Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La filla de Muh escriu llistes de propòsits i tasques, sistemàticament, setmana rere setmana, amb l’esperança que a partir del dilluns següent, aquesta vegada, sí, l’estimaran. Aquesta petita lluita, o no tan petita, és el punt de partida de Dilluns ens estimaran, la nova novel·la de l’escriptora vigatana Najat El Hachmi, guanyadora del premi Nadal d’enguany, guardó que s’atorga, d’altra banda, a obres escrites en castellà. Dues dones que comparteixen origen (marroquí) i un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona malden, amb mirades ben diferents, per sentir-se estimades i per viure, simplement, amb dignitat. El racisme, el masclisme i els condicionants i obstacles de tota mena sorgits de la combinació de cultures i perspectives diverses, marquen el diàleg entre elles, escrit en segona persona, emocionant i dur, i amb el sexe com a metàfora latent de la recerca de la identitat i de la llibertat. De tot plegat, i de per què ha decidit d’escriure per primera vegada una novel·la en castellà, en parlem, via telefònica, amb l’autora.

Dediqueu la novel·la “a les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures”. Qui són aquestes valentes?
—Són moltes dones i noies que han viscut situacions semblants a les que apareixen a la novel·la, que s’han hagut d’enfrontar al seu entorn immediat per poder ser allò que eren i, simplement, per poder viure. Són dones que, a més, fora d’aquest entorn immediat, tampoc no han tingut les coses fàcils. S’han trobat amb diverses discriminacions, començant per la derivada del seu origen.

Valentes com Najat El Hachmi…
—Com moltes dones! I, de fet, depèn com s’entengui la valentia. Jo crec que la valentia no és no tenir por d’allò que passarà ni saber encarar la incertesa, sinó que vol dir aprendre a superar i a sobreposar-se a aquesta por, encara que hi convisquis. Optar per no sobreposar-s’hi i conformar-se amb la repressió té un preu. Sobreposar-s’hi també en té un, és clar. Tot té un preu. Però preu per preu, millor ser lliure, encara que costi, que no pas assumir el sistema de submissió que et proposen.

Lliure per a ser feliç?
—Sí, però llibertat i felicitat no són la mateixa cosa. I aquest també és un dels temes de la novel·la. Pots ser molt lliure i no ser feliç, però almenys tens dignitat. Jo ho vinculo amb la dignitat, perquè almenys tens una existència on hi ha un mínim de dignitat. L’altra opció et fa menys persona. És millor ser lliure i viure amb dignitat que no pas acceptar normes que et van a la contra com a persona, perquè si no ho fas, t’acaba passant una factura molt alta i en el fons et roben l’única vida que tens.

Les dues protagonistes viuen aquesta mateixa lluita, però de maneres molt diferents…
—Sí, em funcionava molt aquest contrast entre les dues protagonistes, perquè hi ha moltes maneres d’encarar la vida i els obstacles, i en el cas de la narradora hi ha una admiració molt gran cap a la seva amiga. S’hi emmiralla i vol ser com ella. Per què? Perquè l’amiga és molt pràctica i actua, just al contrari que ella. La narradora és més reflexiva, ho intel·lectualitza tot. L’amiga, en canvi, té una consciència feminista espontània que no ve de cap lectura, ni de cap teoria ni de cap reflexió acadèmica, sinó que és com un instint per viure la pròpia vida i per defensar-la. De fet, crec que és un fenomen real i molt interessant, perquè estem molt acostumats a parlar de feminisme des de la perspectiva teòrica, des de l’acadèmia i els debats, cosa que és molt pertinent i necessària i que ha permès de fer grans canvis a favor de la dona i de la societat. Però després hi ha aquest altre feminisme que ni tan sols té consciència de ser feminisme del qual jo mateixa he après molt, perquè l’he vist al meu voltant. Són dones que exerceixen el feminisme amb l’acció directa, gairebé per instint. Passen a l’acció i viuen, sense pensar tant.

Amb quina mirada us quedeu: la de l’acció directa o la de la reflexió i el pensament?
—Crec que cal saber combinar totes dues coses. El marc teòric és molt gratificant, perquè l’anàlisi de la vida és apassionant, però pot passar que, de tant analitzar, a l’hora de la veritat serveixi de ben poc. S’ha de portar a la pràctica, s’ha d’actuar, s’ha de ser i s’ha de viure. S’ha d’exercir, aquesta llibertat.

