Matar franquistes, matar Franco

És dimarts, 11 de juny de 1940. El general Franco, pressionat per Hitler, que ja ha ocupat mig Europa, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya i juntament amb Mussolini s’integra en un Eix Berlín-Roma-Madrid destinat a guanyar aquella guerra en qüestió de mesos. Com a recompensa, España recuperarà Gibraltar i la part de Catalunya que havia quedat sota administració francesa després del Tractat dels Pirineus.

L’endemà mateix de la declaració de guerra, i com a mostra del poder que ara ja té, l’aviació franquista fa una primera incursió en els seus nous territoris bombardant els supervivents republicans confinats des de fa setze mesos a les platges d’Argelers. Un dels testimonis de la massacre és Agustí Vilamat, un noi nascut a Solsona de 23 anys, tímid i borni, que des que va arribar es passeja amunt i avall de la platja amb un exemplar del diccionari Fabra a les mans com a única companyia.

En adonar-se de la nova situació l’Agustí, que s’ha salvat de morir per l’atac dels avions, es conjura a dedicar la molta o poca vida que encara li pugui quedar a un sol objectiu: matar franquistes. En aquest moment encara no ho sap, però quatre anys i tres mesos després, ell serà qui tindrà l’honor de matar el general Franco, un home en retirada, perdedor de la guerra contra els Aliats i entestat a trobar refugi a la desesperada al Principat d’Andorra.

La descripció dels bel·licosos propòsits del protagonista és el fil argumental al voltant del qual Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha construït la trama de Jo soc aquell que va matar a Franco, l’obra guanyadora de l’últim premi Sant Jordi.

Una novel·la astuta
Si hagués de triar un mot per a definir aquesta novel·la, no dubtaria a qualificar-la d’astuta perquè, d’una banda, el pinyol argumental –ben explícit des del mateix títol– és prou engrescador per a atreure a primer cop d’ull l’interès d’un nombre considerable de lectors. I, d’una altra, perquè l’artefacte narratiu que Joan-Lluís Lluís ha bastit conté una sèrie de reflexions ben oportunes sobre un tema tan actual com és la situació de Catalunya i de la llengua catalana en relació amb quests veïns tan especials amb què la geopolítica ens ha obsequiat: els estats espanyol i francès.

L’heroi borni
Quan tenia cinc anys, l’Agustí va perdre l’ull de manera fortuïta mentre la mare era a la botiga comprant pa i ell s’esperava al carrer. Aquesta disminució, accentuada per un notable complex de culpa, el va convertir en una persona vulnerable i amb forta tirada cap a la introspecció. Un bon dia de 1925, un notari que era client de son pare, sabater d’ofici, li va posar a les mans una revista infantil en català i a partir d’aleshores la vida d’aquell noiet de vuit anys es va transformar en descobrir un món que el va fascinar: el de les paraules escrites en la mateixa llengua que es parlava a casa seva.

Els bons oficis del notari varen aconseguir que el 1932 l’Agustí, ja amb quinze anys, deixés Solsona i es matriculés a l’Institut-Escola de Barcelona. No tardaria gaire a obtenir una plaça de corrector editorial i quan va esclatar la guerra civil ja treballava en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. A final de desembre de 1938, quan el front de l’Ebre ja havia caigut i l’exèrcit feixista s’acostava a Barcelona, l’Agustí Vilamat va prendre dues decisions importants: llegir de punta a punta el Diccionari General de la Llengua Catalana i afegir-se a les multituds que fugien cap a la frontera francesa. A un exili que per a ell, com per a tants companys de desventura, va tenir forma de reclusió a les platges d’Argelers. El lloc on setze mesos més tard es conjuraria a començar a matar franquistes sense saber que, al capdavall, l’únic franquista que acabaria matant seria el cabdill que encapçalava aquella caterva: el general Francisco Franco.

Amb l’Exèrcit Lliure de Catalunya
Després de l’atac aeri, l’Agustí fuig d’Argelers amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui compartirà aventures els anys següents, primerament com a refugiats discrets en un mas del Vallespir i després com a membres de l’Exèrcit Lliure de Catalunya –és a dir, els maquis–, que seran els qui capturaran el general fugitiu i derrotat.

Fins aquí m’he referit a la part de l’argument de Jo soc aquell que va matar Franco, que ens presenta el protagonista i explica la seva evolució al llarg de la novel·la de víctima a botxí. Entremig, però, Joan-Lluís Lluís va dibuixant el paisatge de fons sobre el qual es desenvolupa l’acció –el Vallespir– i ens parla de coses tan reals, malgrat la ucronia, com la repressió del català a les escoles franceses des de molts anys abans i de com el seu personatge, perdedor de la guerra civil, sent que és a punt de perdre per segona vegada la mateixa guerra si França cau definitivament en mans de Franco, Mussolini i Hitler.

