien encolomat i la constitució espanyola es va identificar com la clau que tancava totes les portes. Com el problema.

D’aquells dos moviments ha emergit la crisi que ofega avui l’estat espanyol, com és visible fins i tot en el terreny parlamentari. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran de l’aporellos i el discurs de Felipe VI el 3 d’octubre. El règim va reaccionar fent cas de la seua intuïció franquista: tan sols amb repressió i tancant qualsevol porta al diàleg. I és cert que va pegar fort, però també ha rebut molt fort. El cost d’haver abandonat el còmode totalitarisme invers per tornar a les mesures autoritàries d’excepció el paga prou car i podria ser que l’acabàs ensorrant. Però, dissortadament, l’independentisme, de moment, ha estat incapaç d’aprofitar el moment i els dubtes i les incoherències no li han deixat fins ara prendre decisions, avançar en propostes, que permetrien de rematar la construcció de la república independent començada el primer d’octubre de 2017.


No únicament això, sinó que ara comencem a observar un fenomen nou i preocupant. Igual que va passar a la fi de la vida de Franco, i sembla que per les mateixes raons, hi ha sectors de l’independentisme que ens proposen la integració dòcil al règim, fins i tot sense demanar cap reforma en canvi. Ho hem vist en declaracions recents del vice-president, Pere Aragonés, en què arriba a dir que la via de la ruptura, unilateral, és impossible perquè l’estat té el monopoli de la violència –frase amb ecos de Santiago Carrillo, que va fer servir aquest mateix argument quan va anunciar que el PCE acceptava la monarquia. Ho veiem en el discurs que va destil·lant un sector del PDECat com més va més autonomista.

D’aquesta manera un poc sorprenent, dècades després sembla que l’antagonisme tornarà a ser reforma o ruptura, sotmetiment o alliberament, integració o rebuig. Però avui amb grans diferències, enormes!, respecte del 1978. Diferències positives. Perquè la por d’alguns a la brutalitat del règim sembla ser la mateixa. Però ara tots sabem també el preu terrible que té en les nostres vides quotidianes acceptar aquesta por i no trencar. I ara hem constatat la força de la població i què és capaç de fer, derrotant la por, com va passar el primer i el tercer d’octubre de 2017. I hem entès, perquè ho hem vist amb els nostres ulls, que els vots no són propietat de ningú, que no hi ha cap partit etern i que, en canvi, hi ha una força col·lectiva, popular, que quan esclata no la poden aturar ni els millors polítics professionals.

L’any 1980, en unes circumstàncies ben diferents de les actuals, la revista Lluita, òrgan del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), responia a les maniobres de l’estat amb un editorial significativament titulat ‘No ens integrarem a la reforma’. L’independentisme que ara sembla que hem d’anomenar ‘de tota la vida’, el FNC o el PSAN provisional, ja havien mantingut aquest rebuig de bon començament, mentre que al PSAN coexistien encara els qui pensaven que integrar-se a la reforma era positiu i els qui no. Aclarida la situació interna, el PSAN, a partir d’aquella negativa a integrar-se, va emprendre un procés d’unitat estratègica amb els altres partits que menà a l’esclat de l’anomenat ‘independentisme combatiu’ dels anys vuitanta i noranta, moviment que va ser la gènesi i un dels motors recognoscibles de l’independentisme actual. I l’origen en bona part de la visió crítica sobre el funcionament de l’estat espanyol que s’ha escampat en massa entre la població aquests darrers deu anys i que ha empès Espanya a la crisi en què viu.

L’any 1980 aquella oposició a integrar-se en el règim era extremadament feble i, com he explicat abans, va haver d’actuar en uns anys de modernització de l’estat espanyol que va suscitar una adhesió difícil de trencar, però que avui s’ha esvaït totalment en la majoria de catalans. De manera que allò que als anys vuitanta del segle passat era un combat minoritari i gairebé desesperat, a la segona dècada del segle XXI ha esdevingut el pal de paller de la política catalana. I aquest és un canvi engrescador. Fins al punt que aquell ‘no ens integrarem a la reforma’ avui ja no és un text publicat en una revista de tirada minsa, gairebé clandestina, sinó el missatge que el president de la Generalitat decideix d’enviar als ciutadans quan s’acosten moments d’una enorme excepcionalitat, que marcaran el futur no solament de l’independentisme sinó de tot el país.