Parlant de passar a l’acció, a banda de les dues protagonistes, tant en aquesta novel·la com en les anteriors, sol haver-hi un personatge amb un paper especial: les mares. Per què són tan importants?
—Les mares són fonamentals perquè són l’arrel més profunda que tenim. I si parlem d’origen, la mare és l’origen més evident que tenim. Les mares són les primeres persones que ens ensenyen en què consisteix l’amor. El vincle amb el pare també és importantíssim, però ve després. Qui t’ensenya per primera vegada a estimar i a ser estimat és la mare. I en el cas de les dones, com les de la novel·la, la mare és el model i això marca moltíssim. Per això, quan la figura de la mare no és la que nosaltres voldríem, apareixen les primeres contradiccions. El model com a referent femení i la figura de mare xoquen i pot ser molt conflictiu. El que vols en aquest cas és no ser com la mare i vas escapant-ne contínuament, mirant de construir i cercar altres models. Ara, no us penseu que hi ha gaires models per a triar, perquè jo crec que encara som a les beceroles. Quant de temps fa que les nostres mares són diferents? I ja no parlo del context musulmà, sinó del món occidental. Fa dues generacions, a Catalunya, com vivien moltes dones? El que explico a la novel·la enllaça molt directament amb l’herència que jo he rebut aquí a Catalunya d’allò que han fet altres generacions de dones, dones que van fer un canvi molt semblant al que viuen les protagonistes de la novel·la.

De fet, les protagonistes, igual que les mares, són d’origen marroquí, però fa la sensació que la novel·la no parli solament d’elles…
—El llegat que jo he adquirit aquí, a Catalunya, el valoro moltíssim i me’l faig meu, perquè jo he crescut amb dones que venien de totes les lluites i els canvis dels anys setanta. He tingut molt contacte amb moltes d’aquestes dones, perquè han estat part de la meva educació, també feminista. I fins i tot literàriament, una figura com Montserrat Roig, per exemple, m’ha ensenyat moltíssimes coses que ara observo i veig que passen a moltes dones d’origen musulmà, salvant totes les distàncies, evidentment. Però quan Roig explora les relacions de parella i les relacions sexuals, hi ha un rerefons, quant al personatge femení, de no saber gaire cap on anar. Recordo aquella protagonista que va a la universitat i vol desesperadament perdre la virginitat perquè entén que conservar-la és una imposició i vol alliberar-se’n. Però després no és capaç de fer la distinció entre allò afectiu i allò sexual. I no acaba de sentir-se a gust del tot amb la proposta de la revolució sexual, que consisteix a tenir relacions sexuals amb qui es vulgui sense aquest vincle afectiu. Totes aquestes contradiccions jo les he vistes escrites i les puc detectar, observar i analitzar a la vida que transcorre al meu voltant, perquè tinc aquests referents que me les han plantejades i explicades. I aquesta novel·la també gira entorn d’això.

El sexe i la recerca del propi desig tornen a ser, com en novel·les anteriors, un element recurrent. El sexe com a metàfora?
—Mira que m’he contingut en aquesta novel·la, eh? Passa que el sexe és un dels espais on es plasmen els conflictes implícits en la recerca de la llibertat. Sembla molt fàcil: la llibertat és fer el que vulguis. Però no ho és tant, perquè primer has de saber què vols, has de descobrir el teu desig. Això no és evident, perquè has crescut amb la influència d’una determinada cultura que et condiciona; i en el cas de les protagonistes, amb la influència de dues cultures que no necessàriament donen models gaire satisfactoris sobre la llibertat sexual. N’hi ha una que gens, és evident, perquè no hi ha llibertat sexual. I l’altra, segons com es miri, tampoc.

Per què?
—Perquè no sé fins a quin punt el model occidental sexual que aprenen els joves d’avui resulta satisfactori per a les dones. No crec que estiguem en condicions de dir: “Faig el que vull, decideixo el que vull i sé què vull.” Per exemple, si analitzem per quins canals es transmet un cert model de sexualitat, ara mateix el principal canal és el porno, imagineu-vos, un model que a més tenim als telèfons mòbils i que als joves els arriba molt abans de ser conscients del seu propi desig. Hi ha articles que parlen de nens de vuit anys que ja consumeixen pornografia, és terrible. És un procés de distorsió del desig i de colonització de l’imaginari que cadascun de nosaltres anem construint i que hauríem de poder construir sense cap d’aquests dos condicionants. És a dir, sense repressió i sense aquesta influència que ja s’ocupa, abans d’hora, d’establir com ha de ser la nostra sexualitat. L’impacte que té el món audiovisual sobre la nostra imaginació sexual és brutal, perquè acaba influint en l’esfera més íntima, que d’altra banda és una esfera sobre la qual costa debatre, precisament perquè és la més íntima. En el cas de les dones, a més, el lloc que ens proposa aquesta onada audiovisual és un lloc que en general ens aliena. El procés de recuperació i reconquesta d’aquesta faceta tan important de la pròpia vida és un procés complex, perquè a vegades pot voler dir fer un esforç per a deseducar-se de totes aquestes influències. En el cas de les protagonistes, ja no n’hi ha prou de desmuntar el model repressor de la seva cultura d’origen que nega el desig, sinó que a més han de reconquerir i descobrir el seu paper sexual en un món que tendeix a alienar la dona. No podem deixar que també ens robin això!

