Neus Penalba: “En Rodoreda hi ha moltes flors, certament, però també arbres sinistres”

Llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada, Neus Penalba Suárez (Tarragona, 1982) és actualment professora de literatura catalana i espanyola a la Universitat de Cambridge. Però per arribar a ocupar aquesta plaça temporal –a l’estiu n’ocuparà una de titular als Estats Units– ha dedicat tretze anys a la recerca sobre La mort i la primavera, una de les novel·les més enigmàtiques de Mercè Rodoreda. Gràcies a la feina feta, la seva lectura d’aquesta novel·la va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig 2023. Fam als ulls, ciment a la boca (Edicions Tres i Quatre) és, alhora, una reflexió sobre el canvi d’estatus de l’obra i de la seva autora, morta l’any 1983 sense haver pogut enllestir la revisió definitiva de La mort i la primavera, publicada pòstumament i revaloritzada i integrada al cànon d’ençà de la darrera edició de Club Editor, l’any 2017, en un context literari i polític ben diferent dels anys vuitanta.

—Actualment, Mercè Rodoreda és una icona pop. Però no ho ha estat sempre.
—Des del 2011, quan vaig començar a treballar sobre ella, la imatge ha anat canviant. Per als qui tenen menys de trenta anys, gràcies als memes i als piulets, s’ha viscut això que en dic una nova patumització digital. Em sembla fantàstic tot el que es fa –cançons, adaptacions teatrals…– però, sobretot, s’ha de fer crítica literària.

—En una carta a Joan Sales ja es queixa que no vol ser una patum.
—Ella era molt conscient, abans de morir, de com l’havien feta una patum. En una altra carta, diu que anirà una coral de Gràcia a cantar-li a Romanyà. El film sobre La plaça del Diamant, de Francesc Betriu, n’és un dels principals responsables. Ha envellit malament, però al seu moment va agradar molt perquè connectava emocionalment amb la generació que havia viscut la guerra i el franquisme. Eren els inicis del cinema català, i recuperar una novel·la que vint anys abans o quinze havia estat un gran èxit va ser un boom. Però va passar que va substituir la novel·la en l’imaginari públic de la majoria dels catalans. I va acabar essent una versió edulcorada, on la violència psicològica del Quimet cap a la Natàlia desapareixia. S’acaba convertint en un cant al catalanisme republicà, en comptes de la història d’una dona maltractada pel seu marit republicà.

—De Rodoreda, se’n tenia una imatge carrinclona.
—D’una banda, el masclisme cultural va interpretar que una senyora que parlava de flors i feia servir girs sovint infantils havia de ser carrinclona. A més, hi havia la consideració que, com que la Colometa era tan innocent, tan ingènua, tan càndida, d’alguna manera havia de ser un autoretrat. De fet, Baltasar Porcel li va preguntar directament si era ella. D’altra banda, també hi ha hagut estudis massa biogràfics sobre la seva obra, que han mitificat la infantesa, el jardí, l’avi… En Rodoreda hi ha moltes flors, certament, però també arbres sinistres. I no només a La mort i la primavera. La natura és força esfereïdora a l’obra de Rodoreda.

—Expliqueu que la imatge de Rodoreda va canviar el 2017, justament amb la publicació de La mort i la primavera per part de Club Editor.
—Em volia llançar per la finestra, perquè hi treballava des del 2011. Però estic molt contenta que s’hagi reeditat, perquè he escrit un assaig sobre una novel·la que ara és coneguda. Ho hauria tingut més pelut si no hi hagués hagut aquesta revisió.

—Teníeu el camp literari preparat per rebre la vostra lectura? Destaqueu que, sovint, s’havia vist La mort i la primavera com una rara avis dins l’obra de Rodoreda.
—S’havia vist com un bolet. Reivindico que també hi ha tendresa i bellesa, en La mort i la primavera. Des del 2017 s’ha continuat amb aquesta idea de posar una Rodoreda al costat d’una altra, com si en fossin dues. I potser s’ha fet una lectura massa llòbrega de l’obra. Evidentment, és molt crua, molt esfereïdora, amb un imaginari horrible, però també hi ha bellesa. I perquè passa segurament per l’estètica de la novel·la i perquè és on l’estil rodoredià arriba al seu cim.

—La mort i la primavera no seria aquesta obra estranya, sinó que seria central?
—Central en molts sentits. També cronològicament, perquè la primera versió l’escriu
quan encara corregeix les galerades de La plaça del Diamant, és a dir, que encara no l’ha publicada. Per tant, dir que és l’última novel·la de Rodoreda és mentida. La darrera és Quanta, quanta guerra. La mort i la primavera ens arriba pòstumament, però en el seu projecte creador és central. I reapareix a El carrer de les Camèlies o a Mirall trencat.