Maya Angelou, l’extraordinària poetessa afroamericana i activista pels drets civils, va escriure una vegada que la història, amb tota la crueltat i duresa, no pot deixar d’existir ni es pot esborrar, però que no cal que es repetesca. I va afegir que no es repetirà si nosaltres som capaços d’encarar-la amb el coratge que dóna haver entès, del futur estant, fins a quin punt anàvem equivocats en el passat. Jo no ho podria dir millor.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Benet
Joan Benet
20.08.2019  ·  22:29

Els dirigents d’ERC i el PDCat són part del problema. Millor ni escoltar el que diuen, d’ells no vindrà mai la solució.
Farien bé les seves bases i els votants de fotrel’s un bon ensurt.
Tant de bó…

Gabriel Vives
Gabriel Vives
20.08.2019  ·  22:38

D’acord que la solució millor sembla la ruptura i l’inici d’un sistema millor i que treballi de veritat per a la gent, no per enganyar-la, maltractar-la i robar-la. Crearia un partit amb empleats polítics, que haguessin de fer lo que la ciutadania votes, que totes les qüestions haguessin de ser consultades a les persones que afectés la decisió o àmbit territorial, i que la sobirania anés de baix cap amunt (un poble seria sobirà davant la comunitat autònoma, i una regió sobirana davant un estat, i un estat sobirà davant una associació d’estats). Realment quan la Constitució o drets humans diuen que les persones són lliures, per ser-ho de veres, han de poder decidir tot el que els afecta, i han de poder decidir amb qui volen ajuntar-se o de qui separar-se.

Antoni Oller
Antoni Oller
20.08.2019  ·  22:42

Fa dies que ni llegeixo ni comento res; avui m’ha picat de llegir l’editorial de Partal, i n’extrec una frase per conservar: “Però ara tots sabem també el preu terrible que té en les nostres vides quotidianes acceptar aquesta por i no trencar.” Per què m’ha cridat l’atenció? Perquè és mentida! … deixeu-me explicar!, és mentida el “tots”, que s’hauria de canviar per un “uns quants”, diguem que uns quants més que durant la transició (no gaires més, ho veiem amb el dòcil seguiment que té a les urnes el gir autonomista dels de sempre -ERC i Convergència-), i sobretot, amb més probabilitats de seguir creixent que no pas llavors, perquè llavors hi va haver un entorn històric molt ben explicitat a l’editorial (“la integració a Europa, la modernització que el primer PSOE féu de l’administració, la construcció de l’estat autonòmic i els esdeveniments del 1992”) que ara no tan sols no es repetirà, sinó més aviat al contrari, sobretot amb els tambors de recaiguda en la crisi que repliquen les arengues apocalíptiques d’en Niño Becerra. Tinc 60 anys, i em sento perfectament descrit com a membre d’aquells que “van ser enganyats i, a més a més, refusen dignament d’anar-se’n sense deixar-ho arreglat”, tot i que ara mateix no veig per on començar per poder deixar-ho arreglat.

Joan Josep Ozcariz
Joan Josep Ozcariz
20.08.2019  ·  22:44

Crec que molts catalans hem de seguir escoltant L’estaca d’en Llach i no perdre de vista el nostre objectiu. D’altra manera,si perdem l’esperança, la repressio ens guanyarà

Josep Usó
Josep Usó
20.08.2019  ·  23:03

L’estat espanyol ha hagut de recórrer a la repressió i la xenofòbia més absolutes. Però ara no té els mitjans de fa trenta anys. No té moneda pròpia, per exemple. Ni gaire més per a vendre. L’únic que li resta és la mala bava. I també aquells d’ací que depenen d’un sou públic per arribar a final de mes. Però ja fa anys que és la gent, la què es mou. I aquesta no sembla disposada a aturar-se, malgrat els cants de sirena dels polítics que giren la cara. “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Canta el mestre Raimón. Doncs això.

carme vilella
carme vilella
20.08.2019  ·  23:16

Espanya fa servir , la policia, els jutges, els mossos i hasta la guardia urbana, per anar en contra dels catalans que es volen resistir a les seves lleis.
si no es porten be un judici i a la preso, si ets pare de família o be una persona gran, t’ arruinan la vida, ells saben que aquí hi tenen un poder molt fort que fa tremolar també als polítics. Com podem lluitar contra això? Les manifestacions, protestes o somriures no serveixen, si som molts però ningú ens fa cabal.
Tenim una situació molt complicada, sembla que els polítics, per una part no s’entenen i per l’altra no saben per on anar. Al mig juga molt forta l’ambició de manar, potser si que tindran diners però, acabaran sent tots els gossets de l’amo.
Tan be que hauriem anat si a les eleccions haguessin fet un sol partit, ens hauriem estalviat veure com tots jugaven pels càrrecs, junts hauriem tingut molta més força, la idees de cada partit és podien guardar per més tard.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
20.08.2019  ·  23:18

Fa goig que et reconeguin que tenies raó fa quaranta anys enrere, fa goig el saber que alguns entenen el que va passar aleshores. Jo sempre ho dic amb dates: juny 1977, no puc votar perquè no tinc 21 anys, desembre 1978 voten els de 18 anys. Visca la prosti dels “demòcrates” hispànics. Ací una ciutadana que va tenir el plaer de votar NO encara que la gent ben pensant em diguès fatxa. Fa mandra veure que l’estupidesa encara mana.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
20.08.2019  ·  23:35

