23.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.03.2023 - 20:36
Màrius Serra (Barcelona, 1963) ens complica la vida cada matí a la ràdio amb el seu Enigmàrius i ens fa pensar en paraules. També n’ha escrites moltes d’ençà que va debutar com a escriptor a vint-i-quatre anys. Ara ens n’arriba la darrera creació, La dona més pintada, possiblement una de les seves novel·les més ambicioses, en què ens endinsa en la vida del pintor Palau Ferré, un home que cremava els seus quadres, i en el litigi que va mantenir amb el promotor Miquel Pairats. Serra va començar a escriure el llibre el 2018, la pandèmia el va agafar pel mig i va impedir de poder fer algunes de les entrevistes documentals necessàries i va alternar el projecte amb una altra obra monumental: la versió en català contemporani del clàssic medieval Tirant lo Blanc. La novel·la és dedicada al malaguanyat Vicenç Pagès Jordà, un altre dels membres de la fructífera lleva del 1963. De la novel·la, del Tirant, de Sant Jordi, dels mediàtics i de la lleva del 1963, en parlem amb Màrius Serra.
—Sou a punt de fer seixanta anys i, per tant, sou membre de l’anomenada generació o quinta del 1963. Als nombrosos escriptors d’aquest any us uneix res o som els periodistes culturals els qui estem àvids per a inventar generacions més enllà de la coincidència en la data de naixença?
—Una mica qui es va inventar això de la quinta del 1963 va ser en Vicenç Pagès Jordà, a qui dedico la novel·la. La paranoia de tota la seva vida va ser Kennedy i l’any que el van matar, que és l’any en què naixem tota aquesta culivada de l’any 1963. Crec que aquí el que hi ha és el baby boom, no ens enganyem, el baby boom i un cert moment en què el paper de l’escriptura era molt més central que no pas ara. La creació de models s’acostava més al món de l’escriptura que no pas ara. Possiblement, un jove d’ara amb pulsió creativa té unes altres vies expressives, una cosa més audiovisual, i el seu model narratiu estarà molt contaminat per les sèries, perquè el producte Netflix mata la capacitat de narrar amb el seu temps just, però això ja ve de lluny i ho hem viscut.
—Expliqueu-vos…
—La primera revista en què vaig escriure va ser el Temps, que es fa a València, i vaig començar a anar als premis Octubre i durant cinc anys vaig acabar organitzant el que era l’Encontre d’Escriptors juntament amb David Castillo. Hi va haver un moment que aquest encontre d’escriptors, que era on anaven a petar els estudiants de filologia de tot el domini lingüístic, va quedar una mica sepultat pels que estudiaven ciències de la comunicació, que anaven a l’encontre de periodistes. Uns tenien per model la literatura de Pere Calders i els altres tenien com a model en Pellicer, de la tele, o sigui que sempre hi ha hagut procés de substitució. Crec que som d’una generació anterior i el que ens uneix és que els referents són encara molt llibrescos. Tot i això, en el seu moment no em vaig sentir mai partícip de cap grup tot i que tinc afinitats electives amb escriptors i més gent de la meva quinta, de més joves i de més grans. Això de la quinta del 1963 és una mica un atzar, producte del baby boom, érem molts i vàrem néixer l’any que van matar Kennedy i, per tant, qui ens bateja és en Vicenç, però les afinitats estètiques crec que van per unes altres bandes.
—Tinc la sensació que com a país no s’ha fet prou justícia a la vostra versió del Tirant lo Blanc…
—T’ho agraeixo, però no crec que sigui així, és complicat, tot plegat. Una cosa que m’omple de satisfacció és que a la Universitat de Barcelona faran una lectura de moltes hores del Tirant la setmana de Sant Jordi i faran servir la meva versió i l’itinerari dels episodis amorosos. I és la UB, la universitat on vaig estudiar filologia anglesa. Per mi això és un honor i estic convençut que han escollit aquesta versió perquè creuen que això permet difondre el Tirant molt més bé. Segur que se li pot fer molt més cas, evidentment, però essent al catàleg de Proa no tinc la sensació que hagi de quedar en l’oblit com ha passat amb uns altres textos medievals adaptats, com ara la versió del Curial e Güelfa que va fer Lluís Anton Baulenas per a Barcino, que és excel·lent, i, en canvi, no ha circulat gaire. També és cert que el Tirant és una altra cosa i és més emblemàtic, però crec que és viu i que aquestes coses necessiten xup-xup per a aconseguir la penetració necessària. Cal temps.
