Maria Teresa Garrigosa: “A partir del 1939 les compositores catalanes no existeixen”

La soprano Maria Teresa Garrigosa (Barcelona, 1961) fa més de quinze anys que estudia les compositores catalanes del segle XIX i XX. Una feina d’investigació que l’ha dut a trenar centenars de perfils de dones que, no tan sols van tenir una labor musical, sinó també política i cultural a la Barcelona de final del segle XIX i principi del XX. Oblidades durant els anys del franquisme, aquesta professora del Conservatori de Vila-seca (Tarragona), compagina les classes amb l’organització el Cicle de Música de Dones i Compositores, al Teatre de Sarrià de Barcelona, un repertori per a donar a conèixer el patrimoni i llegat musical femení al llarg de la història de la música occidental. Garrigosa, experta en l’època modernista i noucentista, acaba de participar en el festival Proto-fest de Tortosa, on ha fet una classe magistral arran de la seva feina de recuperació de compositores modernistes i noucentistes, com ara Lluïsa Casagemas –la primera dona que va compondre una òpera a Catalunya i a tot l’estat espanyol–, Lluïsa Bosch, Narcisa Freixes, Agnès Armengol, Carme Karr i Isabel Güell, filla d’Eusebi Güell, mecenes d’Antoni Gaudí. Dones de diferents estaments socials que no tan sols tenien un projecte musical, sinó un projecte cultural i feminista, que, tot i que va estar amenaçat després del 39, Garrigosa ha contribuït a recuperar a partir de principi del segle XXI.

—Quan us vau començar a interessar per la música i pel cant?
—Vaig entrar al món de la música perquè vaig tenir tres germans que eren a l’escolania de Montserrat i mimetitzava els exercicis que ells feien de veu i cant. A la primera coral en què vaig cantar, a dotze anys, a l’Albada del Cor Madrigal, ja em feien fer solos. En aquell moment, no em plantejava dedicar-me a la música, ho feia d’una manera espontània. Anys després, vaig decidir implicar-m’hi i estudiar cant al Conservatori de Barcelona.

—Quan vau començar a actuar en espais emblemàtics?
—A vint anys, vaig tenir l’oportunitat de fer el meu primer solo al Palau de la Música. A vint-i-vuit, vaig entrar a formar part de la capella reial de Catalunya, amb Jordi Savall, i llavors vaig centrar-me només en el cant.

—Com us vau adonar que no hi havia compositores o que, com a mínim, a vós no us havien arribat?
—Va ser l’any 1998. Jo buscava repertori per als meus alumnes i vaig trobar una partitura de la qual no coneixia el cognom. Hensel? Qui és Hensel? I quan vaig obrir la tapa vaig veure que Hensel era Fanny Mendelssohn Hensel.

—Què va passar llavors?
—Vaig sentir una fiblada al cor. Em vaig posar com un volcà! Com pot ser que jo no sabés que també hi havia dones compositores? L’any 2005, un amic arxiver de Barcelona, Jordi Gargallo, em va dir: “Mira, a tu que t’interessen les obres de compositores, he trobat això a l’arxiu!”

—Què era?
—Era el cicle de cançons d’Isabel Güell. A mi m’agrada explicar que en aquell moment no li vaig fer gaire cas. Però vaig tenir la sort que, parlant amb un amic de la colònia Güell, vam decidir estrenar-la a la Festa Modernista. El primer que els vaig dir va ser que no sabia si les cançons d’Isabel Güell tenien la qualitat necessària per a formar part d’un concert. Però quan les vam començar a interpretar vam veure que eren semblants a les de l’època. Molt interessant! Quan fas sonar les cançons és quan les pots jutjar. I va ser meravellós. T’adones que tot allò de què no t’han parlat no existeix al teu cervell. I les dones compositores, fins aquell moment, no existien per a mi.

—Com va rebre el públic aquella composició d’Isabel Güell?
—Quan vam veure la resposta del públic, i com jo em vaig sentir cantant, es va fer la sinapsi! Vaig pensar: “Si n’hi havia una, no pot ser que fos un bolet!” Era el 2006. I clar, buscaves al Google “compositores catalanes segle XIX” i l’ordinador t’escopia.

—A partir d’aquí vau començar la recerca?
—Sí. Van aparèixer quatre dones molt importants per a l’obra cultural d’aquest país. Narcisa Freixas, la primera pedagoga musical catalana i a l’estat espanyol; Carme Karr, que és la nostra emblemàtica feminista, la primera que gosa, l’any 1917, a fer una declaració que diu: “La dona ha de votar.” Isabel Güell, la filla del comte Güell, i, finalment, Lluïsa Casagemas, la primera compositora que escriu una òpera a Catalunya i a tot l’estat, i que després va escriure més de 300 obres. Cadascuna de les compositores representava un estament diferent: Freixas, filla de polític; Güell, filla de noble; Casagemas, filla de la burgesia i Karr, la nostra sufragista.

—Són perfils socials molt variats?
—Sí, però totes elles es coneixien. Per mitjà de Carme Karr, que era periodista, van fer xarxa comuna perquè l’objectiu de la seva música era culturitzar la dona catalana. Carme Karr buscava dones que compartissin aquest afany i aquestes ganes de fer que les altres dones poguessin rebre tot això. I les va posar a la seva revista Feminal, que es va publicar entre el 1907 i el 1917. La generació anterior va donar suport a la posterior i els va donar un impuls. Elles van donar suport també a molts moviments polítics, com ara Solidaritat Catalana. Fins i tot, alguna peça de la Casagemas, de l’alta burgesia, la van tocar en algun concert espiritista. I feia gràcia, perquè una burgesa s’apropava a la religió del poble, molt vinculada amb l’anarquisme i la maçoneria!