El sexe com a negoci…
—Sí. De fet, hi ha un psicoanalista italià, Massimo Recalcati, que quan descriu la revolució sexual sorgida el maig del 68 explica com el capitalisme s’ha infiltrat en aquest espai i explota aquestes conquestes vinculades a la llibertat sexual, tan importants, d’altra banda. És com si el capitalisme hi hagués entrat per explotar aquesta llibertat, convertint les dones en objectes i explotant també el desig dels homes, que és el que fa el porno. El sexe és una assignatura pendent. Descobrir el propi desig costa, sobretot si estem tan condicionats. I, a més, parlar-ne no és fàcil, perquè si fas segons quines afirmacions corres el risc que t’etiquetin i et diguin que defenses el model anterior repressor, quan és just al contrari.

Una altra qüestió latent en la vostra obra és el racisme. Ha canviat res?
—En aquests moments, potser és l’edat, tinc la sensació que allò que abans detectava com a racisme era tan sols la punta d’un iceberg. I no me n’adonava. Estava acostumada al racisme explícit que t’insulta i et diu que te’n vagis al teu país. Però amb els anys vaig detectant formes molt més sofisticades de racisme. Hi ha gent que és racista i no ho sap, gent que fins i tot a vegades es considera antiracista.

Formes sofisticades de racisme?
—Un exemple clar té a veure amb la manera com et representen. Heu vist l’anunci del Carnet Jove? Hi apareixen joves fent diverses coses i accions: l’un recicla, l’altre es tatua, l’altra balla, l’altre passeja el gos… Doncs hi ha una única noia a l’anunci amb mocador. Què diríeu que fa aquesta noia, la del mocador? Doncs és a la cuina preparant una amanida. Això és racisme. De fet, és una fusió de racisme i de masclisme. Ja fa temps que busco una paraula que vulgui dir racisme i masclisme alhora. Encara no l’he trobada. Aquest anunci, i és un exemple i prou, és la prova que l’estereotip està molt interioritzat en la majoria de la població i que no hi ha manera de moure’l, tot i que fa molt de temps que fem debats, conferències, llibres, articles i tota mena de discursos que en el fons volen trencar-lo. Al final resulta que és una qüestió de poder. Qui té el poder decideix com representar els qui no en tenen.

Com viviu l’auge de l’extrema dreta aquests darrers mesos o anys?
—Auge? Aquest auge ara el veiem condensat en una formació política, però jo l’he vist i l’he viscut sempre. Això existeix de sempre, passa que ara s’han organitzat més. I de fet, gent que era a Plataforma per Catalunya se n’ha anat a Vox. Jo ho notava fa anys, per exemple, en els comentaris que em deixaven als articles. Alguns no els veia ningú, però jo rebia molts insults. Ah, i el tema de l’article era igual, indiferent, els comentaris eren insults contra mi. I això des dels primers articles, el 2008. Vox potser no existia, però l’extrema dreta i el racisme sí, i tant.

Heu guanyat el premi Nadal de novel·la, que és en castellà!
—He escrit la novel·la en dues llengües. Ha estat un repte que em vaig fixar jo mateixa i era una manera d’explorar creativament altres possibilitats. No puc escriure en anglès ni en amazic. Volia escriure en castellà però no volia renunciar al català. Ho vaig anar fent de mica en mica en totes dues llengües. Fer-ho tot primer en una llengua i després traduir-la hauria estat impossible per a mi. Alguns capítols, o vegades pàgines, els començava en una llengua i un cop ho tenia tancat, immediatament ho escrivia en l’altra. A vegades el castellà era la primera, a vegades el català. Hi va haver un moment que em vaig tornar mica boja, si he de dir la veritat, perquè calia pensar-ho tot en dues llengües, i a vegades l’una hi funcionava molt bé i l’altra no. Crec sincerament que el text hi ha guanyat, amb aquest sistema. Jo he participat en les traduccions de les altres novel·les de manera molt directa, tret del cas de L’últim patriarca, perquè es va haver de fer molt de pressa. I això m’ha servit d’experiència i ha fet que em posés aquest repte. Igual que els articles: durant molt de temps els articles d’El Periódico els escrivia jo mateixa en totes dues llengües. Quan pots dominar la llengua, costa no voler-hi intervenir.