—Sou un escriptor popular, mediàtic, fins i tot; us molesta la brama que corre que els mediàtics no poden fer bona literatura? Que allò que és popular no pot ser bo? Així es discriminen gèneres sencers, com ara la novel·la negra, o autors excel·lents com Sagarra. Us fa rabieta que us titllin de mediàtic?
—És una percepció que va per barris i varia molt. Quan es van començar a vendre molts llibres de l’Andreu Buenafuente, que eren monòlegs que ni tan sols escrivia ell, va causar marrameus perquè els escriptors que més venien en aquella època es van sentir desbancats, Isabel Clara Simó, per exemple, i més. Jo em trobava allà al mig de la polèmica i quan em demanaven: “Vostè, què és?”, jo deia que era multimediàtic perquè treballava per internet i tot. Però vaig començar a publicar llibres i articles al Temps abans de començar a treballar a la ràdio i a la tele, que també n’he fet, però menys. Els llenguatges d’expressió tenen moltes vies i molts canals per arribar a la gent i és veritat que n’hi ha que han emprat, igual que els rics fan servir els seus privilegis, la seva quota de pantalla per mirar d’aterrar al món del llibre i prendre el lloc a gent que fa molts anys que hi treballa. Però aquests es cansen de seguida perquè ja veuen el pa que s’hi dóna.
—Què voleu dir?
—Que al món del llibre s’ha de picar molta pedra i aquesta gent es pensa que l’audiència que té el seu programa serà el nombre de llibres que vendran. Quan veuen la realitat en fugen espaordits. De fet, algú hauria de fer un estudi de la gent que ve del món mediàtic i ha fet un llibre o dos i no han reincidit. Després hi ha el cas contrari, hi ha gent que escriu molt bé a qui pengen la llufa de mediàtic perquè surt a la televisió i això és pel corporativisme dels maleïts gremis, que són molt tancats. Per això miro de ser un surfista dels gremis, perquè si n’he de tenir un, és el dels enigmistes, que som sis que fem mots encreuats per a premsa i que cabem en un monovolum. No m’he sentit mai qüestionat per això, tot i que segur que hi ha gent que diu que m’aprofito del fet que tinc més projecció a la ràdio per afavorir els meus llibres. Em preocupen unes altres coses sobre aquest afer.
—Quines?
—Doncs que avui dia el gran drama és que tothom és un mitjà de comunicació. Quan era adolescent, aquí a Nou Barris, feia fanzines i anava pels bars amb els col·legues i el fèiem en català perquè volíem. Ara els adolescents fan un TikTok i el fan en castellà perquè a Guatemala un m’agrada cotitza igual que aquí, a Sabadell. Això és greu. I després hi ha la pressa, la literatura vol una certa pausa. Fenòmens com ara el de la Joana Marcus, sorgida de la plataforma Wattpadd, tenen el perill de la sobreexposició immediata. Aquesta noia què seria, mediàtica o què, o és un fenomen nou? Què vol dir, popular o mediàtic? I després hi ha aquells escriptors extraordinaris, però que són tímids i tenen angoixa davant les càmeres i no els fa cas ningú, molts d’aquests són molt bons i n’hi ha molts. El de la literatura és un món excessiu de totes les perspectives, sobretot en poesia, on hi ha més escriptors que lectors i no és una ironia, i això causa frustracions i turbulències. No m’he sentit mai qüestionat com a mediàtic tot i que hi hagi gent que em posi l’etiqueta. M’he sentit estimat, sovint per qüestions extraliteràries i m’han fet sentir estimat. La popularitat no ha estat mai cap barrera, al contrari, la porto, però, com una cosa de peu pla i de quilòmetre zero.
