Fotografia: Montse Domingo

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 19 de desembre de 1981 va embarrancar a la menorquina costa de Cala Tirant el Benil, un vaixell de càrrega de quatre mil vuit-centes tones, bandera panamenca i tripulació turca, que molt probablement es dedicava al contraban i que no va resistir l’embat d’una tramuntanada amb onades de vuit metres d’alçada. Avui, quatre dècades després, les restes enfonsades del Benil són un lloc de visita obligada per als amants de la immersió lleugera (expressió que el Termcat proposa per evitar l’anglicisme snorkel i que a casa sempre hem anomenat bussejar).

Fotografia: Antoni Castells Gibert (1982)

Tants anys i tempestes més tard, no en queda gran cosa, del Benil, és clar, a banda que tota l’estructura de ferro es va desballestar i retirar amb una grua. Però les costelles del vaixell, anomenades quadernes, que dibuixen simetries impossibles entre les algues encara es poden distingir ben clarament. La part més interessant són les restes metàl·liques del combés, la superestructura que hi ha al centre del vaixell. A la part submergida s’hi amaguen multituds de peixos, mentre la que treu el nas de l’aigua serveix de trampolí a la quitxalla.

Fotografia: Martí Estruch

Les restes del Benil són les més fàcilment accessibles per als amants del busseig, perquè es troben a molt poca fondària, just a un parell o tres de metres. Però a Menorca n’hi ha molts més, de derelictes, que és l’estrambòtic nom que reben els cadàvers de vaixell. Fins i tot hi ha qui fa anys proposava treure’n profit (projecte Malakoff), tenint en compte que tenen valor ecològic com a esculls artificials i que poden ser també un atractiu turístic, tant per als qui fan immersió a pulmó com, sobretot, per als qui fan immersió amb bombones d’oxigen.

A Menorca se la coneix com l’illa de la calma. No deixa de ser una etiqueta, que pot ser més o menys certa segons l’època de l’any i més circumstàncies. En tot cas, a l’estiu, la sensació sovint no és ben bé de calma. Fins i tot en un any excepcional i pandèmic com aquest, a peu pla hi ha força gent. Només resten dues opcions alternatives: o muntar en una avioneta o un parapent i agafar alçada, que no és a l’abast de tothom, o posar-se peus d’ànec, ulleres i tub i capbussar-se dins l’aigua, que és ben fàcil i barat.

Fotografia: David Bassa

Per als qui hi som aficionats, aquest és un moment màgic. En el moment de submergir-te, t’acomiades d’un món i entres en un altre de completament diferent, una altra dimensió, amb les seves pròpies regles, en què, per començar, cal adaptar dos elements tan bàsics com la mobilitat i la respiració. De fet, el soroll de l’aire dels pulmons circulant amunt i avall pel tub és la banda sonora dels bussejadors. La resta, silenci, un gran silenci, només interromput de tant en tant pel motor d’una barca, que arriba augmentat per molt llunyà que sigui. També arriba amplificat el so de la cadena d’una àncora quan és llençada a l’aigua o aixecada.

Hi ha guies clàssiques i específiques, sobre la Menorca talaiòtica o el camí de cavalls, però és complicat de fer una guia de la Menorca submarina, més enllà d’aconsellar immersions en una o una altra banda per la bellesa del fons marí. I, malgrat tot, sota l’aigua també hi ha camins i coves, roques que reconeixes un any rere l’altre, un tros de xarxa de pescador de color blau que ha quedat enganxada i et serveix de punt de referència, un túnel subterrani que de petit et feia por i un bon dia vas decidir que ja podies creuar… Per a la resta, treure el cap de l’aigua i mirar la costa de tant en tant és la millor brúixola.

Fotografia: David Bassa

A banda la calma, Menorca també és coneguda per la diversitat i riquesa geològica. Com passa a la superfície, els fons marins són també ben diversos. La zona de tramuntana és molt més salvatge i rocosa, amb petites cales de sorra gruixuda i abundància de conglomerats, gresos, margues i calcàries. Per una altra banda, a la zona de migjorn hi predomina la famosa pedra de marès i el fons marí és més sorrenc, amb platges més llargues d’arena fina. Des del punt de vista del busseig, doncs, si el vent ho permet i amb les excepcions que calgui, l’opció és clara: el nord és molt més interessant que el sud.

