15.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 16.05.2024 - 07:34
En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent polític sempre és vista com un fet dramàtic i irreversible, com una derrota, normalment carregada d’un component personal molt fort. Els llatins som així, melodramàtics, i no sembla que hàgem de canviar els segles vinents, però sobre això valdria la pena que aprenguéssem d’uns altres pobles on la dimissió és, sobretot, un acte polític natural, un gest de responsabilitat.
Sobre el paper, la cosa és molt senzilla. Quan un polític ocupa un càrrec públic –al govern o al partit– té la responsabilitat de prendre decisions que beneficien la població, el país. De manera que si aquestes decisions que ha pres es demostren errònies o perjudicials, aleshores la cosa més normal és que el polític en reta comptes. I la dimissió és una manera clara d’assumir la responsabilitat pels errors comesos. La confiança dels ciutadans i dels companys és fonamental per al bon funcionament d’una democràcia, i sense aquesta confiança és impossible de mantenir l’autoritat i, sobretot, la capacitat de lideratge públic.
Hi ha una qüestió de valors, també, i és important: els dirigents polítics han de ser un exemple per als ciutadans. De manera que reconèixer els errors i dimitir pot ser vist com un acte de valentia i responsabilitat, que demostra que l’interès general passa per sobre del personal.
I pot haver-hi encara una manera d’encarar les dimissions, més egoista, però perfectament legítima, que és la prevenció de danys majors.
Perquè quan un polític roman en el càrrec qüestionat pels seus i enmig d’una crisi de credibilitat, la seua actitud pot acabar essent profundament contraproduent: pot agreujar molt la situació i causar danys majors al partit, la institució o el país. En aquest cas, un relleu ordenat i assenyat pot permetre que un líder nou, amb noves idees i enfocaments, puga abordar la crisi millor i lliure de peatges del passat.
Evidentment, ningú no té el dret d’opinar sobre una decisió que, en definitiva, tan sols pot ser personal o ha de ser presa d’acord amb l’organització a què pertany cadascú. Per això m’expresse avui amb tant de respecte. Però sí que podem recordar, tots, que en política hi ha comportaments sensats i comportaments que no ho són. I que a la llarga aquests fan molt més mal.
PS1. Quan aquest editorial ja havia estat enviat als subscriptors, com cada dia a les deu del vespre, ha saltat la notícia que Oriol Junqueras havia comunicat a la direcció d’Esquerra Republicana que deixaria la presidència del partit, una volta passades les eleccions europees, i que Marta Rovira no es presentaria a la reelecció com a secretària general.
PS2. El primer ministre eslovac, Robert Fico, ahir va ser víctima d’un atemptat que en el moment d’escriure aquest editorial el tenia entre la vida i la mort. El nostre col·lega Daniel Vražda era al lloc dels fets i ha escrit aquesta impressionant crònica que us oferim en català: “Les notes d’un periodista, al lloc de l’atemptat contra el primer ministre eslovac”.
Daniel Vražda treballa per a Denník N, un diari amb què VilaWeb manté una intensa col·laboració i que és un far de llibertat al seu país. D’una manera increïble, tan sols tres minuts després de l’atemptat, el president del parlament ha dit de la trona de la cambra estant que Denník N tenia la culpa de l’atemptat. I els nostres col·legues han hagut d’acabar abandonant la redacció per les amenaces de mort que rebien i la pressió de la policia. Atacar la premsa lliure és una obsessió de l’extrema dreta a tots els països i per això avui els hem fet saber que estimem la seua faena i que ens tenen al seu costat sempre que calga. Més que mai.
PS3. Carles Boix és un dels cervells més preclars de la cultura catalana i li hem demanat, a distància, com ha vist les eleccions de diumenge i com interpreta la situació actual. Com sempre, el seu missatge és tan original com digne de ser escoltat: “És Junts que depèn de Sánchez“.
