Muhàmmad Amir-Moezzi: “Els musulmans no han de tenir por d’una lectura crítica de l’Alcorà”

A Europa, quan parlem de l’islam, sovint ens vénen al cap conceptes tendenciosos, com ara gihadisme, salafisme i terrorisme. Però l’islam és molt més que això, tal com afirma Muhàmmad Ali Amir-Moezzi (Teheran, 1956), islamòleg franco-iranià i director dels Estudis Islàmics de la Universitat Sorbona de París. “L’islamisme ens ha fet oblidar la gran diversitat de l’islam”, reivindica. Amir-Moezzi ha rebut uns quants premis internacionals per la seva carrera acadèmica dedicada a la recerca sobre l’islam.

Convidat pel DIPLOCAT i l’Ateneu Barcelonès, ha visitat Barcelona per a impartir una conferència sobre la diversitat de l’islam. Minuts abans de començar, ha conversat amb VilaWeb. Amir-Moezzi és partidari de distingir entre la fe i la creença. Seguint el camí d’erudits com ara Ibn al-Arabí i al-Ghazalí, defensa que els musulmans puguin prendre una distància crítica de la creença i la puguin fer compatible amb els valors humanistes, sense que la fe es trobi amenaçada.

—“Sovint els musulmans fan que l’Alcorà digui allò que no diu”, heu explicat alguna vegada.
—Això és així perquè la immensa majoria dels musulmans llegeix l’Alcorà pels comentaris alcorànics, mitjançant la interpretació que se n’ha anat fent en el curs dels segles. No llegeixen l’Alcorà en estat pur, tal com existia abans de les interpretacions. Tenen una comprensió de l’Alcorà que sovint és la dels comentaristes que van arribar dos segles després de la redacció del llibre. Però quan et treus les ulleres dels comentaristes, descobreixes un text nou. I llavors t’adones que és un text difícil d’entendre.

—Per què?
—És escrit en una llengua difícil. I no és un text unificat, no és un llibre. És un corpus, un conjunt de texts molt diferents, de gèneres literaris diferents. Són oracions, homilies, prescripcions legals i històries de profetes. Tampoc no hi ha realment cap lògica narrativa i hi ha paraules arcaiques, difícils d’entendre fins i tot per als grans erudits de l’Alcorà. Per tot això, els musulmans han tingut la necessitat de comentar el text per a entendre’l millor. Per a un musulmà, és difícil de llegir l’Alcorà en el context original.

—Com a estudiós de l’islam i de l’Alcorà, hi ha qui us acusa d’amenaçar la fe dels musulmans.
—Els musulmans no han de tenir por d’una lectura crítica de l’Alcorà. Si una fe és sòlida, no se sent amenaçada pel pensament crític. Crec que hem de diferenciar entre fe i creença. Hi ha pensadors com ara Ibn al-Arabí i al-Ghazalí, que ho han fet. Defensen que la fe és quelcom misteriós, que ve d’allò més profund de l’ésser humà. Una mica com l’amor. La creença, en canvi, és més superficial, depèn de la cultura, de l’educació i de l’entorn. Segons aquests erudits, hi ha creences que contaminen la fe. Penso que la investigació històrica d’un text com l’Alcorà pot ajudar a distingir entre què és fe i què és creença, què és essencial i què és accessori. No crec que el treball històric amenaci la fe, sinó que qüestiona algunes creences que són circumstancials. Fins i tot ajuda a consolidar la fe, però no crec en cap cas que l’amenaci.

—Una altra distinció que sovint és confusa és la de la religió i la cultura islàmiques.
—L’islam, com a religió, fa referència a dogmes, teologia, institucions i pràctiques religioses. La cultura islàmica té a veure amb la manifestació de la religió en comunitats socials determinades. És clar que hi ha creences i pràctiques comunes entre les diverses societats musulmanes. Però, alhora, hi ha una diversitat molt gran que depèn de la cultura de cada lloc, des de Mauritània fins a Indonèsia. Hi ha moltes diferències, per exemple, entre l’islam senegalès i l’islam d’Albània, tot i haver-hi punts en comú. Actualment, quan parlem d’islam de seguida ens ve al cap el gihadisme, el salafisme i el terrorisme. En tenim una idea molt desvirtuada per l’actualitat. No es correspon amb la realitat, que és extremadament diversa i plural. L’islam polític ens ha fet oblidar la gran diversitat de l’islam.