Per descomptat que la gent més gran no deixarem aquest món tan desarreglat. Tota la vida empenyorats amb la Llibertat, ens vam arribar a creure aquella sortida incruenta del franquisme i estem avui com estem. Lluny estem de llençar la tovallola.
Els nostres grans de sorra faran dunes tan potents com podrem.
Ara bé, que els nostres polítics assumeixin la transformació brutal que necessitem, perquè no els permetrem ni desigualtats, sobretot amb les dones, ni destrucció ambiental, ni sensellarisme estructural ni degradació lingüística. Volem el pa sencer.
Que va de tot això i més, la Cosa.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
21.08.2019  ·  00:07

Sóc de la gent gran que anomenes, Partal. Jo també vaig creure que la reforma seria real i vaig anar votant el PSC (ara Psc). Però no hi ha mentida ni engany eterns, i després de la contrareforma que va significar la pujada de Aznar (o sigui la tornada al franquisme essencial descarat), va venir la gran decepció del PSOE (ara PsoE), incapaç de oposar-s’hi seriosament; al contrari, recolzant en el fons i en la forma les reculades democràtiques descarades. L’esquerra, tota, de una possible solució va passar a ser el gran problema. I cada cop ho és més. Avui sentint el President Torra he pensat que en efecte només ens queda un camí: la ruptura democràtica i pacífica, però feta a fons, i de baix a dalt, no al revés. Eina essencial: el Procés Constituent. El que no sigui això és un cop més gradualisme que sempre, sempre, acaba en retrocés. Caldrà estar molt atents als cants de les sirenes autonomistes que ho voldran vendre com una recuperació…que només serà caure en un altre Dia de la Marmota.

Enric Vilar
Enric Vilar
21.08.2019  ·  00:45

Mentre escoltaba el President Torra en directe, aquest mati, a la Universitat Catalana, m´envaia una frescor i claredat de ment molt recomfortants. Clarament es consequent amb el que diu, es un lider com ho es el President Puigdemont. Ho es perque ja ha deixat clar , i fa temps a Sanchez i avui a Prada, que esta disposat si s´escau a ser processat (cosa molt probable) i més. Els Catalans, deixarem tanta injusticia que ens passi devant dels ulls!?. Messells de nou?. No proposo res mes que pacifisme pero fermesa, i si s´ha de parar catalunya doncs que es pari. Ja no podem tornar a casa sense cambis profunds i ser amos de casa nostra. La questio ara es el full de ruta realista ja que no hi pot haver un pas enrera. Catalunya ha de funcionar peti que peti.

Dolors Rovira
Dolors Rovira
21.08.2019  ·  05:38

Sí, és així: sotmetiment o alliberament.
I, per tant, completament d’acord:

1. S’ha fet molta feina, venim de molt lluny i anem tan a prop com la nostra capacitat de veure-hi clar i la nostra valentia ens permetin.
2. No oblidem, no repetim errors. L’autonomisme està acabat
3. Estic molt lluny de les files del PdeCat però jo també valoro el paper de Torra. Crec que està fent bé el seu paper, que no és el de gestionar una autonomia sinó el de saber mantenir-se mentre les coses es ressituen. La seva tasca és ben desagradable i per això li agraeixo la valentia i crec en la seva honestedat. Crec que diu el que pensa i fa el que li toca.
I 4. Crec que hauríem de deixar de queixar-nos dels partits. No perquè els excusi sinó perquè fer-ho ens esgota i ens despista. Tots ells ens tenen a les seves bases i depenen, finalment, dels nostres vots. Deixem de queixar-nos i actuem exigint-los, reclamant-los i situant-los
Apa. Bona nit

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
21.08.2019  ·  06:22

Excel·lent descripció Director, però m’identifico amb el comentari d’Antoni Oller, jo també vaig ser enganyat i vaig votar si a la constitució, ara tinc 70 i ja he perdut l’esperança. Salut.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
21.08.2019  ·  06:31

Sra Encarnació Parets, el seu cas es molt semblant al meu
Jo també vaig votar NO, perqué, malgrat els meus 23 anys, vaig intuïr(pobre de mi) que ens enganyaven

Carme Garcia
Carme Garcia
21.08.2019  ·  06:45

Sempre he confiat amb el President Torra, encara que tothom s’hagi encarregat de ridiculitzar-lo.
Però m’ha vingut un pensament al cap, el President no ens trairà , però voleu dir que no faran els possibles per inhabilitar-lo el més aviat possible, llavors que sigui el vice président qui tingui el poder de convocar unes eleccions que li van bé a ER i als Espanyols , per a poder parar la resposta de la ciutadania ?.
Vaig escoltar que aquesta inhabilitació trigaria en arribar , però com a ells els hi fa nossa, faran els possibles per fer-ho.

