Necessito l’anglès per graduar-me?

MARIONA PUIG (@_marionapuig_) | TINA FOREST (@redroses1123)

L’anglès, l’assignatura pendent de molts catalans, torna a estar al punt de mira de la societat, aquest cop en l’àmbit universitari. L’any 2013, l’ara ex-conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, va presentar al Parlament una mesura polèmica per al sector educatiu: l’obligació d’acreditar un nivell B2 d’una tercera llengua per poder graduar-se a la universitat. El govern va justificar la mesura, pensada sobretot per l’anglès, dient que l’objectiu era ‘garantir que tots els estudiants universitaris no tinguessin problemes amb l’anglès al sortir de la universitat’.

Així doncs, amb l’aprovació d’aquesta mesura els estudiants universitaris que comencessin un estudi de grau el curs 2014-2015 haurien d’acreditar, al final de la carrera, un certificat oficial de nivell d’anglès, francès, alemany o italià equivalent al nivell B2. En cas de no disposar d’un títol oficial, els alumnes tindrien la possibilitat de fer una prova de nivell organitzada des de les pròpies universitats, el Certificat de Llengües de les Universitats Catalanes (CLUC), amb un cost de 75€. Aquesta prova serviria de la mateixa manera per acreditar l’idioma. Això implicaria, doncs, que si l’estudiant no assolís aquest nivell no podria obtenir el títol universitari.

A priori, la mesura de la Generalitat de Catalunya podia semblar una bona iniciativa per assegurar el bon nivell d’anglès dels alumnes, però des de molts sectors es posar el crit al cel i es va criticar rotundament. És el cas, per exemple, d’algunes universitats com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Abans de l’inici del curs 2014-2015, el llavors rector de la universitat i president dels rectors catalans, Ferran Sancho, ja afirmava que ‘és el país el que té una carència d’anglès, i això la universitat sola no ho pot solucionar. És un problema de país que necessita una solució de país’. El llavors rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau, afegia que ‘s’ha de ser realista, amb quatre anys els estudiants no poden aconseguir el que no han fet en 12’. Això és precisament un dels arguments forts dels rectors de les universitats catalanes: la falta de temps.

El punt de vista de les universitats

El 2014, en una reunió del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), els rectors de les universitats catalanes van expressar una altra polèmica que va sorgir arran de la proposta d’Andreu Mas-Colell: el qüestionament de la legalitat de la mesura. Argumentaven que l’exigència d’acreditar un nivell B2 no constava en els plans d’estudis; de fet, només havia estat aprovada a partir de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos del 2014. Per tant, si a un estudiant se li exigia aquest requisit, com que no figurava al pla docent, podia recórrer als tribunals. Moltes universitats van anunciar, en conseqüència, que no aplicarien la mesura.

Màrius Martínez, Vicerector de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona, doctor en Ciències de l’Educació i president de la Comissió de Relacions Internacionals i de Política Lingüística de la mateixa universitat, explica els motius de l’oposició frontal de la institució acadèmica de Cerdanyola del Vallès, que va ser la més crítica amb la mesura proposada:

Les crítiques no van ploure exclusivament des del vessant institucional de les universitats. Alguns sectors estudiantils van reconèixer ràpid el risc de la mesura i s’hi van oposar de manera contundent. És el cas, per exemple, de la llavors presidenta del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT), Gemma Espigares, que posava de manifest una possible situació d’un estudiant que ‘pugui ser un bon metge’ i que ‘no aconsegueixi el títol perquè se l’ha avisat tard perquè aprengui una llengua estrangera’.

Els estudiants consideren que l’acreditació del B2 hauria de ser quelcom que s’implementés de manera més gradual, ja que critiquen que molts d’ells no tenen temps per aprendre una llengua abans de graduar-se. Per altra banda, sindicats estudiantils, com per exemple el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) van engegar campanyes potents en contra de la mesura, titllant-la d’excloent i de classista: ‘Discrimina aquells sectors populars que no tenen suficients recursos econòmics per permetre’s uns estudis privats i així adquirir uns coneixements que l’educació pública no proporciona’. Maria Puig, militant d’aquest sindicat, ens ho explica:

Shelagh Vanderpool, professora d’anglès de la British Council, considera que tenir un nivell alt en una llengua estrangera és molt positiu en tots els casos, sigui quin sigui l’àmbit d’estudi, però creu que podria ser un desavantatge per a alumnes d’algunes carreres el fet que existeixi aquesta demanda d’acreditar un nivell B2 per graduar-se. Posa l’exemple d’un estudiant de matemàtiques, que potser no necessitarà parlar anglès en el seu futur professional. A més, considera que no hi ha hagut un increment notable dels alumnes de l’acadèmia des que es va aprovar la mesura de Mas-Colell. Creu que no necessàriament ha de suposar una conseqüència directa l’aprovació d’una iniciativa així, ja que hi ha altres vies per assolir el nivell, com per exemple el CLUC.

