‘La mort del rei Artús’ o quan Lola Badia ens acosta en català el món mític de Camelot

“Si no cregués que aquesta crònica d’una mort anunciada és una obra literària de qualitat, un clàssic primerenc de la novel·lística europea, ni l’hauria traduïda ni n’hauria escrit aquest postfaci.” Qui parla amb aquesta contundència és la filòloga i medievalista Lola Badia (Barcelona, 1951), en referència a La mort del rei Artús, l’anònim del segle XIII que acaba de publicar en la versió de Badia l’editorial Cal Carré, que ens ofereix en català una de les peces fonamentals no solament de l’anomenada matèria de Bretanya, sinó un clàssic universal, que, a més, és una lectura del tot deliciosa.

El rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona s’han convertit en un mite universal primer gràcies a la literatura, que n’explicava les aventures, i després, gràcies al cinema, que les ha magnificades. Així doncs, per a tots nosaltres són ben habituals noms com ara el del mag Merlí, l’espasa Excàlibur, la reina Ginebra, el cavaller Lançalot del Llac, la fada-bruixa Morgana, o Sir Perceval, i també escenaris com ara Camelot i l’illa d’Avalon. Però poder anar a una de les principals fonts originàries del mite ja no és tan habitual, i per això aquesta edició adquireix encara més importància.

I no és que els catalans no en sabéssim res, d’Artús i de la matèria de Bretanya, ans al contrari. La professora Badia ens explica que ja al segle XIV ens havien arribat traduccions del manuscrit i que aquest influirà de manera important, per exemple, en una de les obres més importants, interessants i desconegudes de l’edat mitjana nostrada, la Faula, de Guillem de Torroella, en què l’autor mallorquí és transportat a lloms d’una balena fins a l’illa d’Avalon, on es troba amb el rei Artús i allà li pot demanar alguns aspectes que no són clars del tot en el text anònim francès. Per tant, aquesta fascinació pel text medieval que ara tenim a les mans ve de lluny.

I ací convé d’explicar un procés de recepció literari important. La matèria de Bretanya és un producte literari sobretot francès, però que es reinterpreta ben aviat a Anglaterra, atès que els protagonistes són britànics. Segons que explica Badia, “la matèria de Bretanya és un univers de ficció que s’expressa fonamentalment en llengua francesa en el context cultural i geopolític dels segles XII i XIII. Tot es va cuinar a l’Anglaterra normanda entre el 1154 i el 1224. Eren els temps de l’imperi dels Plantagenet, una complicada família feudal que, a més dels antics regnes saxons d’Anglaterra, extingits des del 1066, controlava la França atlàntica amb una implantació singular també a Sicília. Les corts dels Plantagenet, a banda i banda del canal de la Mànega, van ser el primer viver de poesia en vulgar i de saber en llatí per a la noblesa de l’Europa medieval”.

A partir d’ací, uns quants texts que van corrent, com ara el Roman de brut, del poeta anglo-normand Wace, i un dels grans precedents de les notícies falses: la Historia regnum Britanniae, del monjo gal·lès Geoffrey de Monmouth, que va tenir un èxit sense precedents a l’època i que influeix en la creació de l’ideal cortesà del monarca guerrer i just. Aleshores podem observar la naixença d’un gènere literari propi que té en Chrétien de Troyes el seu autor estrella i en Lançalot, Artús i la reina Ginebra alguns dels personatges principals, i que, al final, en un procés ben singular de viatges d’anada i tornada, passarà a l’anglès en una compilació magna que fa Thomas Malory el 1470, impresa per William Caxton el 1485. Malory fixa tot el que se sap sobre els personatges en un llibre venerat encara avui dia per tots els amants del gènere i en què, naturalment, hi ha el text anònim que ara tenim a les mans.