—I arriba la vostra novel·la, La dona més pintada, enmig de la marabunta de Sant Jordi en un any en què sembla que fa mesos que hi siguem, a Sant Jordi. Vós fa un munt d’anys que us dediqueu a aquest ofici, encara noteu aquesta pressió?
—És que no ha estat una decisió meva. La novel·la la vaig lliurar al setembre acabada del tot i em van dir que la programaven per al mes de març i no pots protestar perquè són ells els qui es juguen els quartos. Des de la meva perspectiva d’autor trobo que és un gran risc perquè vivim en un remolí amb una sobredosi d’informació, sobretot per al periodisme cultural, però també per al públic lector mateix, però com que és veritat que tinc joventut acumulada i uns quants sants jordis a l’esquena perquè tenia vint-i-quatre anys quan vaig viure el primer i ara en faré seixanta, de la pressió intento de prescindir-ne.
—Tot i això, enguany hi aneu amb una novel·la que és tot un desafiament…
—Sí, aquesta novel·la per mi és una novel·la de caça major, que se’m va quedar parada dos anys per la pandèmia, perquè anava estirant el fil i vaig descobrir que hi havia molta documentació i moltes possibilitats de fer entrevistes en els entorns tant del pintor Palau Ferré com, sobretot, en el del contractista Miquel Pairats, que era qui havia quedat com el dolent de la pel·lícula i de qui ningú no sabia gairebé res. És clar, això em va obligar a fer una aturada durant la pandèmia que li va anar bé perquè la vaig poder repensar molt. Només recordo haver fet Plans de futur en una operació semblant, partint d’un personatge amb biografia, en aquell cas, un matemàtic de qui em costava moltíssim entendre l’obra. De tota manera, no tinc pressa pel consum ràpid de Sant Jordi, la meva aspiració, després ja veurem què passa, és que aquesta novel·la pugui tenir un recorregut de lectors més llarg i una digestió més pausada, com un bon àpat, no una cosa així de caixa o faixa. Tot i això, em poso en el tobogan aquest de Sant Jordi i faig les presentacions que calguin perquè en gaudeixo. En el cas de La dona més pintada tenen molt de sentit, perquè hi ha molta gent que va conèixer el pintor i surten molts col·leccionistes que m’envien fotografies del quadre que tenen a casa i, per tant, té aquest punt de plaent, però el món no s’acaba el dia de Sant Jordi.
—Palau i Ferré, era realment tan bo com ens diuen?
—Aquesta és una molt bona pregunta, primer perquè la valoració de l’art, de les arts plàstiques, té dos vessants: el mercat estètic, intel·lectual, cultural; i el mercat econòmic. Tots dos tenen els seus propis mecanismes de creació de valor. Els mecanismes de creació cultural en els anys setanta van encimbellar Palau Ferré amb l’aurèola de l’antiabstracte, que va ser un torcebraç que va perdre el figurativisme en aquell moment. Quan veus que l’any 1970 va a Madrid i fa una exposició a la Biblioteca Nacional –era el segon pintor viu que ho feia, després de Dalí–, i obre la pàgina de cultura de l’ABC i El Alcázar li dedica doble pàgina, vol dir que els mecanismes de creació de valor no estrictament monetari van posar-hi el focus a sobre. Una altra cosa és la cotització, que crec que va ser el mal de què va plorar la criatura. Aquests focus van fer que la seva cotització pugés i el van enxampar en aquest estrambòtic contracte que ell havia signat sense llegir-se’l gaire, però pensant que feia un gran negoci i al final va ser el negoci del Robert i les cabres, perquè les deu mil pessetes per metre quadrat d’oli a compte d’un xalet de mig milió de pessetes van acabar essent un pou sense fons i ell va considerar que era més bo que això i això el va portar a rescindir el contracte, perdre el judici i a entrar en depressió. Aquest fet, més enllà de l’operació crec que propagandística de cremar els seus quadres, que la feia davant el fotògraf i les càmeres, crec que va cremar totalment l’evolució com a artista i el va estroncar. A mi em va seduir la seva pintura. Els retrats d’aquestes dones ull-verdes són fascinants.