—Avui a Europa hi viuen milions de musulmans. Tanmateix, sovint hi ha qui contraposa l’islam amb els valors considerats europeus, com ara amb la defensa dels drets de les dones.
—El judaisme o el cristianisme són religions que van néixer a l’Orient Mitjà. L’aplicació social i política d’aquestes religions s’ha modernitzat i ara s’accepten com a religions europees o que es corresponen amb els valors europeus. Van trigar segles a fer-ho, amb molts conflictes i violència. Han viscut una evolució i, per tant, una adaptació. Potser és això que passa ara mateix a l’islam… No veig cap raó per què una religió com l’islam sigui incapaç d’adaptar-se a aquests valors. Crec que és possible. Només cal que els creients puguin prendre una distància crítica de la creença sense sentir la fe amenaçada.

—Aquests darrers anys, després d’alguns atemptats gihadistes a Europa, l’extrema dreta ha bastit un discurs antimusulmà que en alguns països té molt d’èxit. Us preocupa?
—És molt preocupant, tot discurs d’odi ho és. Hi ha dos grups que són el gran problema. Per una banda, tenim els grups dels apologètics, que són els extremistes islamistes. Ells reivindiquen que l’islam rigorista literalista és apropiat a tot arreu en tots els temps. Fan un discurs de dominació i de conquesta. Per una altra banda, tenim el grup dels polemistes, l’extrema dreta, que defensen radicalment la contrària: tenen un discurs de combat contra l’islam. Aquests dos grups es retroalimenten. L’islam violent dóna pretexts a l’extrema dreta, que alhora, amb un discurs antimusulmà, alimenta els extremistes musulmans, que diuen: “Mireu Occident, com és d’hostil amb nosaltres.” Les víctimes dels dos extrems són la gran majoria de les persones que no estan d’acord amb cap dels dos bàndols.

—Aquí, l’atemptat de Barcelona el van perpetrar joves que van néixer i créixer a Catalunya. Com s’explica això?
—Crec que la qüestió d’haver nascut en un lloc determinat no és gaire important. Tenim exactament el mateix problema a França amb la generació jove de musulmans, sobretot nord-africans, amb la comunitat turca a Alemanya, amb la comunitat paquistanesa o índia a la Gran Bretanya, etcètera. La propaganda islamista darrerament és molt activa.

—I què porta aquests joves a caure-hi?
—És molt complicat. Hi ha raons psicològiques, també sociològiques. Hi ha la qüestió colonial i de la imatge d’Occident als països musulmans. Però és important de deixar clar que el discurs salafista és extremadament simplista. Et ven la il·lusió de tenir la veritat. És molt atractiu perquè no té en compte la complexitat del món, de les societats i de la humanitat. Fa l’efecte que tens la solució de tots els problemes i un sentit per a la teva vida. Jo diria que per a combatre tant el discurs islamista com l’extrema dreta falta racionalitat i moral. És a dir, l’amor al proïsme, pensar que som tots iguals, que tots pertanyem a la mateixa espècie i que patim per les mateixes coses. Allò que no vols que et facin a tu, no ho facis a altri, és la base de la convivència. Hi hem de retornar.