Albert Miret
Albert Miret
21.08.2019  ·  07:07

Tots hem estat enganyats per Castella, ho estem encara i si no ens rebel·lem, ho estarem per sempre més. El problema greu, el més greu de tots, és que ara a més de l’abjecció castellana, hem de lluitar en contra també la mentida continua dels partits d’aquí. És imprescindible que les bases dels partits es rebel·lin contra les seves direccions, que van guanyar les eleccions amb promeses d’independència i que ara ens entreguen alegrement als nostres botxins. Els partits de la “desunió” i la covardia, i parlo dels tres que es fan dir “independentistes” i no només d’un, han pactat amb l’enemic del poble, pel que el primer que hem de fer és apartar-los dels llocs de poder que els vam donar nosaltres i que siguin els autèntics representants del poble els qui governin aquest triturat país. Si no fem neteja a casa, la merda de fora no pararà d’envair-nos. Els partits polítics, de la manera que actuen, ara com ara no són res més que sectes que persegueixen el poder sigui com sigui i al preu que sigui. Que el poble avanci i sigui feliç, els importa una merda. Ells cerquen la seva de felicitat, encara que sigui agenollant-se davant de l’opressor i venent-nos per quatre monedes. L’onze de setembre cal deixar-los clar que ja no els volem aqui, els volem tots a Madrid. Per fer el que fan, els serà molt més còmode, i a nosaltres també.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
21.08.2019  ·  07:13

M’encantaria que tinguéssiu raó, Sr. Partal, i que finalment no ens integréssim al règim i forcéssim un canvi de règim a un país democràtic i, de pas. proclamar i materialitzar la nostra república (perquè la declaració a les escales del parlament no va passar de tràgica performance).

Encara que Espanya trenqués amb el passat, com el 1931, no ens enganyem: no ha estat mai de fiar i, filla del nacionalisme castellà més excloent, mai admetrà un país plurinacional com podria ser Suïssa, Bèlgica o fins i tot Sudàfrica i, tard o d’hora tornaran a la seva imposició històrica d’una única manera de sentir, pensar i fer. D’una única llengua. Ho varen fer el 1936 i hi tornaran. Per això la nostra única possibilitat és la independència.

Tanmateix crec que continuarem eternament en l’independentisme estèril (és a dir, nominal, de declaració al parlament i proclama de costellada, com en l’època Pujol), i el motiu és simplement el mateix que- en el fons- va motivar la reforma per sobre de la ruptura en època de Franco: la por a perdre-ho tot.

La tragèdia (o sort per alguns) és que els llargs anys de franquisme havien portat- malgrat Franco (un inútil patològic com tothom sap)- al desenvolupament d’una classe mitjana potent i amb molt a perdre davant una revolució que hauria implicat necessàriament enfrontaments, vagues i probablement violència. Al final del franquisme la gent volia democràcia, però també continuar mantenint el seu piset, la seva feina més o menys bona, i marxar de vacances cada any. Manifestacions, les que calgués (i n’hi va haver moltes), però accions serioses per desallotjar els hereus que, com tothom sabia en aquell temps i sabem ara, no marxaran mai de bon grat, ben poques.

De fet l’únic lloc on es va continuar duent a terme un programa realment de revolució clàssica va ser al País Basc, on ETA va continuar la seva activitat violenta i on tenia un suport social gens menyspreable. Tanmateix, la deriva comunista i totalitària de la formació, la injecció de milions que va representar el concert, les seves accions indiscriminades, la seva misèria moral i la força de l’estat espanyol finalment varen portar a la derrota total i al canvi de mentalitat de tota la societat basca (fins i tot dels que primer eren pro-etarres). Fins el punt que no crec que ara quedi un sol independentista real a Euskadi. Ben còmodes amb la seva autonomia que estan, i una societat força benestant que han construït (n’hi ha prou de passejar-se una estona per Donosti, per Bilbo, circular per les estupendes autovies i autopistes que uneixen tots els pobles i poblets del territori per adonar-se’n), i jo que ho celebro, perquè la bogeria assassina contra una part de la població no pot ser un factor d’alliberament per ningú. Ho poden disfressar com vulguin, com a procés de pau, amb rendicions solemnes, com a pantalla superada, com el que es vulgui, però la realitat és que va ser una derrota amb totes les lletres, i l’estat espanyol va prendre bona nota de quin ha de ser el seu capteniment, s’enfronti a independentistes violents o pacífics.

Amb això vull dir que el programa que ens estan aplicant a nosaltres és el mateix que als bascos. Amb tres diferències importants.

