Mateu Oliver: “El progrés etern s’ha aturat; de progrés no n’hi ha més”

L’era de l’abundància s’ha acabat. Ho assegura Emmanuel Macron, i sembla que ho insinua el decret d’estalvi energètic del govern espanyol, que entre més mesures imposa un límit inèdit a la calefacció en locals públics: dinou graus a l’hivern i vint-i-set graus a l’estiu. Més enllà de l’anècdota, tant les paraules del president francès com les mesures del govern espanyol assenyalen un problema més profund: hem trigat massa a desempallegar-nos dels combustibles fòssils, i ara la guerra d’Ucraïna ens en fa pagar el preu. El xoc ha estat tan gran, que el prospecte de grans transformacions en el mercat de l’energia, impensable fins fa uns mesos, ara sembla no tan sols probable sinó fins i tot inevitable. Per a entendre els desafiaments que aquests canvis comportaran parlem amb Mateu Oliver, enginyer per la Universitat Politècnica de Catalunya i president del Col·legi d’Enginyers Industrials de les Illes (COEIB).

—Incendis, pedregades, esclafits càlids, inundacions… Sembla que aquest estiu el canvi climàtic ha passat de ser una amenaça distant i vaga a una realitat material.
—Fins ara no sabíem quina forma tindria, el canvi climàtic, i ara ja ho hem vist. Record quan feia la carrera, d’això deu fer uns vint anys, i ja en xerràvem: de les avaluacions ambientals, de l’empremta de carboni i l’empremta hídrica de cada procés… Nosaltres hem viscut contaminant, però aquesta contaminació no l’hem patida. Quan el vent s’endú els fums d’una central a qualcuna altra banda, per posar un exemple, és fàcil no ser conscient de l’impacte de la contaminació. És allò de “del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”. No és fins que els fums tornen que t’adones que això és una barrinada, que cal que hi posem remei. I precisament això ens ha passat: no hem vist la contaminació, i per tant no l’hem sentida. Ara ho començam a sofrir tot molt de pressa, i ho anirem sofrint. Per una banda, és molt trist, però per una altra, m’agrada ser positiu: ara començarem a fer coses, tots alhora i convençuts. Fins ara era una cosa de fe: les xifres i les dades sobre el canvi climàtic “cantaven”, sí, però la gent no en veia els efectes. Ara ja no hi ha dubte: tothom pot veure que el canvi climàtic és ací.

—Per si no fos poc, som en una crisi energètica com feia dècades que no teníem.

—Això de la crisi energètica ja ha passat en altres èpoques. Vivim d’explotar els recursos fins que rebentin. Però fins que rebentin, eh? No hem aconseguit de fer la transició energètica perquè ací ningú es mou fins que no esclata tot. La vivim molt, la frase aquesta de “si no està trencat, no ho arreglis”. El progrés etern s’ha aturat; de progrés no n’hi ha més. Per exemple: quan es va començar a extreure petroli, per cada unitat energètica que s’invertia en l’extracció, se n’extreien vint-i-sis. Ara, en poses una d’extracció i el petroli només te’n dóna dues. Com que cada vegada és més difícil obtenir aquest recurs, perquè ja ha estat explotat, doncs és més car. Això farà que ens girem cap a altres energies que abans eren cares per manca d’inversió, perquè n’hi havia d’altres de molt més econòmiques però que contaminaven molt més. A mi em perdonaràs per ser un optimista convençut, però és positiu que passi tot això perquè si no, no ho hauríem fet mai: si haguéssim tengut petroli econòmic fins a la darrera gota, hauríem continuat consumint-ne fins que s’hagués exhaurit. Havia de passar, i és bo que passi! En teoria de sistemes, està estudiat que quan tu explotes un recurs, en els darrers moments de l’extracció el rendiment cau en picat, perquè és molt car d’extreure o perquè s’acaba de cop. És el que passa ara: és una pena, perquè econòmicament té unes conseqüències i no ha estat previst. Però és important que passi.

—Ja que hi som, és difícil evitar pensar que ens podríem haver estalviat tot això si haguéssim optat abans per les renovables.

—El que dius és ver, s’hi haurien d’haver posat abans. Però penso en aquell proverbi turc que diu “quan el carro t’ha caigut, molts et diran per on no havia de passar”. És clar, la gent no s’espavila fins que no té una sensació d’incomoditat. És com allò de la granota en una olla bullent, que no s’adona que l’aigua va escalfant-se fins que bull. Què ha passat? Doncs que hem fet tard. Amb aquestes mesures tothom s’exclama, però és un fet que havia de passar i crec que és bo que passi, cal reaccionar i aprofitar les oportunitats que s’obrin.

—Enmig d’aquest context de crisi, imposar un topall a la calefacció no sembla una mesura particularment ambiciosa. De fet, dieu que ha arribat tard.

—Jo entenc que és una primera mesura que ha servit de globus sonda, en certa manera, per a veure com reacciona la gent. Primer, perquè està un poc mal matisat: vint-i-set graus a l’estiu, en llocs de molta calor, potser és un poc escàs. I dinou graus, en llocs en què fa un fred que pela, potser costa més. Però bé, més que res això ha funcionat per dir a tothom que es conscienciï, que comenci a notar de primera mà els problemes que hi haurà.