—Què n’opineu, de l’islam reformista actual a Europa? Em refereixo a gent com Kahina Bahloul, la primera dona imam a França.
—Una reforma depèn dels éssers humans. En totes les religions hi ha hagut una enorme evolució, que ha arribat gràcies a la reforma. Si parlem de reforma en el sentit humanista del terme, hi ha un cert nombre de creences en l’islam que són arcaiques i que ja no corresponen amb els drets humans. Per a poder fer les reformes en l’islam, cal distanciar-se de les creences que ja no són dels nostres temps. I no parlo tan sols d’Occident. Recordem que les primeres víctimes de la violència de l’islam són els musulmans. Heu esmentat Kahina Bahloul, que està a França, però fins i tot als països musulmans cada vegada hi ha més gent que reflexiona sobre l’aplicació de l’islam. Veuen que hi ha certs problemes en algunes tradicions. Alguns pensadors musulmans de països musulmans qüestionen la tradició islàmica.

—Actualment, els estats laics són una minoria al món islàmic. Potser és un dels punts a qüestionar.
—En la majoria de les societats musulmanes, la separació entre religió i estat no es fa. L’individu depèn de la comunitat. El laïcisme en el món islàmic existeix, però ha estat esborrat de l’imaginari col·lectiu. Mirem què passava als països musulmans fa seixanta anys: a Egipte, Jordània, l’Iran, el Paquistan, per exemple. Veurem que hi havia una certa victòria del laïcisme, les dones tenien accés a la cultura i a l’educació, almenys en les grans ciutats, i hi havia moltes dones sense vel. Però de fa trenta anys, hi ha una espècie de moviment de tornada a l’islamisme. A causa de la pressió social, crec que les dones es troben més obligades a portar el vel, a Turquia, per exemple. O a Palestina. Vaig visitar Palestina fa quaranta anys i no hi havia pràcticament dones amb vel. La tendència s’ha invertit. Hi ha una tornada, és una mena de victòria de l’islamisme, del salafisme i sobretot de la ideologia wahhabita.

—Però això també va molt lligat amb interessos geopolítics, no?
—I tant. Consolidar l’islamisme ha estat una decisió geopolítica. Als anys 60-70, els nord-americans van crear el que denominaven el Green Belt, el cinyell verd, islàmic, al sud de la Unió Soviètica. Volien impedir que els joves musulmans caiguessin en el parany del comunisme. Recordem que després de la invasió soviètica de l’Afganistan, els nord-americans i els serveis secrets paquistanesos van crear els talibans que coneixem avui dia. Ells els van anomenar “combatents de la llibertat”. Els Germans Musulmans a Egipte en són un altre exemple. El fet que els moviments islamistes s’hagin tornat cada vegada més poderosos respon a interessos geopolítics. Aquest desenvolupament de l’islamisme radical no s’entén sense l’Aràbia Saudita, aliada d’Occident i potència gràcies al petroli, que dedica molts esforços a la propaganda.

—Dieu, doncs, que hi ha països poderosos que instrumentalitzen l’islam amb intencions polítiques?
—L’islam polític és això. És la utilització de la religió per a objectius polítics. Passa desgraciadament en molts països musulmans. El poder justifica o intenta justificar allò que fa mitjançant de l’islam. El grau d’instrumentalització de la religió varia d’un país a un altre. Hi ha països com l’Aràbia Saudita, l’Iran o el Paquistan on la instrumentalització és màxima. Al cap i a la fi, la dimensió religiosa és molt secundària. El fet religiós és un vernís molt superficial que serveix de pretext.

—Com a iranià, fins a quin punt creieu que la religió ha influït en la situació actual del país després de la mort de Mahsa Amini?
—Aquí, novament, la dimensió religiosa és molt secundària. Hi veig una qüestió política. El règim iranià vol tornar de manera extremadament rigorista a l’islam polític. Aquell islam dels inicis de la revolució islàmica a l’Iran dels anys setanta, però simplement la societat iraniana ha avançat. Han passat més de quaranta anys. La joventut no és la mateixa, no hi ha el mateix nivell d’educació i ara hi ha la revolució d’internet, que abans no hi era. El règim actual pretén de demostrar la seva autoritat política, especialment sobre els joves i les dones, que s’han convertit en elements disruptius de la política islamista del país.