La primera és la catalanofòbia, històricament present a la societat espanyola. Fins i tot en temps de la violència més forta d’ETA, mai hi ha hagut un sentiment antibasc a Espanya, mai se’ls ha crucificat als diaris o s’ha atacat l’escola basca. Implica tot plegat que qualsevol acció que es faci contra Catalunya, del tipus que sigui, comptarà amb l’aplaudiment unànime de la societat espanyola (i si no hi és ja hi haurà la campanya de premsa corresponent per crear-lo). Això l’estat ho sap i ho fomenta i li dona un plus per fer el que li vingui de gust. Contra més anticatalà, més èxit a fora de Catalunya (encara que escanyant-nos a nosaltres en el fons ho estan fent a sí mateixos).

La segona és la nostra manera de fer: des de fa pràcticament 100 anys (la guerra civil va ser un parèntesi per tothom), el capteniment dels catalans s’ha caracteritzat per la capacitat d’intentar negociar i renunciar a qualsevol solució que impliqui confrontacions o violència serioses (fins i tot la vaga de la Canadenca es va acabar amb un acord quan l’estat estava contra les cordes). Quan temps fa que no veiem alçar-se barricades, bloquejar de manera continuada carreteres o fer accions de resistència pacífica eficaç més enllà de poques hores ? Milers de persones ocupant El Prat, com es va fer a Hong Kong, o tallant les principals carreteres cada cap de setmana, com les armilles grogues, és una imatge impensable a Catalunya. I això l’estat ho sap perfectament i ho interpreta, no com a civisme, sinó com a feblesa: sap que tallarem la gran via 3 hores (cosa que se li’n refot) i després tornarem a casa a fer el vermut, i això els dona un plus per deixar-nos fer i ja està. És el mateix motiu pel qual li rebufen les manifestacions de l’11 de setembre: allò que ens enorgulleix a nosaltres (hi van avis i famílies senceres, no hi ha ni un paper a terra…) és precisament el que en ells els motiva a ignorar-nos (o si no ho creieu ja veureu el cas que faran a la previsible multitudinària manifestació de l’11 de setembre d’enguany, si no és per dir que hi havia menys gent del normal- en cas que passi- i explicar que el suflé ja baixa).

La tercera és el fet que, com el 1975, som una societat benestant, i ruptura vol dir revolució, en realitat. Vol dir vagues, potser perdre la feina, haver de començar de zero, enfrontaments amb la policia, bloqueig econòmic. Necessàriament això implicarà problemes, pèrdua de benestar, incertesa. I això és quelcom a què som al·lèrgics. Siguem seriosos: independentistes o no, en un país on s’empresona el govern arbitràriament, es persegueixen els seus ciutadans per les seves idees, es cometen abusos constants, no es compleixen els compromisos adquirits, etc, hi hauria d’haver un ambient pre-revolucionari. Perquè la democràcia no es defensa davant el poder de l’arbitrarietat quedant-se a casa. I en canvi el que passa és que cada cop que hi ha una aturada, vaga general, acció de protesta, etc, som quatre gats. El país no es paralitza, tot i empatitzar molts amb la causa o estar molts en contra de l’arbitrarietat. Si, anem a Lledoners a plorar, o fem proclames, però poca cosa més. Si més no poca cosa més que pugui preocupar al règim.

Per això ara surten autonomistes dins ERC i PDECat com bolets: consideren que qualsevol canvi és impossible i simplement lluiten per les engrunes que ens volen donar. Però el que no entenen (i veig que no entenem com a societat) és que l’apaivagament no serveix de res amb Espanya i per contra es veu com a feblesa. Ens continuaran laminant l’autonomia, la nostra capacitat financera, la nostra escola. Tot el que els vingui de gust. Amb mesures humiliants (com ara el manteniment del control de les finances de la generalitat, o les exigències de retallades en despesa social, o el control sobre mossos, o l’ofensiva contra les delegacions comercials- em nego a dir-los ambaixades), però també amb l’incompliment dels pocs compromisos que adquireixin (com ara l’execució només del 66% del pressupostat- i no és precisament la primera vegada). I ho faran perquè saben perfectament que no passarà res i que ens van corcant l’ànima per dins.

Que el règim sigui corrupte, caduc, basat en l’amiguisme, feixista en el fons, podrit, etc (podem posar-hi tots els qualificatius que vulguem) no vol dir ni que estigui a punt de caure ni que no pugui continuar eternament. Jo crec que és això el que passarà a menys que d’una vegada aixequem el cap i arrisquem tots. Com a societat i com a classe política. Si volem llibertat cal estar disposat a sortir de la zona de confort i perdre benestar. La llibertat és cara. Calen lideratges forts, valents i que no s’aturin. I ho sento, la generació de la transició i els que érem nens quan va morir Franco no estem capacitats- crec- per fer-ho. Tot pot ser que la sentència del judici, o la del jutjat 13, o la de l’audiència es converteixin en desllorigadors, o que ens escanyin tant que no puguem resistir més i es creïn els lideratges ad hoc, però malauradament sóc pessimista en aquest sentit.