—Però si s’hagués publicat quan va ser escrita, quina recepció hauria tingut?
—Quan es va publicar, l’any 1986, hi va haver polèmica, perquè moltes rodoredianes i la família van estar en contra de la versió que n’havia fet Núria Folch. O sigui, que va quedar circumscrit a la polèmica als diaris, però la veritat és que no es va llegir. L’any 1961, quan la va enviar per primera vegada al premi Sant Jordi, l’editor Joan Sales era molt conscient que el camp literari català de l’època no estava preparat. I li va dir que no li interessava sense haver-ne llegit ni una sola ratlla. Però ella sí que era molt conscient que era una novel·la europea, que era una novel·la ambiciosa.

—Les primeres interpretacions del llibre van ser en clau esotèrica.
—Carme Arnau sempre ha estat la primera en tot, va fer una tesi sobre Rodoreda amb ella encara viva. I també ha estat pionera en l’estudi de La mort i la primavera. Al seu llibre Miralls màgics relaciona Quanta, quanta guerra, Viatges i flors i La mort i la primavera, i crea aquesta etiqueta d’última narrativa, que no s’ajusta cronològicament al que sabem. Però, d’altra banda, ha fonamentat tot el seu estudi en una hipòtesi biogràfica no avalada per la resta de biògrafes, o per Anna Maria Saludes, filla de Susina Amat, que és que Rodoreda era rosa-creu. Qui tenia interès pels Rosa-creu era Carme Manrúbia. De fet, Rodoreda i Amat van entrar en contacte amb el rosacrucians a partir d’ella, a la dècada dels setanta, però La mort i la primavera era de molt abans. A l’arxiu de Rodoreda hi ha un tríptic de propaganda dels rosa-creu de quan era a Suïssa, però d’això no en podem extreure conclusions. Si hi hagués un joc de cartes del tarot, diríem que Rodoreda era cartomàntica? Rodoreda tenia creences espirituals, però, en tot cas, s’ha d’analitzar com es converteix tot plegat en literatura.

—Dieu que una de les causes del seu èxit actual és l’auge de la distopia, com El conte de la serventa, de Margaret Atwood.
—S’ha definit La mort i la primavera com una distopia. Però, quan parlem del gènere, la distopia sempre és futurista, i aquí trobem una distopia primitivista. Com que ha estat considerada una novel·la tan difícil, he intentat d’anar-la encerclant-la de preguntes. És una novel·la fantàstica i distòpica? Vegem-ho. Rodoreda coneixia la literatura fantàstica, i quan escriu La mort i la primavera ja s’han publicat les grans distopies de Bradbury i de Wells. Podria haver triat una estètica futurista, però, en canvi, el terror no és convertir-se en robot sinó en arbre.

—Seria una al·legoria de la història europea?
—Dialogo amb les lectures que n’han fet, per exemple, Simona Škrabec i Arnau Pons, que han contradit la versió de Carme Arnau, que la veu com un exercici poètic i fantàstic. En aquest punt, continuo la seva via, aportant-hi coses noves. Dialogo molt tant amb Škrabec com amb Pons, que al seu epíleg de la darrera edició de La mort i la primavera relaciona la novel·la amb les experiències de Rodoreda i Armand Obiols a l’exili, durant la Segona Guerra Mundial. Hi ha cartes entre Rodoreda i Obiols on hi ha l’eficiència d’un buròcrata, però més que jutjar les intencions, a mi m’interessa analitzar la lectura històrica dins la narrativa. I aquí cal parlar de Nit i boira, que és segurament el primer relat concentracionari escrit a Europa, perquè és previ a la trilogia de Primo Levi o a L’espècie humana, de Robert Antelme, i a diferència d’aquests, no és escrit per un supervivent. Arnau Pons interpreta aquest conte com una forma d’expiació, però em pregunto, de quina culpa? Des d’on jutgem o decidim que això és una expiació? A més, la vida de l’autor és important, però no se’l pot reduir només a això.

—Vinculeu La mort i la primavera amb l’estructuralisme tan en voga en aquells temps i l’obra de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss.
—Rodoreda llegia Les temps modernes, és probable que estigués familiaritzada amb Lévi-Strauss. De fet, ja s’havia dit que tenia un aire antropològic. Però tenia la intuïció que no era un aire i prou. Els rituals que ella s’inventa no són una col·lecció amorfa de trets culturals, sinó que responen a una estructura. És interessant que Lévi-Strauss escrivís que els dos tabús universals són l’incest i el suïcidi. I La mort i la primavera va d’això. M’interessa entendre amb quin moment de la història cultural d’Europa dialoga Rodoreda en l’àmbit estètic. És una època en què l’antropologia era per tot: Picasso era col·leccionista d’art primitiu, hi ha tota la literatura de viatges, com la d’Henri Michaux, i els noticiaris del cinema francesos anaven plens de documentals etnogràfics colonials. Ella està immersa en aquest relat etnogràfic, però no crea un viatger que arriba a un poble primitiu, sinó que actua com un mirall, allunyat de la idea de superioritat civilitzadora. Arriba al moll de l’os de l’estructura de la maldat. Com aquesta maldat s’organitza en forma de col·lectivitat i crea pàries socials, marginats.