El nord, a més, té un avantatge addicional quant a la fauna marina i l’espectacle fantàstic que consisteix a observar els peixos: la reserva marina. Des de l’any 1999, gran part de la costa de tramuntana és una zona protegida, des de la Mola de Fornells fins al cap Gros, passant per l’illa dels Porros i el cap de Cavalleria. És una àrea molt extensa, de 5.119 hectàrees, amb diversos nivells de protecció i un resultat evident des del primer moment que t’hi capbusses: hi ha molts peixos. Encara més interessant per als bussejadors: com que no se senten amenaçats, s’han tornat confiats, i és possible acostar-s’hi i contemplar-los amb tota tranquil·litat.

Fotografia: David Bassa

En total hi ha un centenar d’espècies de peixos dins la reserva. Per als no experts costen una mica de distingir i per això s’han creat fitxes submergibles com aquesta. És molt habitual de veure esparralls i sargs, orades i cànteres, variades i círvies. També hi ha llises, més allargades i sovint de grans dimensions, i salpes, que sempre van en grup i són molt confiades, potser perquè la seva carn és poc apreciada i ja tenen incorporat a l’ADN que els pescadors submarins rarament les encalçaran. Entre els peixos que s’amaguen entre les roques abunden els serrans i els tords, els molls i les donzelles, les grívies i les vaques.

Les vaques, o vaques serranes, són fàcils de distingir per les seves franges verticals de diversos colors. No sempre que es veu una vaca sota l’aigua significa que hi hagi un pop a prop, però si n’hi ha un parell o tres, gairebé pots posar la mà al foc que sí que n’hi ha un. Les vaques van darrere els pops per cruspir-se les restes dels seus tiberis. Observar com es mouen els pops, com canvien de color fins a fondre’s amb la roca on s’amaguen i com deixen anar tinta quan se senten amenaçats és un espectacle que podria ser de pagament, realment fascinant.

Fotografia: David Bassa

També són fascinants les morenes, amb la seva forma de serp i cara de dolentes. Llisquen de manera elegant entre les roques, sovint a molt poca fondària, a la recerca de peixos amagats i de pops, un dels seus plats preferits. Igual com la presència de vaques anuncia un pop, la presència de restes de tinta sota l’aigua acostumen a ser la conseqüència d’una fugida, o intent de fugida, d’un pop que s’ha vist sorprès per una morena. Malgrat que les morenes tenen certa mala premsa entre els bussejadors, en general són inofensives i només es tornen agressives si se senten atacades. El mateix passa amb les aranyes. Als illots que hi ha davant la Cala Pilar, la de la cançó de Cris Juanico, diuen que hi ha les aranyes més grosses de Menorca. Doncs bé, els únics que havien acabat a l’hospital per una picada d’aranya eren els inconscients que miraven de pescar-les amb fusell quan encara era permès.

De fet, el principal perill per als bussejadors, a més de la inconsciència, són les meduses, o borns en menorquí. Passa sovint que mentre nedes amb la vista concentrada al fons, topes amb un d’aquests invertebrats i t’endús una picada que pot ser més o menys dolorosa en funció del tipus de medusa i la intensitat del desagradable contacte. Per això, i per veure si s’acosta un tauró de cara, és recomanable aixecar una mica el cap de tant en tant i fer una mirada de radar a les aigües que t’envolten.

Fotografia: David Bassa

La Menorca submarina com a alternativa, o complement, a la Menorca terrestre. La Menorca submarina com a refugi quan fora de l’aigua hi ha massa xivarri o hi fa massa calor. La Menorca submarina que captiva tant o més que l’altra, que ofereix escenes de gran bellesa, ja sigui una estrella de mar de postal, un anfós que se’t queda mirant amb posat desafiant o un prat de posidònia que balla al ritme dels corrents marins. O les restes d’un vaixell que un bon dia va decidir d’abandonar la vida dels ports i els contenidors de càrrega, per incorporar-se a un paisatge que es pot veure amb l’ajuda d’una simple careta de busseig.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.