23.04.2024 - 21:40
Nota prèvia: aquest escrit neix amb la vocació que sigui llegit per tota la gent que s’interessa per la cultura catalana més que no pels protagonistes directes. Si continueu llegint veureu per què ho dic. És una idea que em preocupa: que artistes, poetes, crítics, museòlegs, la gent del sector, sovint parlem per a nosaltres mateixos. En aquest sentit, el Grup d’Acció Teatral (GAT) de l’Hospitalet, en els anys d’efervescència del teatre independent a Catalunya, va propagar una idea que encara hauríem d’aplicar en tots els camps de la cultura: el futur del teatre depèn dels que no hi van. I ara començo.
El proppassat dissabte 13 d’abril va obrir la nova seu del Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, a la rambla de Ferran. Allà hi havia l’antic Palau de Justícia dels temps franquistes i, durant les obres de rehabilitació, van aparèixer les restes de les adoberies medievals de la ciutat, que es poden veure in situ, mentre que des de la terrassa del museu contemples la Seu vella, connectant el passat amb la més estricta contemporaneïtat. Quina metàfora!
El dia de la inauguració, una gentada va arribar-se al nou edifici, que acull des d’ara un dels museus més ben preparats del país. Creieu-me: si sou d’aquells que, quan sortiu a l’estranger, aneu als museus de capçalera de les ciutats que visiteu, heu d’anar fins a Lleida per, entre més coses (la Seu, el Segre, el Museu d’Art, la gent, la Panera…), entrar al Morera i tenir la sensació que sou en un equipament de primera magnitud de qualsevol capital europea.
Que exagero? Gens ni mica. Aquesta és la primera idea que voldria deixar en l’atmosfera. Que hi ha esforços d’alguns professionals (la plantilla del Morera la componen només set persones) que arriben a bon port i que mereixen l’atenció de la ciutadania. De tots nosaltres. Perquè (segona idea central) no estem parlant d’un museu local, suposant que això fos dolent. Ben al contrari, el projecte museogràfic del Morera no parla de Lleida, sinó que des de Ponent ens proposa una mirada diferent i summament enriquidora de la història de l’art català dels segles XX i XXI.
Em deixeu que m’aturi un moment? La comprensió dels museus segons la localització geogràfica, perifèrica o central és una convenció il·lògica. El Morera atresora una col·lecció que explica l’art del país (i més enllà) a partir d’uns relats determinats, un dels quals és el dels artistes lleidatans que van haver de desplegar el seu potencial creatiu fora de Ponent (Benet Rossell, Àngel Jové, Carles Hac Mor em vénen ara el cap, tots tres molt grans; molt abans, Jaume Morera, que dóna nom al museu, va marxar a Madrid pels mateixos motius). Però cal recordar que Joan Miró o Salvador Dalí –i, abans, Casas i Rusiñol, entre molts més casos– també van marxar de Catalunya perquè Barcelona i els seus gustos rancis (és a dir, noucentistes) no permetien l’esclat de novetat que les seves obres anunciaven.
El MNAC no és un museu local? Ho és tant com el Morera i, alhora, no ho és gens; com el Morera, també. La joia més visitada del nostre museu nacional, a Barcelona, és la part del romànic, que ve d’uns racons del Pirineu que podríem anomenar perifèrics en l’època medieval. Però el museu els centralitza i els incorpora a una història, a un cànon de la història de l’art català. Aquesta és la seva missió.
Quan ara veiem obra de Miró o de Dalí a Barcelona o a Figueres (o de Casas i Rusiñol al MNAC) fem una visita a la perifèria local? No fotem! De vegades, la història de l’art català està farcida d’unes ínfules insuportables de cofoisme, però d’altres ens subsumim en la derrota permanent. Joan Miró va escriure l’any 1919: “Jo renego dels que temen caure lluitant i s’acontenten del relatiu, migradíssim triomf, tingut entre quatre imbècils de Barcelona.” Tanmateix, amb el pas dels temps, i tenint en compte la inconfusible catalanitat de l’obra de Miró, incorporem a les nostres narratives historiogràfiques i museístiques les seves aportacions, per la seva pròpia transcendència i per la influència que ell –com, a l’altra banda poètica i política, Dalí– va exercir en el món cultural català.
El Morera ens proposa unes estratègies semblants. Alguns dels millors artistes ponentins van desplegar bona part de la seva obra fora del seu lloc d’origen, però el Morera els rescata i els col·loca al centre d’una narració on es barreja la geografia i la història (a la manera de Pierre Vilar) amb la complexitat de la visualitat moderna (de la pintura a la fotografia, del cartellisme al còmic, de la tipografia al cinema, de l’arquitectura a…). I, aleshores, l’esclat d’idees i de visions és contundent: la força incommensurable d’Antoni Samarra (no us el deixéssiu perdre pas); les avantguardes lleidatanes que es mouen al voltant de la revista Art i del seu director, el tipògraf Enric Crous; la figura avantguardista de Leandre Cristòfol, de ressò internacional, tot i que ell no marxés mai de Ponent; tot el que es mou a la ciutat als anys setanta, per mitjà de la Petit Galerie; la invenció aquí de la poesia concreta (Iglesias del Marquet i Guillem Viladot); el debat entre abstracció i figuració; la força visual moderna de l’obra de Ton Sirera… I més, i més.
Tot això només són noms, no em feu gaire cas. Com a historiador de l’art, m’emociona corroborar que no tot passava a Barcelona, per més connexions que hi hagués. El fet més rellevant és que, quan visiteu les sales del Morera, us deixeu amarar, no pels noms, sinó per les distintes visualitats que desprenen els tres pisos del museu. No cal que mireu les cartel·les, això que fem els professionals una mica aviciats (ha, ha, ha!), deixeu-vos endur pel plaer i pel coneixement que traspua aquell recorregut que ens proposen. Pel valor intrínsec de les obres, no per la signatura. I per les múltiples associacions (o per les diferències, benaurades) que trobareu amb més museus del país i de fora del país.
La història de l’art és una construcció. El mateix concepte d’art ho és. Hem portat als museus obres que tenien una funció distinta de la que ara els atorguem. En aquesta construcció de la història de l’art català hem avançat molt, el MNAC ha modernitzat els discursos des que jo estudiava la carrera, fa més anys que no voldria. Però mai no ha passat tot a Barcelona, ni ara mateix tampoc no hi passa. Aquesta és la meva tercera i última idea central: en el món de la història de l’art és important comptar amb uns cànons. (Com el MoMA de Nova York en té un d’hegemònic sobre el segle XX, fet d’una successió d’ismes, i la nova Tate de Londres se n’ha erigit en una alternativa.) En el nostre cas, el MNAC ens en proposa un, almenys un, de cànon respecte a l’art dels segles XIX i XX. Ben travat i explicat. A partir d’ara, però, Catalunya té una alternativa, una rèplica, matisos per a aprendre que la història de l’art català no és una; mai no ho és, són moltes d’entrecreuades.
La maduresa de la cultura d’un país s’aconsegueix quan els cànons es confronten amb unes altres propostes ben estructurades. Com la del Morera. A Barcelona? No, a Lleida.