—I no tot són les temperatures. Insistiu sovint en la importància de l’aïllament tèrmic.

—La gent no el valora tant, l’aïllament tèrmic, però és importantíssim. Històricament, no n’hem fet gaire cas: tu tens una paret, i fa la mateixa fila tant si està ben aïllada com si no. Hi ha moltes cases que en el tancament de les finestres tenen un espai per on entra aire de l’exterior. Començant per l’aïllament de les parets podríem estalviar molt, però per això caldria fer grans inversions. Les restriccions de la calefacció no requereixen gaire inversió, més enllà d’ajustar el termòstat. El govern no xerra sobre quina caldera tens, ni sobre quin aïllant tens, tan sols xerra sobre un sol paràmetre. I sí que, a poc a poc, la normativa europea ha anat ajustant els gruixos i les capacitats de retenció de calor de les parets i finestres. Però tot va encaminat cap a habitatges nous: ningú no ha pensat en el parc d’habitatges i naus industrials que tenim.

—Ara que esmenteu les calderes, es parla molt de l’aerotèrmia com la tecnologia calefactora del futur.

—L’aerotèrmia –que abans coneixíem com a aire condicionat– permet unes conversions tèrmiques extraordinàries: hi entra un quilowatt elèctric, i te’n treu cinc de tèrmics! Són aparells molt eficients, és increïble: pensa que, si fa no fa, amb les calderes de gas la relació és d’u a u. Cada casa és un món, és clar, però les ordres que arriben de la UE són clares: totes les solucions han de passar per valorar l’aerotèrmia com a primera opció. Perquè ens entenguem, en tot això de l’estalvi energètic hi ha tres pilars: la producció, el consum i els aïllaments. Per a ser tan eficient com sigui possible cal tocar els tres punts. Però s’ha començat pel darrer de tots: posi la temperatura i no es passi!

—Amb l’aerotèrmia, el contrast amb altres països és notable. El govern alemany té l’objectiu d’instal·lar-ne mig milió d’unitats l’any, mentre que el govern britànic ofereix subsidis de milers de lliures a qui en vulgui. Ací, molta gent ni tan sols sap què és.

—Sé que a nosaltres, per exemple, l’administració ens va demanar de fer certs informes per a explorar la possibilitat de fer un canvi de les calderes de gasoil, i sé que l’equip s’hi ha posat. Però ells s’hi han posat abans que no nosaltres, sens dubte. També cal pensar que ells tenen unes temperatures mitjanes a què nosaltres no estem avesats: aquí fa fred un mes i mig, però a ells els afecta més i potser s’han preocupat més per impulsar l’aerotèrmia. Amb el que no tenim excusa ací és amb la fotovoltaica: no ho hem fet, i sabíem que ho havíem de fer.

–Però el decret energètic del govern espanyol no recull cap d’aquests factors de fons.

–Al final, tota decisió d’aquesta mena és com una ouija. Hi ha molta gent que hi té la mà posada, i a vegades la decisió no segueix el rumb més lògic sinó que segueix un camí de compromís. Energèticament, un dels problemes que té aquest país és que durant molt de temps ha apostat únicament per l’energia hidroelèctrica: si arriba la sequera, ja te’n pots oblidar, de produir energia. Encara que soni malament, caldrà decantar-se per tecnologies que no agraden. Penso en l’energia nuclear: pot ser un poc sorprenent, atesa la fama que té, però com que no tenen empremta de carboni –només emeten vapor d’aigua–, per fer una transició verda sembla que ens hi haurem d’acabar casant. A la vegada, hi ha fonts que fins ara no eren rendibles, i que gràcies a les millores tecnològiques i l’encariment de l’energia fòssil cada vegada ho són més. En un no res, l’eficiència de les plaques s’ha multiplicat gairebé per dos, per exemple: abans es xerrava d’una eficiència d’un 7%, i ara s’arriba gairebé a un 20%. Això ha incentivat molt que la gent n’instal·li, i a mesura que més gent en compra, el cost d’aquesta tecnologia s’abarateix. Passarà igual amb l’aerotèrmia: com més gent en compri, més barata serà.

–Al COEIB teniu previst de publicar aviat un decàleg de bones pràctiques energètiques.

–Amb aquest decàleg, que sortirà aquest setembre, volem que els ciutadans entenguin que això no tracta només d’ajustar el termòstat, sinó que si realment estem preocupats pel clima, hi ha tota una sèrie de coses que podem fer: des de començar a posar aïllants a les finestres per a evitar que tinguin pèrdues tèrmiques fins a reciclar, cosa que molta gent encara no fa. I el reciclatge és, fonamentalment, una qüestió energètica: si reutilitzes una cosa, t’estalvies de tornar-la a produir i, per tant, de consumir més energia. No solament és qüestió de regular la temperatura: també cal examinar com la gastes, quin aparell tens, quins aïllants tens… No pots tenir una finestra per on passa aire i la màquina encesa tot el dia, encara que sigui a vint-i-set graus. Això no funciona!