Nacho Carretero (1981, la Corunya) ha vist com la vida, o potser el destí, l’ha castigat dues vegades enguany. Primer la justícia va segrestar el llibre Fariña i després el seu estimat Depor va baixar a segona divisió. El primer cop, després de quatre mesos, s’ha solucionat. El tema de Riazor pinta més negre. Però per sort no parlarem de futbol. Carretero és a Barcelona per a presentar l’edició en català de Fariña (Navona Editorial), un llibre que relata l’evolució del contraban a Galícia: dels señores do fume (és a dir, del tabac) al narcotràfic de cocaïna.

Els vincles dels capos amb la política i la ‘narcocultura’ centren bon part de la conversa. Manuel Fraga, Mariano Rajoy o Alberto Núñez Feijóo són alguns dels personatges que hi desfilen, els uns amb la roba més tacada que els altres. Tanmateix, també hi ha temps per a comentar l’auge de rutes noves, com les dels ports de la Mediterrània, i el fracàs de la guerra contra la droga.

Recentment heu fet un reportatge sobre com l’estat espanyol s’ha convertit en l’entrada principal de cocaïna a Europa. ‘Espanya i la seva lluita per a no ser un ‘narcoestat’. La cosa pinta malament’, vàreu escriure. La situació és tan greu?
—Pinta malament d’acord amb les dades. No perquè ho digui jo, sinó perquè fa dues setmanes va sortir un informe de l’ONU en el qual s’explica que mai abans hi havia hagut tanta cocaïna en moviment i entrant a Europa. La porta principal d’entrada és l’estat espanyol. Òbviament, quan parlo de ‘narcoestat’, ho faig en els estàndards europeus. No té res a veure amb el Salvador, per exemple. Tanmateix, dins dels estàndards europeus, l’estat espanyol té un problema molt greu. Els seus ports, sobretots els de la Mediterrània, i algunes costes com la gallega són rutes d’accés per a unes quantitats de cocaïna inaudites. Cal una reflexió. Cap a on anem? Funciona, l’anomenada guerra contra el narcotràfic? Espanya té un grau d’efectivitat molt gran en les operacions antidroga, però és una peça d’un engranatge global que cada cop va a més.

Si volgués colar uns fardells de cocaïna, per quina ruta em seria més fàcil d’esquivar els controls policíacs?
—La més utilitzada són els ports de la Mediterrània carregant la cocaïna en contenidors de mercaderia. Sobretot a Algesires, València i Barcelona. La tècnica més utilitzada s’anomena ‘ganxo cec’ i consisteix a posar la droga dins de bosses d’esport i després introduir-les en contenidors sense que l’empresa propietària ho sàpiga. Una volta toca port, algú s’encarrega de treure’n la cocaïna i el torna a segellar. Per fer això cal gent dins dels ports que col·labori. I heus ací un altre gran problema: la corrupció entre els treballadors d’aquestes infrastructures. Un altre mètode és la creació d’empreses d’exportació ex professo que realment porten cocaïna. De cada deu enviaments, un és de droga. I això costa moltíssim de detectar perquè circula pels canals comercials regulars. Però això no vol dir que no es facin servir les llanxes ràpides. A Galícia encara es va a alta mar a trobar pesquers, on es recull la droga, i després es descarrega a les ries. Però vaja, el contenidor és la millor opció.

La història del narcotràfic a Galícia és plena de grans capos, però la majoria han acabat apartats. Qui domina ara el negoci?
—A Galícia, ara mateix, hi ha dos nivells. El seriós, per dir-ho d’alguna manera, que fa entrar milers de quilos cada any que es reparteixen entre tres i quatre grans narcotraficants. Les seves organitzacions tenen vincles molt estrets amb els càrtels i bandes colombianes. Parlem de personatges que juguen un rol molt discret. Són empresaris i no volen cap mena d’atenció. L’època de l’ostentació… de les mansions, els pazos i els descapotables ja no existeix. Al nivell inferior, sí que hi ha encara alguns indrets de Galícia on la ‘narcocultura’ encara és present. Hi ha, doncs, una certa tolerància i admiració envers qui pilota millor la llanxa, envers qui aconsegueix entrar la partida de droga més grossa. Això continua viu en alguns racons, però no té res a veure amb el negoci dels grans capos.

Així doncs, la ‘narcocultura’ continua resistint?
—No és la mateix d’abans. La societat gallega ha madurat i sobretot ha trobat sortides i oportunitats allunyades del narcotràfic. Però cal ser crític i reconèixer que encara persisteix en certs segments socials i zones de Galícia. Potser no és necessàriament la voluntat de ser un narco, però si una certa fascinació per aquest món. En especial pels pilots de les llanxes. Pel nano que aconsegueix descarregar tres-cents quilos i es compra un Mercedes. Això passa. Parlaria potser de ‘narcotolerància’, però no té res a veure amb la creació d’icones pop com ha passat amb Pablo Escobar. Ara te’l trobes estampat en una samarreta com si fos el Che. No crec que els xavals vegin Fariña a la tele i vulguin convertir-se en narcos. L’impacte, crec que té més a veure amb el seu segment i herència social.