En l’univers narratiu que Joan-Lluís Lluís ha creat veiem l’acció exterior dels representants de la República Catalana, exiliats a Londres i en pugna permanent amb la República espanyola per tenir veu pròpia davant dels Aliats, i trobem també unes quantes reflexions dignes de remarca de l’Agustí, home fidel a la llengua i al país, quan s’adona que a aquells ‘maquisards’ francesos al costat dels quals lluita per alliberar el territori els mou una idea molt clara (pàg. 215): ‘Deu faltar molt poc perquè la Catalunya francesa sigui territori lliure de franquistes. Però no serà, és clar, territori lliure de francesos.’ Una reflexió que trobem més detallada unes pàgines abans (191 a 193) quan parla del tinent Lionel, comandant d’un grup de resistents francesos: ‘… l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ells tan sols el Département des Pyrénées-Orientales. Ens separa que la llengua sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible.’

Un llibre de maduresa
Jo soc aquell que va matar Franco és el llibre que, a parer meu, presenta de manera més precisa la maduresa a què ha arribat Joan-Lluís Lluís com a narrador. Poso com a mostra un bon grapat d’escenes escrites de manera esplèndida, com el capítol 7, titulat ‘Aquella cosa humana’, que en dues pàgines explica el dolorós sentiment de qui es veu forçat a fugir del seu país, o l’afusellament de dos germans que trobem en el capítol 30, o unes espurnes d’humor com el programa radiofònic en català emès des de Londres cada dia amb uns sainets escrits i interpretats per Joan Oliver i Francesc Trabal i cançons tradicionals a cura d’Emili Vendrell, o la descomunal tempesta de tres dies que desborda tots els rius del Vallespir coincidint amb la notícia, l’octubre de 1940, de l’afusellament del president Companys.

És el Joan-Lluís Lluís que domina el ritme d’una història fins a arribar a la part final, moment en què és capaç d’empescar-se una pirueta que la projecta encara més amunt. Penso, per no anar gaire lluny, en el moment que a El navegant, el seu anterior llibre, entra en escena la figura del Patufet enmig dels canacs de Nova Caledònia. I, en el llibre d’ara, en la tensió creixent i sàviament dosificada fins al punt culminant de la mort de Franco (m’imagino l’autor gaudint mentre redactava aquells capítols) i després fins al final del llibre, uns quants capítols més enllà, amb l’aparició de Josep Tarradellas.

La mateixa manera de matar Franco, planejada pel govern de la República Catalana i explicada després a Agustí per Ventura Gassol, dirigent de la resistència catalana, insisteix una vegada més en la reflexió sobre Espanya i Catalunya que travessa tot el llibre. Referint-se, per exemple, al president Azaña, Gassol diu a la pàgina 277: ‘Evidentment, la seva preocupació principal no serà aixecar de nou Espanya, sinó impedir que Catalunya se’n vagi. ¿Us recordeu que havia dit que preferia una victòria de Franco abans que la independència de Catalunya? Doncs ara anirà a cercar aliats on sigui per garantir la unitat d’Espanya. I si ha de perdonar els feixistes, ho farà.‘ I tres pàgines més endavant, la sentència final: ‘… no oblideu que la majoria dels polítics que tornaran o prendran el poder a Madrid són espanyols abans de ser republicans.‘

Diversió i reflexió
Al començament, he definit Jo soc aquell que va matar Franco com un llibre astut perquè amb una trama summament atractiva exposa com qui no diu res un seguit de reflexions que són vàlides no únicament pels anys quaranta del segle passat sinó, ai las, per ara mateix.

També he dit que era el llibre més madur de Joan-Lluís Lluís perquè hi trobem molt ben integrades dues de les línies bàsiques de la seva obra: l’interès pel llenguatge en general i pel català en particular (em remeto, per exemple, a aquell festival de virtuosisme lingüístic que va ser Xocolata desfeta) i la seva visió crítica sobre les relacions de França amb les cultures perifèriques que va exposar fa uns anys a Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos.

Tot plegat em porta a pensar que Jo soc aquell que va matar Franco serà un dels llibres importants dels pròxims temps, perquè divertirà els seus lectors i, alhora, els donarà unes quantes pistes per a la reflexió que trobo molt oportunes vistos els temps que corren.