A casa nostra hi ha una fotografia de la Montserrat Roig des de fa molts anys. És un retall de diari emmarcat en què l’escriptora –que avui hauria fet setanta-cinc anys– és amb el seu pare, l’advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop. La Roig hi apareix molt jove i amb un diploma d’un premi i hi ha una mirada d’orgull en la figura paterna. Aquest retall emmarcat li va regalar a la meva dona una amiga argentina de la família que és com si fos una tieta. Crec que el fet que escollís la imatge de la Roig a les beceroles de la seva trajectòria per regalar-la a la meva dona, que tot just també començava la seva trajectòria com a traductora i escriptora, demostra fins a quin punt hi ha un respecte reverencial per Montserrat Roig al nostre país, un respecte intergeneracional i intercultural que arriba fins als nostres dies i que molt poques escriptores han aconseguit, malgrat que ha viscut alguns moments d’ostracisme.

No és fàcil de traçar el perfil d’una dona de qui pràcticament tothom ja ho sap tot: entrevistadora audaç tant en premsa escrita com a la televisió; articulista d’opinió; novel·lista, contista, dietarista, escriptora total influïda per dues donasses que la marcaren: Mercè Rodoreda d’una banda. Maria Aurèlia Capmany de l’altra. De la primera en va beure l’estil literari, el compromís amb les paraules, la insubornable passió de la creació. De la segona en va treure el model de compromís cívic, la lluita feminista i la contundència verbal a les distàncies curtes. I la mala llet. L’una i l’altra van modelar Montserrat Roig i la van convertir en una escriptora única l’empremta de la qual podem trobar a les generacions posteriors, especialment entre les dones que s’han dedicat al periodisme, però també cada vegada més entre les narradores.

Montserrat Roig va néixer el 1946, filla de Tomàs Roig i Llop i d’Albina Francitorra Alenyà, i va ser la sisena de sis germans. La seva era una família burgesa lliberal de la dreta de l’Eixample de Barcelona i de fet una part important de la seva obra té el mèrit d’haver-nos introduït de ple dins aquests pisos senyorials on s’amaguen històries molt més banals que no ens pensem. També va esdevenir una mirada singular al tardofranquisme i a la primera transició. A casa seva hi havia un notable amor per la cultura i el 1970 va guanyar el premi Víctor Català per Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, que va ser la seva primera obra publicada. Curiosament, la notícia del premi la va rebre al monestir de Montserrat, on s’havia tancat per protestar contra el procés de Burgos amb dos-cents cinquanta intel·lectuals més.

L’activisme li venia de lluny. A quinze anys va ingressar a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany, un dels seus referents vitals i que també va morir el 1991, per tant no és d’estranyar que s’impliqués en una bona part dels moviments estudiantils i que a tan sols vint anys ja la trobem participant en la Caputxinada del 1966.

Rompre tabús

El seu llibre de contes va ser com una entrada a cavall sicilià en la literatura catalana, que veia com una generació de dones molt joves començaven a irrompre amb força: Antònia Vicens havia guanyat el premi Sant Jordi del 1967 amb 39 graus a l’ombra, i una altra illenca, Maria Antònia Oliver, estrictament coetània seva, també havia donat a conèixer la seva primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu. Precisament Antònia Vicens recordava en un monogràfic de la revista Capicua dedicat a Montserrat Roig el 2012 que “Montserrat Roig va saber rompre tabús, va encendre llums de llibertat per a les dones en aquells anys foscs i alhora va ser una escriptora conscienciada amb el seu país i amb les injustícies i el dolor del món. El seu legat sempre tindrà una importància literària i humana”.

Si Vicens havia guanyat el premi Sant Jordi a vint-i-set anys, Montserrat Roig ho va fer a trenta anys amb El temps de les cireres. Era el 1976 i aquesta era la seva segona novel·la després de Ramona, adéu, del 1972. Abans va tenir temps per llicenciar-se en filosofia i lletres a Barcelona i fer de lectora de castellà a la universitat de Bristol, tenir dos fills i començar una brillant carrera periodística que va desembocar en un any especialment significatiu, el 1977.

I és que va ser llavors que va publicar el monumental llibre Els catalans als camps nazis i que va començar a treballar al segon canal de Televisió Espanyola. El llibre va ser una investigació periodística de primer ordre que va descobrir com havia estat la vida al camp de Mauthausen i va servir perquè molta gent descobrís quin havia estat el final dels seus parents desapareguts i de qui mai no havien tornat a saber res. Aquest text és considerat com un dels més influents del segle XX en català.

Quant al periodisme, si aquest llibre va marcar un punt d’inflexió en la recerca catalana, els seus articles i sobretot les seves entrevistes televisives varen marcar tota una època i un estil. Platós amb grans taules, llums directes i molt de tabac i licors consumits i servits en plena entrevista i que ara serien estèticament impensables servien d’escenari a una de les entrevistadores més punyents, audaces i intel·ligents del moment, capaç de fer parlar de sexe i de política sense embuts molts dels entrevistats en una mena de joc de seducció purament intel·lectual on la Roig demostrava la solidesa de la seva formació i l’agudesa del seu enginy, trets que han marcat estil en grans entrevistadores posteriors, com ara Mònica Terribas, que en algunes ocasions s’ha mostrat molt interessada per la Roig.

Llengua manllevada i literatura paral·lela

El 1978 l’escriptora ja estava plenament consolidada com a autora i com a periodista, però explicava els seus desigs al pròleg a la reedició de Molta roba i poc sabó, vuit anys després de la primera aparició: “Val a dir que he aconseguit viure d’escriure. Però d’escriure, la majoria de les vegades, en una llengua manllevada i base de practicar la literatura paral·lela del periodisme elaborat, que són els reportatges i les entrevistes. No me’n penedeixo, car m’ha servit de molt, en l’ofici i en la xafarderia que no sé reprimir. Això de llengua manllevada ha estat per culpa de la Història que, de tan malalta, no acaba de posar-se bona. A veure si s’acabarà aviat i els qui tenen por de la vida no ens tornen a fer la guitza.”

Publicà encara tres novel·les més i un altre llibre de contes: L’hora violeta (1980); L’òpera quotidiana (1982); La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989) i més llibres de periodisme com ara l’imprescindible L’agulla daurada (1985), en què mesclava els records del setge de Leningrad amb una visita contemporània a la ciutat els moments previs a la caiguda del règim comunista. En castellà va publicar uns quants llibres decisius sobre feminisme i l’any de la seva mort, el 1991, va publicar un altre llibre cabdal, Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, amb reflexions sobre la literatura i la lectura.

Com explicava Esperança Camps fa uns quants anys, “Montserrat Roig es va morir massa jove. Era una mena de far que encara avui necessitam els narradors. Va modernitzar la manera de contar. Es va introduir dins les vides privades de les persones. Va saber utilitzar la fina ironia al mateix temps que disseccionava una societat que s’estava podrint. Em sembla que es parla poc de Montserrat Roig, però la seua lectura ens ha deixat un pòsit als que hem començat a escriure després d’ella.”

Tot i això, ni la seva vida va ser flors i violes ni ho ha estat la seva posteritat. De fet, la recuperació i vindicació de Montserrat Roig ha viscut una embranzida els darrers cinc anys, des de les commemoracions del vint-i-cinc aniversari de la seva mort fins ara. Ho explicava en un article la seva biògrafa, Aina Torres, el mateix 2016: “Ser dona, feminista, d’esquerres, antifranquista, catalanista i antifeixista. Ser lliure, rebel, crítica, valenta, lluitadora i compromesa ha fet que s’instal·lés un silenci sobre l’escriptora i periodista Montserrat Roig. La Roig es va sentir menystinguda a casa seva. Va patir acusacions masclistes d’alguns crítics literaris que no veien amb bons ulls que una dona escrivís, i que fos feminista encara els feia més ràbia. L’acusaven d’escriure literatura autobiogràfica i només per a dones”, afirmava Torres.

I és que fins i tot havia rebut la incomprensió d’alguna de les seves parelles: “Arriba l’hora de concedir temps i energia a l’amant, al marit, a l’home que diu que t’estima molt, però que no suporta que cremis les celles i engreixis el cul durant la nit davant de la remaleïda màquina d’escriure”, arribà a escriure Roig.

Torres també denunciava a l’article que Montserrat Roig havia estat censurada a la seva feina televisiva i que “la seva mort va ser una oportunitat per prescindir de la seva veu. Molts dels seus llibres no es troben a les llibreries, a la majoria d’escoles i instituts no s’estudia la seva literatura i a les facultats de comunicació no s’ensenya el seu periodisme. És una veu incòmoda”.

La Roig més catalanista i esquerrana

Per sort les coses han canviat una mica en aquests cinc anys, com a mínim quant a la presència de les seves obres a les llibreries (on sempre haurien hagut de ser-hi). Abans de l’allau de reedicions dels seus llibres que vivim en aquests moments i que continuarà enguany, val a dir que el novembre del 2011 el president Quim Torra (que aleshores només era editor de A Contravent) va publicar el llibre Diari d’uns anys (1975-1981). Era una antologia de texts d’aquells anys que havia trobat en una carpeta del llegat de l’escriptora dipositat a la Biblioteca de Catalunya i que va poder expurgar d’acord amb els seus fills.

Precisament el seu fill gran, Roger Sempere, explicava al pròleg que en aquests texts “descobrim una Montserrat Roig més catalanista i esquerrana del que ens podríem pensar si tan sols llegíssim els articles de l’Avui o El Periódico. No perquè no ho fos en aquests textos, sinó perquè aquests que teniu a les mans són articles primigenis, articles de descoberta […]. Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat”.

Roger Sempere va escollir alguns dels texts publicats a la premsa que a parer seu tenen forma de conte per acabar de conformar un volum publicat per Rosa dels Vents el setembre passat on es recullen tots els relats que va escriure Roig. Quan l’escriptora va publicar el segon volum de relats va afirmar: “M’adono del valor simbòlic de la pròpia existència que, a més, no té res a veure amb les èpoques, és de sempre. La diferència entre la Montserrat Roig que començava a escriure i la d’ara és que abans sabia el que no volia i ara, cada vegada més, sé el que vull. I no ho he aconseguit, encara… Mentalment somniem l’obra i és perfecta, tot lliga, però al moment que t’hi poses, les teves pobres mans no hi arriben.” Tota una declaració del grau d’autoexigència literari que posava en cada obra, llarga o curta, que emprenia.

Edicions 62 reeditarà el setembre La veu melodiosa, una de les poques obres que quedaven per recuperar de la Roig després d’anys en què l’editorial ha hagut de sentir les veus que reclamaven que l’escriptora tornés als prestatges de les llibreries. La seva editora, Pilar Beltran, explica que el llibre que més s’estima de la Roig és L’agulla daurada, però que tot el conjunt de la seva obra té “una importància cabdal en el catàleg d’Edicions 62, és el símbol d’uns anys [els 70 i els 80] en què tot començava a canviar i ella, amb tota la seva obra literària i periodística, va ajudar amb visió crítica al canvi. Va ser una pionera, realista i idealista alhora, lliure i convençuda de què feia”.

L’agulla daurada també és el text preferit de l’escriptora, llibretera i periodista Núria Cadenes: “Quan me’l vaig llegir, fa no sé quantíssim, no sabia ben bé què hi trobaria. Em va trasbalsar de cap a peus. És un llibre bell i dur alhora, dels que se t’enganxen i et transformen. És assaig històric i literari, llibre de viatges, reportatge, petits relats que s’hi intercalen, enfilall de testimonis. Puixkin i Xostakóvitx i el setge de Leningrad. Sobretot això. Aquell setge terrible. La fam i el fred i la por. La solidaritat i la misèria humanes. L’enginy i l’escorbut. Les seqüeles. Encara ara ho recordo i se’m posa la pell de gallina. Inoblidable llibre, grandiosa Roig i que bé que escrivia!” Sobre el periodisme, Cadenes explica que “n’hi ha de moltes menes, ara i sempre. En els simples reproductors de comunicats, agitadors de la banalitat, no n’hi trobem ni un bri, de la Montserrat Roig. Però no crec pas que el fil s’hagi tallat. Sempre hi ha qui el recupera i el refà i reinterpreta. Vull suposar que a les nostres facultats de periodisme se l’esmenta i estudia. Les entrevistes, per exemple: són imprescindibles, són un exemple d’intel·ligència i de fondària i de preguntes pertinents. Hi ha, a tot arreu, sempre (i a les entrevistes diria que s’hi mostra especialment), un respecte pregon, fonamentat i fonamental, per la cultura; per la importància de la cultura com a factor dignificador i transformador”.

Actes prevists

Demà a les 18.30 l’Ateneu Barcelonès commemorarà aquest aniversari per reivindicar el llegat de l’escriptora Montserrat Roig, a la sala d’actes Oriol Bohigas. Tres escriptores de generacions diferents comentaran l’obra literària de Roig i com s’han llegit al llarg de les dècades els seus clàssics contemporanis. La taula rodona comptarà amb Carme Riera, Najat El Hachmi i Anna Punsoda. La presentació serà a càrrec de Lluïsa Julià, vice-presidenta primera de l’Ateneu Barcelonès.

Cal recordar que l’any 1975 Montserrat Roig va entrar a formar part de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Segons que explica l’entitat, “l’esperit revolucionari la va portar a voler transformar la institució. Amb un grup de joves ateneistes va decidir d’enfrontar-se a la junta directiva afí al franquisme, amb el lema ‘Salvem l’Ateneu’. Roig, juntament amb Josep Maria Prim i Joan Alegret, van aconseguir d’entrar a formar part de la junta com a vocals. Gràcies al seu activisme va impulsar una obertura i democratització de l’entitat, va establir l’ús del català com a llengua oficial i va afavorir la participació d’intel·lectuals contraris al règim, com ara Joan Fuster, a l’Ateneu”.

Així mateix, per al 4 de setembre es prepara al CCCB la Revetlla Roig, una jornada festiva en record a l’escriptora, amb taules rodones, presentacions de novetats literàries, concerts i representacions teatrals. L’acte serà presentat per la periodista Txell Bonet i hi participaran Xavier Antich, David Fernández, Aina Torres, Meritxell Gené i Pilar Aymerich, entre més, així com representants del Grup 62, Destino i Fum d’Estampa per explicar les seves novetats editorials i reedicions preparades de Montserrat Roig.

Com explica Aina Torres, “Montserrat Roig va aportar una mirada femenina a la literatura, conscient que era gairebé inexistent. Va obrir les finestres de les cases perquè veiéssim com eren i què pensaven les dones que la història havia tancat dins les llars per cuidar dels fills i dels marits. Cal reivindicar Montserrat Roig perquè va alçar la veu feminista. Perquè tal com denunciava, les dones continuem discriminades a la literatura, al periodisme i a la societat en general”.

I encara més: cal recuperar la Roig perquè va decidir d’escriure literatura en català en un moment en què no era fàcil: “Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.”

Segur que hi ha moltes més raons per poder reivindicar-la, celebrar-ne l’aniversari i llegir-la. A casa continuarem mirant aquell tros de paper de sèpia emmarcat i pensant que va ser capaç de seduir, emocionar i provocar no tan sols a la seva generació, sinó a les anteriors i a les posteriors, de casa i de fora. I això és a l’abast de les més grans i prou.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.