Últimament Mariano Rajoy ha rebut pals pertot arreu, però al llibre surt molt ben parat comparat amb alguns companys del PP.
—Ell apareix d’acord amb el paper que va jugar a Galícia. És veritat que rep moltes crítiques, possiblement merescudes, però amb el narcotràfic, sí que sempre s’hi va enfrontar. I això era anar a contracorrent dins del PP gallec, especialment a Pontevedra. Els llaços entre el partit, el narcotràfic i el contraban eren molt estrets. De fet, les males llengües diuen que això va significar la seva expulsió cap a Madrid. On, sincerament, al final no li va anar del tot malament. Abans de marxar, segons diuen els rumors, Fraga li va dir: ‘Mariano vés a Madrid, tingues fills i aprèn gallec.’ En realitat, al llibre només intento ser fidel a tot allò que vaig descobrint i m’expliquen sobre la història del narcotràfic. Alguns polítics surten mal parats i alguns altres no. I no s’ha d’ometre.

Fraga i Feijóo, per citar dos peixos grossos, sí que en surten esquitxats. En el cas del segon, és molt més que unes simples fotografies al iot del narcotraficant Marcial Dorado.
—De Feijóo tenim les fotografies que són el seu llast polític. Hem d’entendre que pertanyen a un context polític concret. Per desgràcia això era normal a Galícia fa anys. Era una època on la proximitat entre un càrrec públic i un contrabandista, condemnat per narcotràfic, era una relació habitual. Evidentment, quan tu treus les fotografies avui, amb una societat més madura i intolerant amb el narco, esclata l’escàndol. Tanmateix, entre cometes, perquè Feijóo va tornar a guanyar les eleccions a la Xunta amb majoria absoluta. I com dèiem, això demostra que a Galícia encara hi ha aquesta herència de la ‘narcocultura’. Ara bé, ha esquivat el temporal a Galícia, però quan ha volgut fer el salt a Madrid les fotografies han estat un llast.

I Fraga?
—Amb ell ja ens traslladem a un escenari en el qual no tan sols no passava res, sinó que el contraban era ben vist. Era amic íntim de Vicente Otero, el contrabandista de tabac més important de Galícia, és a dir, el més gran d’Europa. Eren amics íntims. Era una època on els polítics i els contrabandistes estaven estretament vinculats. I això, encara que soni fort, donava vots.

Aquest vincle tan estret continua existint?
—No, però perquè els polítics saben que dóna mala fama. El narcotràfic, encara que continua tenint molt poder i influència, bona part de la societat el condemna perquè és una activitat criminal. La línia que ara separa la societat gallega del narcotràfic és clara. Els polítics ja no poden treure cap mena de rèdit d’acostar-se al crim organitzat. No és tant una qüestió d’honradesa dels polítics, com de pragmatisme. Sí que continua existint, això sí, el poder econòmic del narco, que té unes influències empresarials molt importants. I quan això passa, s’acaben tocant tots els àmbits d’una societat. Però els polítics defugen qualsevol associació amb el narcotràfic, per petita que sigui.

Cito tres personatges que representen l’evolució del contraban a Galícia i els descriviu breument. El primer és Vicente ‘Terito’ Otero, el gran precursor i que ha sortit indemne de la persecució judicial.
—Era un contrabandista de la vella escola que va començar entre els anys cinquanta i seixanta, encara en plena dictadura. El contraban de tabac no era perseguit penalment i ni tan sols estava mal vist socialment. Terito és el primer gran capo del tabac i és molt respectat a tota la Ria d’Arousa. És una figura emblemàtica i amb moltíssima influència política. Ell mai no es va voler entrar en el narcotràfic, a diferència dels qui seguien els seus passos i van acabar a la presó. I encara persisteix aquella idea que si no tocaves les drogues, doncs estava bé. De fet, les Madres contra la droga, que es van aixecar contra els narcotraficants, un dels seus lemes era ‘tabac sí, drogues no’. Elles mateixes donaven suport al contraban de tabac. D’Otero, ha restat aquesta aura d’home de negocis fet a si mateix.

El segon és Sito Miñanco, el capo principal del tràfic de cocaïna.
—Possiblement és el narcotraficant més poderós que ha conegut Galícia.