—L’epicentre de la trama és el litigi que mantenen el promotor i l’artista. El públic sempre té tendència a posar-se de part de l’artista, però el promotor és un gran personatge i era qui tenia raó…
—Sí, sí, en tenia i l’artista mateix ho sabia. Tots firmem coses que no ens llegim, però passa que la reacció que té Palau després és la de no rectificar. La figura d’en Pairats va ser la que em va atraure més. Gràcies al fill gran, en Josep, he pogut accedir als contractes privats, a les sentències, i m’he fet una mica la idea de què va representar, del que hi havia al voltant del litigi. El debat entre art i comerç és molt interessant perquè també és un debat que podem extrapolar a tots els àmbits de la creació. Hi ha dues forces que s’estiren. Per exemple, sense l’editor, nosaltres no publicaríem, però sempre tenim la sensació que ens aixeca la camisa, que no fa prou per al llibre, que en ven més que no ens diu…
—Que és possible…
—No solament és possible sinó que ha estat provat moltes vegades. En el cas de les arts plàstiques, com que és molt més especulatiu perquè parlem de peces úniques, és molt més complex. Palau i Ferré fins i tot prescindia d’intermediaris i tota la responsabilitat és seva, de fet, ell venia els seus quadres. Sense entrar a jutjar, perquè la literatura no ha de jutjar, cada vegada m’interessava més, en Pairats.
—La literatura no ha de jutjar però sí que obligueu el lector a fer-ho i a plantejar-se coses. En principi i per principi, tots aniríem a favor de l’artista, però legalment ens equivocaríem de bàndol…
—Això és el que em va cridar més l’atenció, perquè des d’aquesta història particular no em costa gaire de projectar-ho cap a un àmbit més col·lectiu. És molt català, això de tenir una sensació de superioritat moral i amb la raó n’hi ha prou i després a l’hora de la veritat cremar-ho tot. Lamentablement, podem trobar unes analogies massa clares amb això. I en certa manera, hi va haver una supèrbia alimentada per un entorn que devia dir-li: “Però què fas, pintant així, si tu amb un sol quadre ja ho hauries de tenir pagat, això, mira com els ven en Dalí.” I l’altre pensava que feia el préssec i no hi ha ofensa pitjor per a algú que sentir-se enganyat, i a partir d’aquí, les reaccions. Palau i Ferré és molt català, idiosincràticament, tal com palesa en alguna entrevista. Se sent moralment superior en algun moment i, en canvi, a l’hora de la veritat pren decisions equivocades.
—El moment d’inspiració del llibre és una subhasta de Banksy on l’obra a licitació comença a destruir-se en directe i en vau fer un article al respecte. Per què Banksy ens fascina tant?
—Perquè és un nou paradigma d’artista en el sentit que és col·lectiu. Hi ha moltes tesis i teories, però una de les quals és que és més d’un, que sota aquesta màscara hi ha més d’una persona; perquè manté aquesta idea de transgressió i de subversió que sempre ha determinat alguna mena d’art, i crec que això fascina; però sobretot perquè és un artista mediàtic. L’impacte que busca Banksy és molt semblant al que aconseguia Dalí amb les seves operacions comercials. Banksy en l’era digital juga a això. A tot el món ens va fascinar aquella jugada que representava entrar al cor del capitalisme del món de l’art que és Sotheby’s amb una obra emblemàtica seva, la nena amb el globus vermell emmarcat com toca i allà algú l’acciona i comença a estripar-se en directe amb gran alarma perquè s’acabava d’anunciar que sortia a la venda per no sé quants milers d’euros i quan el mecanisme s’encalla, aquells milenars d’euros es multipliquen. Això són faves comptades, aquella peça va augmentar el valor. Això em va interessar, tot i que vaig agafar un cert posat sardònic, que crec que aquestes operacions del món de l’art contemporani m’han originat sempre, vaig fer l’article i vaig recordar que a Montblanc teníem un artista que els cremava, els quadres. Aquell article es va convertir en el pròleg de la biografia que el renebot de Palau Ferré preparava sobre el pintor i vaig acabar veient que l’operació de Palau Ferré era molt semblant a la de Banksy.