I una vegada més sento posar aigua al vi. No és la meva intenció ser negatiu ni truncar les esperances de ningú, però l’anàlisi històrica em porta a plantejar aquesta reflexió incòmoda.

Amadeu Casamayor
Amadeu Casamayor
21.08.2019  ·  07:48

M’identifico totalment amb l’editorial.

Victor Serra
Victor Serra
21.08.2019  ·  07:57

No hem d’oblidar que en el moment de la transició encara hi havia molta gent que havia viscut la guerra civil i que tenia molt clar que allò no es podia repetir. La ruptura no va ser mai una possibilitat real. Hem d’intentar no caure en el derrotisme, malgrat errors i situacions compllicades en les que ens trobem.
Crec sincerament que ara ho tenim millor. Som el 48%, falta molt poc per ser més del 50% i l’actuació de l’Estat no només no fa que desapareguin independentistes sino que ens consolida i ens fa augmentar.
Sí , hi ha divisió sobre l’estratègia a seguir, hi ha comportaments partidistes inacceptables, però en el fons tenim les bases per seguir endavant.
L’Estat està fent una política insostenible a llarg termini i això acabarà esclatant. Em faria molta més por que ens proposessin parlar d’un Concert Econòmic , cosa que segur que faria esborrar almenys la meitat dels independentistes de cop. Però no ho faran.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.08.2019  ·  09:21

Nosaltres que encara volíem fer la revolució, vam proposar el boicot a aquella farça de Constitució. Per mi la lluita contra el feixisme encara dura avui. Permeteu-me una estirada d’orelles als qui tenieu ilusions democràtiques amb la terrible repressió que patia Euskadi (Vicent no ho en fa esment). Això que també fan avui els mitjans, la ciutadania espanyola i UE ignorant la nostra lluita i perpetuant un régim feixista.

D’acord amb la tesi, sotmetiment o alliberament…

Altrament, d’ara endavant el pes de la ruptura definitiva l’hauria de comandar la joventut i la veig molt lluny dels joves de Hong Kong….

Josep Salart
Josep Salart
21.08.2019  ·  09:40

Antoni Oller,
Volia escriure el teu comentari però no m’hagués sortit tant be. Gràcies. I en Pep Agulló amb la repressió d’Euskadi també te molta raó. Tota.

Jo m’he fixat amb l’editorial que, a part de fer una repassada d’història oblidant personatges com Miquel Roca, Solé Tura per una banda fosca , o Heribert Barrera, Josep Benet i d’altres per l’altre banda clara, no fa esment al personatge que sembla que tothom vol que oblidem, i és el President Puigdemont, acompanyat de ANC i Omnium (que tampoc en parla).

De por d’anar a la presó no en tenim alguns, i sóms bastants. I de la mateixa manera que necessitem els partits polítics com a instrument, també necessitem que, diaris digitals força independents com aquest, continuin empenyent en comptes de subministrar entre linees aquesta mica de valium.
El tornaré a llegir.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
21.08.2019  ·  09:44

Bona editorial, llàstima que mossèn Junqueras i els seus acòlits se la passin pel folre.

L’anàlisi del Sr. Gilibert també és bo.
Posa els punts sobre les “i” del que cal fer per no continuar en aquest fangar en que ens està ficant la ERC de Junqueras i el PdCAT, cal estar disposat a arriscar i no tenir por. Si no l’únic que s’albira és un retrocés.

Junqueras menteix quan parla de que la única via d’eixida és seure a dialogar i que el regne d’espanya seurà pacíficament a fer-ho. Dic que menteix perquè si no li hauria de dir babau i per tant incompetent per a liderar Catalunya.

Les raons de mentir poden ser que està psicològicament afeblit pels 2 anys de presó, i per tant no el podem escoltar, no toca, o bé menteix per egoisme i rancúnia perquè sobre tot, i sobre la posibilitat d’aconseguir una Catalunya independent, està el poder tenir el poder autonòmic que porta anys envejant a CDC. En ambdós casos no és el lider independentista que li cal a Catalunya.

El regne d’espanya naZionalista castellà fins al moll de l’ós no seurà a dialogar si no es veu obligat, i a més porta a L’ADN lo típic dels fatxendes: considerar feblesa que el que te davant vulgui només dialogar.