Detingut recentment una altra vegada, per cert.
—Sí, és un home que no sap viure sense l’adrenalina. Es podria haver retirat fa molts anys i tenir la vida solucionada. Però cau una vegada rere l’altra per un afany pel narcotràfic. A més, és un personatge que no pren precaucions. És a sobre de totes les operacions. És un home de mar a qui li agrada organitzar tots els detalls. Aquest esperit possessiu ha fet que la policia l’hagi pogut detenir i acusar-lo directament de narcotràfic. Els capos actuals són pràcticament invisibles. No entren mai en contacte directe amb una operació i encara menys amb la droga. En això, el Sito és de la vella escola i això li ha passat factura. 

Aquest afany de controlar-ho tot, creieu que és fruit de la seva trajectòria? Abans de ser un capo havia conduït llanxes carregades de tabac per les ries.
—Suposo que sí. Era un gran pilot de llanxes i sempre li ha agradat la mar, on va néixer i créixer com a home. La mateixa policia li deia en alguna de les detencions: ‘Sito, si t’haguessis retirat a temps, t’hauria sortit bé.’ En una de les detencions, el paio era sobre els plànols nàutics i amb les ràdios satèl·lit supervisant una operació. I els GEO esbotzen la porta i se’l troben amb les mans a la pasta. 

Per què no es retiren, els narcos?
—Alguns sí que es retiren. De fet, són els qui no surten al llibre i no en sabrem mai res [riu]. N’hi ha a qui la jugada ha sortit bé. Han fet una, dues, tres o quatre descàrregues i han desaparegut. Fins i tot ara hi ha persones que inverteixen diners i fan una descàrrega a l’any. Molts són empresaris respectats que ho reinverteixen. N’hi ha més que no ens pensem i no són mediàtics. A molta gent, els sorprendria saber que són narcotraficants. Però els qui no saben fer això i retirar-se… Que necessiten els diners de cada operació… Són els qui cauen i acabem coneixent. I tampoc no és tan fàcil sortir d’aquest món. Una volta fas una operació, tens informació, coneixes a gent, et demanen favors… I al final hi ha un punt d’inèrcia que precipita la cosa.

El tercer personatge és Manuel Abal Feijóo, conegut com a ‘Patoco’. El ‘Schumacher’ de les llanxes.
—’Patoco’ és una altra de les figures novel·lesques de la costa gallega. Ha estat el millor pilot de llanxes i va arribar a crear un imperi, gairebé un monopoli. Quan els colombians volien entrar cocaïna, contractaven la seva organització perquè era el més efectiu. És un d’aquells personatges que, malgrat ser un criminal, generava una fascinació per com pilotava, per allò que va aconseguir i per les llegendes que en circulaven. Hi va ajudar que encarregués de construir la llanxa més gran i potent del moment i que va anomenar la ‘Patoca’. Era una bèstia que arribava a la meitat de l’Atlàntic en deu hores. Tot i això té una aura novel·lesca que el fa molt atractiu per a l’escriptura i el lector. El 2008 es va matar en un accident de moto. La mort prematura era el darrer ingredient que li faltava per a tornar-se com un mite.

En la lluita contra el narcotràfic, moltes de les veus que s’expressen al llibre són molt pessimistes: ‘No guanyarem mai aquesta guerra.’ Per què?
—No hi ha més pessimista que el realista. Només cal veure quant de temps fa que lluitem contra el narco. Són dècades. Dècades. Els estats han posat tots els mitjans possibles i s’han tombat als principals capos de la droga. I tot i la retòrica del ‘ho liquidarem tot’, és innegable que hi ha més cocaïna que mai circulant per l’estat espanyol i Europa. El fracàs és estrepitós. Si hi hagués alguna petita millora, almenys sabríem cap a on anem, però cada vegada és pitjor. Cap a on anem? Tenim un problema: mentre hi hagi entre vint i trenta milions d’europeus que vulguin consumir, sempre hi haurà qui la vulgui portar. Com ho pares? Jo ho veig impossible. En l’escenari més optimista, si vols, pots arribar a neutralitzar l’entrada de cocaïna per Espanya. Impossible ara mateix. Però si s’aconsegueix, ells trobaran la manera d’esquitllar-se per Itàlia, Turquia, Bèlgica o Suècia. Personalment no veig que aquesta guerra pugui tenir èxit a curt termini.

La legalització en pot ser la solució?
—Potser, però no ho sé. No tenim prou proves empíriques per a posar com a exemple. Holanda sí que va fer moltes passes progressistes amb les drogues toves, però ara té un problema gravíssim. Rotterdam s’ha convertit en un port d’entrada de cocaïna bestial. Ens hem de basar en alguna cosa real i no pas amb allò que creiem que pot funcionar. No sabem si la legalització pot funcionar, però això que sí que sabem és que l’estratègia actual ha fracassat. A partir d’aquí hem de cercar-ne una alternativa o matisar la resposta a la problemàtica.