Màrius Martínez, per altra banda, considera que si s’acaba aplicant aquesta mesura, no s’hauria de posar en pràctica només a una part dels graus, perquè això acabaria significant que ‘hi ha carreres més importants i internacionals que altres’. Considera que l’anglès, en una formació universitària, ‘no és només una llengua vehicular per comunicar-se en el lloc de treball, sinó que també és una llengua d’aprenentatge’. Considera que estudiar en anglès ‘és el que et possibilita accedir a publicacions (acadèmiques) de tot el món, sigui quin sigui l’àmbit’.

El problema de fons

És per totes aquestes crítiques que el CIC, en una reunió el juny del 2017, va proposar l’aprovació d’una moratòria per ajornar durant quatre anys l’aplicació d’aquesta mesura. Tot i això, a causa de la inestabilitat política i social d’aquests darrers mesos la mesura no es va arribar a aprovar al Parlament, de manera que la moratòria no ha entrat en vigència, sinó que s’ha deixat en suspens.

Deixant de banda el terreny de la legalitat, cal plantejar-se una pregunta: és viable l’aplicació de la mesura d’aquí a quatre anys? Els experts coincideixen en el fet que la millora del nivell d’anglès s’ha de centrar en els cursos de primària i secundària, fet que requeriria més de quatre anys, que són els que dura un grau universitari; de fet, l’educació obligatòria (primària i secundària) és exactament de tretze anys, que és en els que s’hauria d’aplicar el canvi de sistema educatiu en relació a llengües estrangeres.

Sobre el terreny, Marta Cortada, professora d’anglès de l’Institut Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, explica que ‘parlar només en anglès a les classes és complicat’, ja que si formula una pregunta als alumnes, aquests normalment responen en català o castellà. Segons Cortada es fa molt palesa la diferència de nivell entre un alumne que ha fet classes en una acadèmia externa i un que només fa classes a l’institut: el primer acostuma a tenir més bon nivell que el segon. Posa èmfasi en el fet que part dels alumnes presenten una manca d’interès, però també menciona la falta de recursos dels centres educatius, que es veuen obligats a fer classes en condicions precàries que dificulten molt la tasca educativa, com poden ser aules petites o l’acumulació de molts alumnes en una mateixa classe.

Critica, a més, el fet que a l’inici de cada curs tots els llibres de text comencin fent repàs de l’any anterior, de manera que es repeteixen els continguts una vegada i una altra per intentar que a aquells alumnes que els costa més esforç seguir tinguin l’oportunitat de recuperar el fil. Això, però, és contraproduent en alguns dels casos, segons exposa Cortada, ja que causa avorriment i apatia en els estudiants i per tant provoca un avanç més lent en el temari. Tot i això, encara hi segueix havent molts casos d’alumnes que han de recuperar l’assignatura.

‘Molts no passarien de curs’

Ara bé, segons explica Marta Cortada en la majoria de centres educatius s’evita que hagin de repetir gaires alumnes a causa d’assignatures de llengua estrangera, ja que ‘són tants els que no passarien de curs, que no hi hauria lloc pels que vinguessin l’any següent’, de manera que els aproven i els permeten accedir al següent curs, ja que igualment ‘tornaran a repetir el mateix temari’. Això fa, per tant, que el problema de fons s’obviï en l’educació obligatòria i arribi a la universitat. Pel que fa a la moratòria plantejada, com a professional de l’àmbit considera que quatre anys és un temps ‘molt just’ per aplicar tots els canvis que serien necessaris, ja que creu que a poc a poc es van prenent mesures, però en la majoria de casos són tan sols ‘per sortir del pas’.

Es planteja, doncs, un conflicte que va molt més enllà de les portes universitàries i que englobaria la totalitat del sistema educatiu català. El problema és evident quan aquells a qui afecta directament la mesura, estudiants i professorat, són els més reacis a posar-la en pràctica, ja sigui per la viabilitat d’aplicar-la en quatre anys com per la falta d’acompanyament de recursos públics perquè tingui èxit.

Tot plegat fa pensar que, per tal que la iniciativa funcioni i els estudis universitaris tinguin una òptica enfocada a l’exterior i internacional, que és el que busca el govern català, s’haurà de replantejar la manera d’aplicar-la. La solució que es divisa i s’estudia des de determinats sectors seria, potser, incloure la mesura en una remodelació de tot un sistema educatiu que ha constatat que els problemes de fons no es poden solucionar per la teulada: cal anar als fonaments i construir els pisos sobre una base sòlida, amb una educació pública competent que no obligui els alumnes a recórrer a la privada per suplir les seves mancances.