—La seva activitat transcendeix la música?
—Sí, són d’una generositat enorme. Eren molt atrevides. A França anaven un segle per endavant, però a l’estat espanyol no. A la Renaixença a Catalunya hi va haver una gran eclosió. Hi ha un mite que diu que les dones només feien música com un lluïment per a casar les filles. En part és cert, però m’agrada fer valer que hi ha un 20% de famílies, segons que he calculat, que no ho veien així. Hi havia pares que deien: “Vull que les meves filles tinguin la mateixa qualitat d’ensenyament que els meus fills.”

—Va ser el començament del moviment feminista a la cultura catalana?
—Carme Karr assistia a àpats de la burgesia i veia que després del dinar, o del sopar, els homes anaven a una habitació a parlar i les dones a una altra. I ella va al·lucinar. Perquè va pensar: això a París no passa. Els homes i les dones tenen temes de conversa comuns. La va impressionar tant que va pensar que la dona, a Barcelona, també havia de ser capaç de tenir una conversa interessant. I a partir d’aquí, va començar a teixir aquesta xarxa. Es van proposar que s’havia de pujar el nivell cultural de la dona, perquè era més aviat baix. I això els va permetre poder accedir a una feina ben remunerada.

—I la música els permetia també aquest accés al pensament?
—Mitjançant la música i els texts elles pretenen oferir un ensenyament moral. Quan diem moral, no és en el sentit religiós, sinó l’amor a la natura, tenir cura de les flors, també quant al tracte humà. Si mirem els nostres avis, notes que hi ha una cultura que van aprendre a les escoles. Elles estaven convençudes que la música era un dels mitjans per a crear bellesa al món. Per exemple, Narcisa Freixes feia tertúlies a la Garriga, on hi havien anat Verdaguer, Carner, etc. Hi havia amistat personal entre elles i els poetes. Hem de pensar que Barcelona, en aquell moment, no era molt gran i tots es coneixien. Barcelona era molt poble.

—I quantes n’identifiqueu?
—Jo ho ordeno en dues parts, les del període modernista –nascudes entre el 1850 i el 1890– i les del noucentisme –totes elles són concertistes o pedagogues o mestres–, que és un moment en què ja es comença a normalitzar estudiar música. D’aquest primer període, en trobem vora trenta; del noucentisme, en tenim gairebé seixanta. Per tant, parlem d’un nombre ingent. A mi m’ha interessat fer aquest marc, perquè a partir d’aquí encara hi ha molta feina d’investigació per fer.

—Per què hi havia tantes compositores a Catalunya en relació amb la resta de l’estat espanyol?
—Perquè tenim el Conservatori del Liceu d’ençà del 1837. I a patir del 1886 hi ha l’Escola Municipal de Música. Això fa que noies d’uns altres estaments socials també puguin accedir a estudiar música. Per tant, comencen a haver-hi filles d’anarquistes i d’impressors. És curiós, perquè hi ha tres compositores noucentistes importants que són filles d’impressors! Això ho he d’estudiar. Hi ha molts músics que obren una acadèmia i, així, va creixent exponencialment el nombre de compositores a les quals els donen l’oportunitat de presentar obra.

—Dieu que la guerra del 1936-1939 va marcar un punt d’inflexió.
—Fins i tot durant la guerra hi va haver molt de moviment cultural a Barcelona, tot i que ja començava a mancar el paper. Es feien molts concerts! El gran canvi va ser que, a partir del 1939, aquestes compositores van desaparèixer de la premsa. A La Vanguardia va trigar anys a sortir el nom d’una compositora! Va desaparèixer la paraula “compositora” de la premsa. La primera compositora que van esmentar a La Vanguardia va ser cap al 1941 o 1942, i va ser per parlar d’un film de Hollywood, la música de la qual l’havia fet una noia americana. Les compositores catalanes no existien!

—Ara les redescobriu.
—Sembla que sigui una novetat fer un concert de compositores, però de concerts de compositores ja se’n van fer l’any 1925 i l’any 1930! Perquè també, precisament, sortien d’una situació en què no es coneixien. Durant l’Exposició Universal de l’any 1929, es va organitzar concerts de compositores i es va parlar molt de totes elles.

—I entre el 1939 i el principi del segle XXI, hi va haver un silenci?
—No ho he treballat molt. Però sé que els va ser molt difícil. Eren dones que ja tenien entre setanta i setanta-cinc anys i que no sempre van trobar suport dels seus professors. Hi havia professors importants del Conservatori, els anys seixanta, que deien: “Però, vostè què s’ha pensat? Si les dones no serveixen per a compondre.” Tornàvem a un relat que fins i tot anava més enrere del segle XIX. Les van passar magres. Per exemple, l’Anna Bofill Levi i la Mercè Torrents.

—I ara?
—Crec que les compositores d’ara ja tenen una obra força reconeguda. Per exemple, Marian Márquez i Carlota Baldrís, que ja han sortit al Telenotícies. Clar, quan et treuen al Telenotícies vol dir que la teva obra ja té una rellevància. L’Anna Bofill també. Potser no surten tant com seria desitjable, però crec que hi ha un canvi. Si és suficient o no, jo no sóc qui per a dir-ho.