—L’art ha atret molt els escriptors, penso per exemple en Hemingway i la passió que va sentir pel quadre La Masia, de Miró. Però d’alguna manera hi ha sempre la frustració que per a poder arribar necessitem que es pugui llegir, mentre que un quadre o la música no necessiten aquest mecanisme. A vós, Palau Ferré us emociona?
—Sí, les dones de Palau Ferré, la creació de l’ideal de bellesa que intueixo i després exploro i novel·lo. Ell deia que no pintava somnis, que pintava models, però aquesta és una excusa de mal pagador perquè ha somniat amb una dona sempre i ha estat incapaç de conviure-hi. I de totes les fesomies, els ulls no varien. Això m’emociona i em va cridar d’entrada. Després he anat coneixent la seva obra, que és més àmplia, i hi ha des de paisatges fins a bodegons i art religiós, que en fa molt i a mi no em diu res, però les dones em continuen emocionant. I sobre la fascinació que deies, hi estic totalment d’acord, hi ha el primer cop d’ull, que és molt directe, i encara hi afegeixo una cosa: l’art és obra única. L’alfabet, en el fons, és una màquina de replicar, nosaltres tenim consciència de crear un món amb les paraules, però som transparents i poden ser reproduïdes, en canvi, cada pintura és única. Palau Ferré deia que triava a qui venia les seves obres, si no li queies bé, no te la venia.
—Però segur que si aquell dia necessitava calés…
—Segur que sí, i després entabanava tothom dient que el quadre havia fet l’havia pintat pensat en aquella persona concreta, sobretot les dones. I després les mires fent-se la fotografia al costat del quadre i veus que no s’assemblen gaire, però, en tot cas, sí que tenia aquest vincle tan matèric i tan real que crec que com a escriptors no podem tenir amb el nostre text.
—No podem deixar de fixar-nos en l’estructura del vostre llibre, com jugueu amb la construcció de l’artefacte narratiu…
—Diria que, de tot el que he escrit, aquesta és la novel·la que he començat més vegades de maneres diferents, fins al punt que em vaig quedar encallat i vaig decidir que volia fer parlar els personatges, només, i vaig fer una obra de teatre que tinc aquí impresa, però que no vull portar a escena ni s’assembla gaire al text final, però necessitava que respiressin. Hi va haver diversos moments, però el clic va ser fer la novel·la en segona i tercera persona, no suplantar la veu de l’artista, no posar-me dins la seva ment, i posar-li a la boca tot allò que li poso, que ell va dir en entrevistes, que d’alguna manera és la creació del seu personatge i de la seva poètica. Després, tenia clar que hi havia d’haver alguna mena de relat o crònica del procés d’escriptura perquè hi havia involucrada molta gent amb nom i cognoms i vaig acabar fent aquest epíleg, que és un deu per cent de la novel·la, però en primera persona, una primera persona que forma part de la novel·la i encara juga, però que et dóna unes pistes, en què poso molta cosa de mi, i després hi ha el llacet final, que és una decisió que em va costar, però en què hi ha les 216 notes que ho documenten tot menys allò que anomeno la PIN, la Prodigiosa Imaginació del Novel·lista. Potser si Palau Ferré fos Miró no caldria, però des del 2018, en què m’hi vaig posar, gairebé a ningú a qui he demanat si coneix el pintor m’ha dit que sí, amb excepció de la gent del Camp de Tarragona. És un desconegut fins i tot per a la gent del món de l’art. Vaig pensar que potser es creurien que m’he inventat l’argument més rocambolesc, i m’agradava també de documentar allò que era cert, però no cal mirar-les, si no vols saber si allò és real o ficció.