El llibre és escrit en segona persona, amb caràcter epistolar. Per què?
—No recordo en quin moment ho vaig decidir. Però sí que recordo que vaig fer moltes proves i vaig acabar decidint que era molt estimulant i que em divertia molt més fer servir aquesta persona. M’hi encaixava molt, precisament per parlar de tots aquests temes que hem comentat i que afecten totes dues protagonistes. Em permetia de crear una complicitat forta entre amigues, d’entrar en la intimitat sense que fos estrany. És una veu molt directa per a tractar aquest vincle d’amistat tan fort, que de fet és el tema de la novel·la: una història d’amistat i de lluita. A banda, amb cadascú amb qui nosaltres ens relacionem, mostrem una part d’allò que som, però a vegades hi ha persones amb qui tenim la sensació que podem ser tot allò que som sense haver-nos de censurar ni amagar de res. Això també dóna una sensació molt gran de llibertat, perquè saps que no t’has de justificar i que no seràs jutjada. Això passa, o hauria de passar, en les relacions amoroses, però també es pot donar en certes relacions d’amistat. I aquesta segona persona em permetia d’entrar de manera natural en aquest univers.

Quan vau començar a cuinar aquesta novel·la?
—Les novel·les són com una bola de neu que comença a rodar essent molt petitona. I jo només em poso a escriure davant l’ordinador quan ja és una bola enorme. Em costa molt situar la primera idea de la novel·la en el temps, perquè el primer pensament, la primera idea, ve de lluny. Mireu, fa no gaire, remenant papers, vaig trobar en una agenda de fa un pilot d’anys el títol d’una novel·la, sense més, apuntat: L’últim patriarca. I era una anotació feta molt abans que l’escrivís i, lògicament, que es publiqués. De la primera idea a la novel·la acabada pot passar molt de temps. Això implica que la novel·la la tens present sempre. Sóc de les qui es desperta a mitjanit pensant i somiant amb coses que passen a la novel·la. S’esdevé un fenomen, que en el meu cas és força automàtic, que és que miro la realitat amb el prisma de la novel·la, tot el que observo i tot el que em passa. Fa poc, en una entrevista, el periodista m’explicava no sé què i de seguida vaig notar que em serviria per a la meva futura novel·la. Hi ha molt de material, a la realitat!

Caram. Aleshores, tota conversa és mica perillosa?
—Ui, no! No ho notareu mai! Molta part de la feina de revisió i de correcció es basa precisament a mirar que aquests petits detalls que has robat de la realitat o del relat d’algú quedin prou camuflats. Alguna vegada sí que he patit per si algú detectava alguna cosa semblant a allò que un dia em va explicar, però…

No ha passat mai?
—No, no ha passat, de moment. En canvi, sí que m’ha passat que algú llegeix passatges inventats (i que en realitat no han passat mai), i em diu “ja me’n recordo, de quan feies això”. I era tot inventat! És a dir, és divertit, perquè si una cosa m’ha passat fins ara (i que jo sàpiga) és just la contrària: la lectura ha arribat a canviar fins i tot la realitat viscuda!

Per acabar, la protagonista es dedica a fer llistes de tasques i propòsits, com fem molts. Què hi teniu, a la vostra llista, ara mateix?
—És que ja no en faig, de llistes. M’ho he tret de sobre! En feia moltes, però vaig aprendre a no fer-ne i ara ja no em calen. I de propòsits de Cap d’Any, tampoc no en faig. Un any sí que en vaig fer i em vaig proposar de no fer dieta (i he de dir que vaig aconseguir complir-lo força, cosa que amb l’educació que hem rebut les dones és molt més complicat del que sembla), i també em vaig fer el propòsit de no tornar al gimnàs que pagava sense anar-hi. Aquest el vaig complir del tot. Com dic, ja no en faig, de llistes. No em calen. I ben contenta.

Podeu comprar Dilluns ens estimaran a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.