Com ja va dir algú, i és una frase feta molt clara, “per poder fer una truita cal trencar els ous”.

joan rovira
joan rovira
21.08.2019  ·  09:45

Per fer una ruptura social, econòmica i política amb el règim totalitari de la Regió d’Espanya espanyolitzada calen, segons el meu parer, un seguit de requisits simultanis, que els resumeixo en quatre punts:

1/ la coincidència de dues generacions, tal com molt bé exposa, En Víctor Serra; per tal d’acabar amb el cicle imposat per la dictadura militar del 1939. Final del cicle del sotmetiment generacional a Catalunya.
(El 1976 encara hi havia molta gent a Catalunya que havia viscut la guerra incivil.) (L’ esdevenir de la Regió d’Espanya espanyolitzada, no la volen afrontar políticament, i es resoldrà econòmicament via tutela internacional, per insostenible)

2/ l’esgotament del sistema clientelar per estagnació de totes les arteries administratives i productives del país. Final del cicle clientelar a Catalunya.
(El franquisme va continuar disfressat de democràcia borbònica una altra generació en el pacte transaccional del 76. Que com molt encertadament explica En Miquel Gilibert varen adaptar a Euskadi però mai ho faran, atès el pes econòmic, amb Catalunya)

3/ unes condicions favorables en l’àmbit internacional que afavoreixin el final d’una autoritat importada i imposada durant tres segles a la Regió d’Espanya espanyolitzada. Final del cicle colonial dins d’Europa.
(El 1713 a Utrecht, el 1931 a Londres, el 1945 a Potsdam, el 1976 Madrid ho varen permetre el 2017 encara està per veure; doncs la UE no és europa. I aquest és el canvi a venir)

4/ una majoria suficient de la població entre les dues generacions que donin suport a els valors democràtics, que ja s’ha donat l’1-O i el 21-D, per tal de crear un estat independent i lliure. Com a qualsevol altre país de l’Europa democràtica.

Actualment, assistim a tota mena de subterfugis dels personatges unionistes i autonomistes instal•lats en els partits espanyols i catalans que controlen la colònia; així com, de la teranyina dels qui controlen els interessos en les administracions públiques, ajuntaments, sindicats, col•legis professionals, premsa, etc. És possible que passin coses com les que suggereix Na Carme Garcia.

El poble, ho ha de denunciar i combatre. Caldrà, mentrestant, no es donen la concordança d’aquests quatre requisits: 1/ coincidència democràtica de dues generacions a Catalunya 2/ esgotament del sistema clientelar colonial espanyol a Catalunya 3/factor internacional favorable al final del colonialisme a Europa 4/manteniment de les majories a Catalunya; perseverar amb confiança i determinació fins a la implementació.

La ruptura del sistema colonial imposat a Catalunya per part dels intermediaris espanyols i catalans significa l’alliberament no solament de drets i llibertats sinó de molts interessos clientelars ocults. La degradació política a la qual estem assistint és i serà molt important. Però faig meves les paraules de Na Dolors Rovira: “Deixem de queixar-nos i actuem exigint-los, reclamant-los i situant-los”.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
21.08.2019  ·  10:38

La falta de vergüenza mas espantosa es aquella de Junqueras … Engañar a los catalanes que se puede dialogar con el fascismo que es solo violencia, mentira, engaño y la absoluta falta de lealtad indispensable a todo dialogo … Es la invitación de Junqueras al pueblo de Catalunya para que se someta a la criminalidad de la España franquista un acto de extrema violencia … La violencia de un pobre masoquista que ha aceptado la violencia criminal de la España franquista sobre la propia persona … Un pobre desgraciado que se pasará unos cuantos años en las sucias prisiones de España.

Antoni Gordó
Antoni Gordó
21.08.2019  ·  10:41

Penso que el President Torra ahir va posar al seu lloc als dirigents d’ERC.

Diu en Torra, i penso que una immensa majoria hi estem d’acord, que el camí a seguir és la confrontació amb l’Estat Espanyol, no pas la submissió ni el retorn a l’autonomisme que pregona Aragonés i Junqueras i altres dirigents d’ERC.

Estic convençut que molt militants d’ERC, ara mateix, es deuen estar morint de vergonya escoltant-los.

Naturalment ells ho diuen d’una altra manera intentant que combreguem amb rodes de molí.

Ara surten mots com multilateralitat per amagar que el que ens estant proposant és que renunciem a la unilateralitat.

Es deuen pensar que som rucs.

Amb aquest missatge fins i tot els votants del PSC, C’s i PP hi estarien d’acord, donat que si hem d’esperar que l’Estat Espanyol ens autoritzi un referèndum, podem esperar asseguts.

Els dirigents d’ERC vol que la gent ens enfrontem entre nosaltres per classes socials i això no ho hem de permetre, doncs quan vam començar aquest Procés s’acordà que fins que no siguem independents aniríem tots junts. Som un moviment transversal.

És l’esperit dels 11 de Setembre i de l’1-O i del 3-O el que hem de protegir i ampliar, no pas el retorn al peix al cove d’en Pujol, que podia estar molt bé en aquells moments, però no ara.

La gent no vam sortir al carrer per tenir una mica més d’autonomia. La gent vam sortir al carrer i ho continuem fent, per poder decidir el nostre futur com a nació amb un referèndum d’autodeterminació.