Estil i batalles

I atenció a un munt de coses interessants que ens aporta el text brillant i condensat de Badia, que farà passar una bona estona a tots els interessats en els contexts en què apareixen les obres. La professora ens explica: “L’estil narratiu de La mort del rei Artús recorda el de les cròniques històriques, on no manquen els diàlegs i les descripcions; és l’estil de la gran narrativa francesa del segle XIII. Que va ser escrita entorn del 1230 és una apreciació compartida pels especialistes, a partir precisament del registre lingüístic i estilístic dels manuscrits més antics. Aquesta datació i el protagonisme de la catàstrofe de la plana de Salisbury conviden a reflexionar sobre el lloc de les grans batalles campals en l’imaginari col·lectiu cap al 1230. A banda dels tornejos i dels combats judicials, a la novel·la es descriuen quatre batalles campals, encara que la que ocupa un lloc central és la de Salisbury del capítol vint, que és, de molt, el més extens de l’obra. Una batalla campal que impliqui milers de morts pot canviar, o no, el curs de la història. La batalla de Hastings del 1066 va canviar el curs de la història de la Gran Bretanya.”

I afegeix: “Entre les batalles que sí que van canviar el curs de la història, els anys 1212-1214 n’hi havia hagut tres de sonades: el 1212, la batalla d’Úbeda o de les Navas de Tolosa marca la fi de la preponderància dels regnes musulmans a la península ibèrica amb el corresponent afermament de les corones de Castella i de l’Aragó. La batalla de Muret, del 1213, posa fre a l’expansió de la Corona d’Aragó a Occitània. En surt afavorida la corona francesa dels Capets, que culmina l’èxit esclatant l’any següent a Bouvines. Les forces del rei Felip August s’imposen a les dels alemanys i els seus aliats. Joan sense Terra es retira al nord del canal de la Mànega, on exerceix de monarca anglès sotmès a la Carta Magna, i el Sacre Imperi Romano-germànic passa a mans de Frederic II Saufen, que també serà rei de Sicília. A distància de set segles, aquestes tres batalles assenyalen la fi d’un sistema geopolític i el naixement d’una nova configuració territorial, molt més pròxima a la que encara tenim a l’Europa dels nostres dies. Naturalment, les gestes dels normands havien quedat molt enrere i l’imperi Plantagenet, a banda i banda del canal de la Mànega, on va néixer el mite artúric, entorn del 1230 havia passat a formar part de la història.”

Lectura abans d’entrar en combat

És un bon moment, sens dubte, per a recordar que a la famosa batalla de Hastings del 1066, a les tropes, abans d’entrar en combat i per infondre’ls valor, els llegien llargues tirades del sensacional poema èpic La cançó de Roland, perquè així les gestes del nebot de Carlemany els omplissin de coratge durant l’enfrontament. De la mateixa manera, en batalles de final del segle XIII i principi del XIV eren Artús i els seus cavallers els models que es llegien en veu alta o s’explicaven per infondre valor a les tropes.

Tot i això, els fets d’armes són solament una part d’aquesta novel·la tan especial: l’amor i les relacions humanes hi tenen un paper destacat. “L’anònim francès de La mort del rei Artús ens ensenya dues coses sobre la passió d’amor. Per una banda, l’amor mata. Cap explicació més il·lustrativa i colpidora que la història de la donzella d’Escalot, que Lançalot no pot estimar perquè té el cor compromès, per no parlar de l’assassinat de la dama de Deloé, quan proclama el seu amor per Galvany en veure’n transportar el fèretre. Per una altra banda, però, l’amor adúlter, compartit i fidel, ni ofèn ni mereix repressió, sempre que es mantingui en secret. La trampa d’Agravain per atrapar Lançalot amb la reina al llit és l’acte delictiu que desencadena la discòrdia, la guerra civil i la catàstrofe final”, explica Badia.

Així doncs, fets d’armes, amors, cavallers, mags, espases especials i una llarga tradició de reinterpretacions d’un mite que arriba fins avui i que ara podem esporgar i anar a llegir a les seves arrels gràcies a l’edició de Cal Carré i la professora Lola Badia. Potser en aquests temps de desgovern aprendrem alguna cosa dels ideals de la Taula Rodona i Camelot per regir més bé el nostre dia a dia.