Míchel, el triomf d’un català de Vallecas

El Girona és capdavanter de la primera divisió de la lliga espanyola de futbol, amb tota l’admiració que sempre causa l’èxit dels humils. El Girona, fundat l’any 1930, no va jugar a primera fins el 2017. I, ara, el 2023, n’és un dels primers classificat, per davant de Madrid (si guanya avui) i Barça, al qual va guanyar 2-4 ara fa pocs dies. Girona és l’equip de moda també gràcies al seu entrenador, Miguel Ángel Sánchez Muñoz, Míchel. Aquest fill de Vallecas, barri popular de Madrid, a les entrevistes és capaç de parlar de coses que van més enllà del futbol, i arriba a públics que van més enllà dels habituals, perquè parla de la importància d’anar al psicòleg, dels seus orígens humils, de les dones de la seva família, dels problemes d’ego dels futbolistes d’ara, o dels seus atacs d’ansietat. Míchel és un home que estima, que es fa estimar, i que és exemple per la via dels fets: aquest madrileny en pocs mesos ha après català i el fa servir a les entrevistes i conferències de premsa; idioma que parla, diu, per educació.

Miguel Ángel Sánchez Muñoz, Míchel, va néixer el 30 d’octubre de 1975 a Madrid, al barri de Vallecas, on els seus pares portaven una fruiteria. D’orígens humils, la família de sis membres (els dos pares i quatre germans) vivien en una casa de dos pisos juntament amb dues famílies més, fins que van aconseguir d’anar a un pis de protecció oficial, tal com explicava en una entrevista amb Jorge Valdano. Criat bàsicament per les àvies (els pares treballaven dotze hores a la fruiteria), Míchel va elogiar les dones de la seva família (mare i àvia) en un pregó de festa major del barri on ho ha estat tot: fill del barri i jugador de l’equip del barri, el Rayo Vallecano, en què va debutar a 18 anys a l’equip B i a 21 anys ja va ser fix de l’equip A, en què va acabar jugant 18 anys. Migcampista esquerrà, va ser el tercer jugador amb més partits jugats (425), i encara avui n’és el màxim golejador (53 gols). I hi va acabar fent d’entrenador. Vallecas, diu Míchel, l’ha ajudat a integrar-se bé a Girona, perquè al barri hi ha molta immigració i gent d’orígens diversos, cosa que l’ha ajudat a entendre l’altre, bo i seguint els consells de la seva àvia (“Adapta’t on vagis”).

I així ho ha fet. Al cap de dos mesos va agafar professor de català, al cap de cinc el parlava i ara ja fa les entrevistes en l’idioma de Pep Guardiola. Míchel diu que parla català per educació. I no ho diu solament als mitjans catalans, ho diu en entrevistes a la COPE, en què li acaben donant la raó i ells també parlen en català (minut 10.13). La seva actitud davant la llengua, per natural (“Aquí parlo en català, igual que a Anglaterra parlaria anglès”), despulla unes altres mirades i rep l’admiració de la grada del Girona, que li ha fet un càntic, “Míchel català”, i li regala objectes d’ell amb barretina, tal com es pot veure en aquests dos vídeos, publicats pel club mateix:

@gironafc

🎶 Míchel català, Míchel català, Míchel català… #gironafc #TikTokFootball #OrgullGironí #Football #laligaeasports

♬ sonido original – GironaFC

𝐌Í𝐂𝐇𝐄𝐋 𝐂𝐀𝐓𝐀𝐋À 🎶😍 pic.twitter.com/NVUJBGRZQS

— Girona FC (@GironaFC) April 16, 2023

Però Míchel també ha destacat per la seva mirada a la fragilitat, tan poc parlada per tothom, però encara menys en entorns tan competitius com l’esport d’elit i masculí. Ha explicat que ha anat al psicòleg en dues ocasions per superar fragilitats. La primera, quan tenia divuit anys, i va rebre el primer “no”, el primer fracàs. Acostumat a l’èxit total (jugava a la selecció espanyola sub-21), una vegada va arribar al Rayo Vallecano, va veure que jugava pocs partits amb el primer equip, que el mantenien al filial, i que no jugava a la selecció. No ho va entendre. “Em pensava que era culpa dels altres. Fins que de mica en mica vaig veure que no.” I amb l’ajuda del psicòleg va veure’s les febleses, va millorar-les i va ser jugador de l’elit de primera divisió durant gairebé vint anys. No es va estancar. Anys després, ja d’entrenador, va pujar el Rayo Vallecano a primera divisió. I li va agafar un atac d’ansietat, un segon episodi que va tornar a tractar amb ajuda externa. “Porta’m a l’hospital, que em moro”, va dir a la dona.

Part de l’èxit del Girona, i de Míchel, és justament la gestió de la fragilitat, dels mals moments. Perquè ara tothom elogia l’equip capdavanter i l’entrenador model. Però el tomb va venir quan Pere Guardiola, germà de Pep Guardiola, president del consell d’administració, un dels grans accionistes del club (juntament amb el Grup Manchester City) va decidir de confiar en Míchel quan l’any passat el Girona era en posició de descens, i en plena crisi. La bona gestió del mal moment ara dóna fruits. L’equip, amb Míchel, no va baixar. I ara, és capdavanter.

Actualment, Míchel viu a Girona amb la seva dona, després d’uns primers temps sol. A la capital espanyola alguns no van entendre que preferís que el Manchester City de Guardiola derrotés el Reial Madrid en una semifinal europea, cosa que va justificar així a la ràdio: “No tinc res contra el Reial Madrid. Els meus dos fills hi han jugat. El petit hi viu, i nosaltres som a Girona. Mira si no confio en el Reial Madrid. Passa que signo pel Girona, Pere Guardiola n’és un dels accionistes, director d’operacions, hi tinc una gran relació, l’any passat em va mantenir al càrrec quan érem en situació de descens, parlo amb el Pep sovint gràcies al Pere, sé que significa pel Grup City entrar a la final de la Lliga de Campions. I quan m’ho pregunten, i amb naturalitat (perquè em sento de Vallecas, madrileny, espanyol), responc que per la meva condició de Grup City, que passi el City m’alegra. Però no tinc res contra el Madrid, tot el contrari.”

Míchel, un català nascut a Vallecas, és part de l’èxit d’un Girona que és moda també gràcies a ell. Diguem que Girona enamora, i Míchel, també.