—També us la mireu des de la lectura mitològica. Especialment acarada a La branca daurada, de James Frazer.
—La branca daurada, de Frazer, és un compendi de costums i rituals comparatiu, de pobles de tot el món. Es va publicar al final del segle XIX, a l’època victoriana, i va ser un best-seller. Joan Amades i tots els folkloristes catalans també havien llegit Fraser. Va influir en els escriptors modernistes anglesos, per exemple, que coneixia Rodoreda. Però és que hi ha un capítol sobre “maneres d’evitar que l’ànima fugi del cos” que és molt il·lustratiu. Explica que moltes cultures ameríndies, asiàtiques o africanes, amb aquest temor que l’ànima surti del cos, acaben matant la persona. Rodoreda no en copia cap, sinó que se n’inventa un de nou, i no té cap bona intenció. No es tracta d’assegurar la vida, sinó d’assegurar l’opressió més enllà de la mort.

—La mort i la primavera té l’origen a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell?
—La mort i la primavera no comença el 1933, però si Michaux ha anat a la Xina o altres escriptors han anat a l’Àfrica, ella ha fet, bàsicament, dos viatges. L’un cap a França quan marxa a l’exili, i l’altre, a Coll de Nargó. Hi va com a periodista per fer una crònica de la restauració de la façana romànica de l’església de Sant Climent. Per tant, per poder-se inventar un poble primitiu, recupera l’experiència de Coll de Nargó. És evident que Coll de Nargó no és el poble de La mort i la primavera, però hi podem recuperar la prehistòria de la novel·la. A la crònica de Clarisme, per exemple, diu que les esquerdes de la façana engoleixen el ciment, que ressona com el ritual terrible de la novel·la.

—Quins rastres metafísics hi trobeu a La mort de la primavera?
—Al llibre reprodueixo un text que vaig trobar a la fundació, en què no apareix la font, però que resulta que prové dels Upanixad hindús, sobre el destí, la transmigració i la reencarnació de les ànimes. Rodoreda és hermètica, però apareixen referències al riu Leteu, al carro alat del Fedre de Plató o a les rondalles de Verdaguer. Però aquest és un altre capítol que espero escriure a partir d’ara, sobre les ressonàncies espirituals a l’obra de Rodoreda.

—La mort i la primavera condensa tots els interessos, les lectures, els aires del temps i els aspectes biogràfics de l’escriptora?
—Tampoc l’hem d’extirpar i dir que és més important que qualsevol altra obra de Rodoreda. A Mirall trencat també hi trobem un altre aire del temps, però passa que és un altre. A cada novel·la dialoga amb un moment diferent de la història d’Europa. No es tracta d’exagerar la importància de La mort i la primavera. Rodoreda ja agradava abans, però, com dèiem, hi ha un tema de masclisme cultural: agradava sobretot a les senyores. Ara La mort i la primavera interessa als senyors. I tot canvia. Ens hauríem de preguntar per què interessa més que La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies o Mirall trencat. Potser perquè el terror i l’horror d’aquestes novel·les el sofreixen les dones i un senyor intel·lectual n’és immune. A La mort i la primavera el terror és per a tothom.

—S’hauria de fer el mateix exercici de lectura amb la resta d’obres?
—Sí, i m’encantaria fer-ho, i que ho facin uns altres, evidentment. Crec que és el prisma per a trencar els estereotips que hem anat creant. Aquesta capa de sediments que gairebé no ens deixa veure La plaça del Diamant. Ara l’ensenyo a Cambridge i abans l’havia ensenyat a estudiants francesos i americans, i no entenen mai per què els pregunto si troben que la novel·la és carrinclona. En canvi, aquí els meus nebots l’estudien al batxillerat i diuen que ho és.

—Vau començar a llegir i a estudiar La mort i la primavera fa tretze anys. Com ha canviat la vostra vida?
—Me la va canviar en el moment que la vaig començar a llegir. Jo no tenia pensat de treballar Rodoreda. M’agradava, hi havia arribat com la majoria de gent de la meva generació, a partir de la lectura obligatòria a secundària. Però m’ha canviat moltíssim la vida, perquè durant deu anys he deixat de fer moltes coses per poder escriure això. M’ha canviat la vida per a bé i per a mal. I m’ha canviat la vida perquè he escrit aquest llibre, però hi continuo pensant. És una novel·la sobre la qual no pots arribar a una conclusió.

—Ara dèieu que feu classe a la Universitat de Cambridge, que és un nom que enlluerna molt, però la realitat és ben diferent.
—Dit així, sembla que hagi tingut unes condicions meravelloses, però mentre escrivia el llibre, des del 2011, no tenia unes condicions de recerca adients, perquè treballava com a associada i com a interina secundària i perquè és una novel·la molt difícil. Per tant, és una feina que s’ha fet molt de matinada, als estius, a les vacances, els caps de setmana. Ha estat un patiment important. A Cambridge, hi tinc un contracte temporal i tot just ara m’han contractat per a una plaça de titular a Filadèlfia. Així doncs, aquest llibre l’he revisat mentre buscava una altra feina i m’adaptava al primer any de Cambridge. Tinc una visió molt somnàmbula d’aquest llibre.