Maria Arnal dóna la veu a la ciència

“AAAaaaaEEeeeIIIIOOOoooOOOouuuUUUUuuuUUeeaAAA!” Un públic, lliurat, canta a l’uníson sota la direcció de Maria Arnal. “Imagineu-vos una vocal i canteu-la amb la nota més aguda que us pugueu imaginar. Un, dos, tres, ja.” Un sostre de micròfons ho enregistra. Arnal i un equip d’investigadors format per  Ivan Paz, Lina Bautista, JP Bonino, Maria Cristina Marinescu, Quim Moré i Maite Melero, ho empraran per fer recerca i entrenar un model de veu sintètica col·lectiva que originarà una peça musical. Fa temps que ho investiguen amb un projecte en col·laboració amb el CCCB, de què ha sortit Maria CHOIR, una instal·lació interactiva en què una reproducció sintètica de la veu d’Arnal harmonitza en temps real allò que canten els visitants de l’exposició “IA: Intel·ligència artificial” del museu, que es podrà visitar fins el 17 de març. Un privilegi tenint en compte que Arnal té una de les millors veus del país i que ara ens la regala. Divendres, la cantant va explicar tot el procés de creació en una conferència col·laborativa amb el públic.

Fa temps que Maria Arnal ha aprofundit en la recerca i investigació de la música electrònica i és ben sabuda la seva passió per l’experimentació sonora a partir de la tecnologia. L’any passat, amb el comissari i investigador cultural José Luis de Vicente van crear Cada capa de l’atmosfera, un pòdcast de quatre capítols en què s’endinsen en la banda sonora del planeta per mitjà d’espais naturals, arquitectures industrials, laboratoris i centres d’investigació. Un projecte que va ser un assaig sonor i una experimentació en nous formats digitals. També ha participat en la banda sonora de l’Hipermirador Barcelona, al soterrani de la torre de les Glòries. El projecte, batejat amb el nom de Sirenes, és un espai format per instal·lacions artístiques fetes a partir del recull de dades de Barcelona en temps real. En aquest cas, Arnal i John Talabot van crear una peça musical generativa a partir de la veu d’ella que reacciona a la big data de la ciutat. És a dir, reacciona a l’oratge, a l’hora del dia, a la temperatura, a la temperatura de la mar, a la velocitat del vent i, fins i tot, al trànsit d’avions que arriben o se’n van de la ciutat. “A partir d’aquest moment, ja tenia la veu fora de mi”, explica a la conferència. I ara, la seva veu és un instrument amb què experimenten en tota aquesta suma de projectes d’investigació vocal i musical. Arnal dóna la veu a la ciència. “La veu sintètica pot arribar a llocs on la meva veu física no pot”, sentencia. I a partir d’aquesta premissa s’aferra a la intel·ligència artificial, l’última eina digital que ha aterrat amb força a escala planetària.

De fet, a l’exposició “IA: Intel·ligència artificial”, s’explica la història, el funcionament, les oportunitats creatives i els desfiaments ètics i legislatius de la intel·ligència artificial avui, espai en què ens adonem que, en realitat, fa molt de temps que científics i experts busquen en les màquines reproduccions exactes de les persones. En la conferència, Arnal ens mostra diapositives per explicar-nos quines han estat les seves referents en l’àmbit de l’experimentació musical. D’una banda, Pauline Oliveros, compositora nord-americana que va tenir un paper cabdal en la investigació i el desenvolupament experimental de la música electrònica. La seva feina, que va desenvolupar sobretot als anys vuitanta, va donar fruit a la teoria de l’escolta profunda (deep listening, en anglès). Tot i que el concepte pot semblar complex, en realitat posa nom a la veu interna, la dels pensaments, que, en la majoria dels casos, coincideix amb la nostra veu. I ens fa fer un exercici que consisteix a llegir frases projectades a la pantalla en silenci i identificar amb quina veu les llegim. Amb quin to, amb quina sonoritat. Un exercici de meditació sonora que fa somriure gran part dels assistents.

Una altra de les referents que han inspirat Arnal és Margaret Watts Hughes, cantant, compositora i científica gal·lesa que va ser la primera persona a visualitzar la seva veu fora del cos. “Watts Hughes volia aprendre a dibuixar amb la seva veu”, explica Arnal amb admiració. Després dels primers èxits com a cantant, Watts es va dedicar a investigar les possibles formes de la veu. El 1885, va descobrir accidentalment –tal com molts dels grans descobriments– allò que va anomenar “figures de la veu” o “flors de la veu”, és a dir, els patrons creats per la ressonància. Ho investigava amb un idiòfon que cobria amb sorra, aigua o llet. Les vibracions que es registraven amb la seva veu creaven sobre la superfície de l’idiòfon unes figures que, certament, semblaven flors. Arnal ho diu així: “Es creen formes orgàniques que ens connecten amb la natura. No és cap casualitat que sortissin així.” Ho demostren els documents gràfics que va poder crear i que podeu veure tot seguit:

La referent més recent –“el meu amor platònic de la música”– és Holly Herndon, amb qui Arnal ha tingut la sort i el plaer de treballar al projecte Holly+ –presentat al Sónar del 2021–, en què l’artista nord-americana va crear una eina específicament destinada a traspassar les limitacions físiques del seu cos. Ací Maria Arnal i el duet Tarta Relena entren en joc amb la cançó “Cant de la Sibil·la”, del disc Clamor, de Maria Arnal i Marcel Bagés. En aquest cas, Arnal es va apropiar de la veu de Herndon per reinterpretar “Cant de la Sibil·la”. És a dir, que quan Arnal cantava, en realitat, la veu que se sentia no era la seva sinó la de Herndon. Una investigació que possibilita un nou sampling i, també, el robatori de la propietat intel·lectual. El cas més recent és la creació de “Heart On My Sleeve”, una col·laboració entre els artistes Drake i The Weekend creada per la intel·ligència artificial gràcies als nous motors d’IA generativa.

Una volta fet el repàs de les referents, Arnal s’acosta al públic. “Recordeu que us he dit que tenia la veu fora de mi, oi? Doncs aquí la teniu!” I, tot d’una, davant un micròfon i un ordinador, comença a entonar les primeres notes de “Meteorit ferit”, també del disc Clamor. Es fa el silenci. De fons, la seva veu sintètica l’acompanya harmonitzant a temps real allò que canta. A la pantalla, s’hi projecta un clon seu en un camp de roselles, també creat amb la intel·ligència artificial.

D’aquesta veu se’n diu model sintètic, i ha estat creada a partir d’enregistraments de la seva veu que han permès a la IA d’entrenar-se i afinar la sonoritat per poder reproduir gairebé exactament igual la veu d’Arnal. “Em vaig passar moltes i moltes hores enregistrant la veu: des dels sons més greus als més aguts. I, després, els semitons.” Riu. Tot seguit, ens ensenya alguns models que no van acabar d’aconseguir la veu desitjada durant el procés d’investigació, fos per sons que el model no detectava i, per tant, s’inventava, fos perquè tenien una sonoritat molt artificial, etc. Casos defectuosos que s’expliquen per la manca d’entrenament del model, és a dir, perquè hi ha sons que encara no ha adquirit. Per aquest motiu és tan important d’enregistrar totes les tonalitats possibles. I per això Arnal també enregistra la veu del públic: per poder continuar investigant i experimentant. De moment, ja tenen més de mil veus enregistrades.

“Imagineu-vos una vocal i canteu-la amb la nota més greu que us pugueu imaginar. Un, dos, tres, ja.”