Sobre això mateix, què han significat les operacions Nècora i Tabaiba contra el narcotràfic a Galícia?
—Són les operacions claus i han tingut un efecte definitiu sobre els grans capos. L’operació Nècora va tenir un efecte més social que judicial. Va ser la primera vegada que l’estat espanyol es va moure contra el narcotràfic. Fins aquell moment, els narcos es creien intocables i en certa manera ho eren. Per això conduïen cotxes de luxe i vivien en grans pazos. Es reien de les autoritats i de la societat gallega. Però la Nècora desemboca per una rebel·lió social, encapçalada per les mares, i serveix per higienitzar una mica el paisatge. Els narcotraficants continuen existint, però s’han d’amagar. Quant a Tabaiba, el jutge Vázquez Taín i la jutgessa Irene Roura, per primera vegada amplien en cercle d’acció i entenen que no han d’atacar solament el narco. També cal perseguir el paio que els ven la gasolina, els motors de les llanxes, el propietari del magatzem, etc. I això en desactiva bona part de l’àrea d’influència. Ara mateix, si tu vas a la Ria d’Arousa i demanes sis-cents litres de gasolina, l’endemà tens la Guàrdia Civil a casa. Van ser dues operacions que han significat un punt d’inflexió.

I com s’ho fan per esquivar aquesta pressió policíaca?
—Feta la llei, feta la trampa. Tota aquesta discreció, sobretot va relacionada amb l’organització. Ara hi ha tallafocs. El paio que dirigeix l’operació és pràcticament intocable. Si descarregues fardells, no saps qui t’ho ha encarregat. El de l’encàrrec no coneix el propietari del magatzem. I aquest no coneix qui hi ha rere l’operació, que tampoc no sap qui hi ha posat els diners. La policia pot atrapar alguna de les peces, però no hi ha manera de relacionar-ho tot. Als nivells més alts, la policia pot estar convençuda que personatges com Óscar Rial, conegut com ‘El Pastelero’, és un narcotraficant, però no ho pot demostrar. És gairebé impossible. El camí de l’emblanquiment de capitals és ara mateix l’única via per a atrapar aquesta gent. I tot i això és complicat. 

Parlant d’accions judicials, qui és Alfredo Bea Gondar?
—L’home que em va denunciar [riu]. 

I per què?
—Era el batlle do Grove i es va veure involucrat en una operació antidroga. I fou processat. Jo ho vaig recollir al llibre, però res més. Eren quatre línies i no tenia cap mena de pes sobre la història de fons de Fariña. Tanmateix, ell va denunciar l’editorial i a mi perquè va considerar que vulneràvem el seu dret a l’honor. Fins aquí són coses que poden passar quan publiques un llibre d’aquestes característiques, però la cosa estranya és quan la jutgessa va accedir a segrestar Fariña a petició seva. Jo ni tan sols sabia que es podia segrestar un llibre. A l’editorial i a mi, ens va agafar completament de sorpresa. De fet, en fred, és una mesura del tot surrealista i desproporcionada. Certament, el segrest ha servit com a campanya de màrqueting, tot i que no ens calia, perquè el llibre es venia bé. La veritat és que genera molta frustració i impotència perquè es prohibeix un treball que simplement reflecteix una realitat: aquest home va ser processat. Per sort el llibre ja es pot vendre.

Penseu demanar cap compensació després de quatre mesos de segrest?
—Ara mateix no ho hem decidit. Hi ha un dany econòmic greu perquè ha coincidit amb l’estrena de la sèrie, Sant Jordi i la fira del llibre de Madrid. El dany és molt gran.

Al llibre mencioneu uns quants periodistes que van informar sobre el narco tot i les amenaces de mort. N’heu rebudes?
—No, afortunadament no. Els periodistes que menciono van escriure sobre el narcotràfic en un context, entre els vuitanta i els noranta, on regnava la impunitat i els narcos es creien els reis de Galícia. No tenien cap problema d’intimidar els periodistes i amenaçar-los de mort. Però avui els narcos de veritat no volen cap mena d’atenció mediàtica. Saben que una amenaça o un gest en contra un periodista faria massa soroll i perjudicaria el negoci. Només he rebut un pal judicial, que era precisament l’últim que esperava rebre. 

Suposo que si aneu a les Ries, us coneix tothom.
—Ara sí. És normal. El segrest i la sèrie han generat molt de soroll. El llibre, crec que ha servit per a fer un exercici d’autocrítica, perquè el narcotràfic era un tabú que ningú no volia mirar a la cara. Amb Fariña hem posat els gallecs davant del mirall i la resposta ha estat molt bona. A les Ries, hi vaig moltíssim i la gent és molt afectuosa.  

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb