Miquel Grau es torna a morir avui a Alacant
Per ordre judicial, el carrer Miquel Grau recupera avui el nomenclàtor franquista

Per: Esperança Camps


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Serà la segona o la tercera mort de Miquel Grau. O potser la quarta. Totes les morts són una mort i són una anomalia. Miquel Grau el van matar el 6 d’octubre del 1977 però no es va morir fins el dia 16. ‘Per cridar vull l’estatut’, canta Al Tall, i ‘per guanyar la llibertat’. El soterrar de Miquel Grau va ser una manifestació multitudinària. De ràbia continguda, i de por. Molta policia, amb uniforme i sense, que va voler segrestar el taüt (també ho conta el tema d’Al Tall amb lletra d’Enric Ortega). I després, l’oblit. Que és una manera sorda de morir. El mantell de silenci que origina oasis d’ignorància i propicia acords i pactes i repartiments de poder i de beneficis. Són les anomalies que punxen.
Miquel Grau tenia vint anys i era militant del Moviment Comunista del País Valencià. El 6 d’octubre de 1977 participava amb uns companys en una enganxada de cartells a la plaça dels Estels d’Alacant per convocar a la manifestació del 9 d’Octubre. Volem l’estatut, era la consigna. Algú els va llançar dues poalades d’aigua, fins i tot un test. Sense punteria. El maó, sí. El maó que els va tirar Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval, de dinou anys, militant de Fuerza Nueva, va colpir el cap de Miquel Grau. El van traslladar malferit a la Casa de Socors i després a la Residència Sanitària, on va estar en coma fins el 16 d’octubre, que va morir.
Díaz-Panadero Sandoval, que va declarar que no suportava veure els cartells que demanaven l’estatut en aquell edifici, es va lliurar a la policia el dia 11 d’octubre. La seua família estava molt ben relacionada amb el règim franquista, que havia estat molt generós i els havia donat diverses concessions de gasolineres. Encara ara ell mateix continua, amb als seus germans, com a conseller de l’empresa Estaciones Sandoval, SA. El nomenament és de març del 2015.
L’any 1978, l’assassí de Miquel Grau va ser jutjat culpable d’homicidi consumat i condemnat a dotze anys i un dia de reclusió. L’advocat de l’acusació va ser Juan Mari Bandrés. L’any 1979, el Tribunal Suprem va desestimar un recurs de Díaz-Panadero i va ratificar la condemna. Amb tot, el ministre de Justícia d’Adolfo Suárez, Íñigo Cavero, va signar el mateix any un decret pel qual commutava la sentència de dotze anys i un dia de presó per una de sis anys i un dia. Un mig indult encobert.
Lluny de ser una condemna, els anys que va passar a la presó van ser per a Miguel Angel Díaz-Panadero la llavor de la seua futura vida professional. Va estudiar-hi dret i, segons que sembla, va gaudir de tota mena de privilegis i avantatges.
No els va arribar a complir, els sis anys, i el 1982 va eixir en llibertat. Miquel Grau es tornava a morir. I l’anomalia esdevenia normalitat.
La vida de Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval continuava envoltada de violència i de gent de l’extrema dreta. Mai no n’ha renegat. Una seua cosina es va casar amb José Fernández Cerrá, un dels tres assassins dels advocats d’Atocha. Díaz-Panadero Sandoval és el procurador en els jutjats de València N. P46250000437 i Fernández Cerrá ara és propietari de diverses empreses a Alacant. L’oasi de l’oblit.
El juliol del 2015, poc després del canvi, l’Ajuntament d’Alacant va concedir a Miquel Grau la Medalla d’Or de la ciutat a títol pòstum i va decidir d’instal·lar una placa commemorativa a la plaça dels Estels, el lloc on va caure per culpa d’aquell cop de maó. Tantes vegades ha mort Miquel Grau, que a principi de gener d’enguany ho va tornar a fer quan algú va destruir aquesta placa.
I avui a les onze es tornarà a morir. Amb testimonis i per ordre judicial. Serà quan els funcionaris municipals retiraran el nom de Miquel Grau del carrer que li va ser dedicat i tornaran a posar-hi el de García Morato, un militar i aviador revoltat que va participar en la guerra del 1936-39 en el bàndol franquista i que és considerat un as de l’aviació espanyola, és a dir, que té acreditat l’abatiment de cinc o més avions enemics. La normalitat de l’anomalia.
Aquest és el moment en què l’operari que retira la placa de Miquel Grau i hi posa la de García Morato.
Vídeo de Vicent Iborra
Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors
Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.
Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i debatre-la amb ells .
Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer clicant ací. Entre més avantatges, podreu participar en els debats a la Xarxa VilaWeb, rebreu cada vespre el VilaWeb Paper, podreu llegir en exclusiva les notícies de l'endemà i accedir a més serveis i avantatges especials. Més informació sobre tots els serveis de la subscripció a VilaWeb, clicant ací.
S'ha afegit la noticia a Favorits