Espero que la mateixa militància d’ERC pari els peus a aquests dirigents i en posi uns altres fidels al que el poble vol.

La UNITAT i el manteniment de la UNILATERALITAT son bens que van quedar confirmats pel poble a les eleccions europees. Puigdemont defensava aquestes idees i Junqueras les contraries i Puigdemont, tots ho sabem, va arrasar.

Crec que la immensa majoria no ens deixarem entabanar.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
21.08.2019  ·  10:42

Molt ben explicat. Jo sóc dels que vam viure l’essarronada de la transició. Independència al preu que siga, no ja per nosaltres que tenim poca corda, sinó pels joves que ens segueixen.

Jordi Torres
Jordi Torres
21.08.2019  ·  11:09

Subscric el comentari de l’Antoni Gordó, fil per randa. Volia afegir també una altra cosa, els dirigents socials (primer) i polítics (després) que ho van engegar tot plegat, i que han demostrat el seu compromís i eficàcia per portar-nos fins on som ara, no han de ser (de fet no crec que ho siguin, amb alguna excepció) els millors per posar-se al capdavant d’aquesta nova etapa. És allò del principi de Peter, però aplicat a les revolucions.

Per tant, reconeguem-los-hi el treball i l’esforç però renovem-los, cares noves i nova empenta sense deute spendent, ni tan sols amb el mateix procés.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
21.08.2019  ·  11:21

Franquisme (Franco), transició (Suárez), autonomisme (Gonzalez, Aznar, Zapatero, Pujol), nou Estatut (Maragall, Mas), intent de trencar amb el règim del 78 fins a l’1-0 (Puigdemont, Junqueras, ANC, Òmnium), repressió i presó (??????).

Carles Farre
Carles Farre
21.08.2019  ·  11:30

El senyor Miquel Gilibert, gaire be ha opinat per a mi. Jo només veig dues maneres d'”aconseguir els objectius: la via Yang, es a dir la confrontació directa i violenta amb l’estat espanyol, i la via Yin, des de dintre, es a dir, intentant canviar les coses a base de ficar-se de ple en la política espanyola, i afavorir l’entrada en el govern de formacions que estiguin pel dret a decidir, ara per ara només Podemos.
Com a poble som “Yin” o sigui que la via violenta i de confrontació directa no va amb natres, i per tant sempre perdrem. L’aigua amb el temps pot arribar a desgastar una roca, però necessita colpejar la amb força, de manera constant i amb el temps suficient.
Ara be les roques també es poden erosionar per altres causes degudes a la seva intrinseca composició interior, que fa que els enllaços a nivell atòmic, es debilitin.
Però l’aigua també pot acabar exhaurint-se, si a nivell molecular, si van incorporant elements que no formen part de la seva estructura primària..

Rubén Cruz
Rubén Cruz
21.08.2019  ·  11:32

Estic d’acord amb la Dolors Rovira i amb el MHP Torra, el paper del qual no és agraït i tanmateix el va fent amb prou dignitat.

Albert Martín
Albert Martín
21.08.2019  ·  11:36

És molt més senzill. Desprès d’una derrota, com la de l’octubre’17, necessites temps per recuperar-te i fer-te més fort que ho eres abans. Ocupar espais de poder, per minsos que semblin, t’ajuda més que si els ocupa la gent que tens en contra. I fer-te més fort vol dir que, o pots tornar a jugar la carta de la unilateralitat amb més garanties de guanyar, o que el teu contrincant, preveient això, s’avé a negociar.

Dolors Casalé
Dolors Casalé
21.08.2019  ·  11:58

Jo també vaig viure “l’enserronada” de la transició. La ruptura pactada que en deiem alguns. No es parla mai de l’enredada del PSOE que amb 3 majories absolutes no va voler acabar amb “atado y bien atado”. Per això ara pot sortir en Felipe Gonzàlez al costat de l’Aznar i reclamar el bipartidisme, demostrant que España no és Europa. Aquesta s’acaba als Pirieus per això el judici és una farsa i la democràcia lost cost.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
21.08.2019  ·  13:13

Ens integrarem de mica en mica.
Els polítics independentistes no saben on van.

Parlen ‘d’empoderar-nos’ però no s’atreveixen a concretar com fer-ho.
Sembla que han embogit tots excepció feta de Jordi Cuixart i Clara Ponsati.

Al meu voltant sento gent que diu que ja no votarà més independentisme.

Insisteixo: si no han embogit, tenen una espècie de demència autodestructiva.

Ningú qüestiona la constitució borbònica.

Roser Caminals
Roser Caminals
21.08.2019  ·  15:52

Dins d’ERC, uns hi veuen més clar que uns altres:

https://www.elnacional.cat/ca/politica/josep-huguet-adverteix-forat-relat_413539_102.html

En bona part, el futur dependrà de la lucidesa de les diverses militàncies i dels votants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes