Les mans balbes, l’enyor de la cal·ligrafia

Quan va ser la darrera vegada que vas escriure a mà? Avui, amb prou feines agafem un bolígraf o un llapis per escriure gairebé res; una nota presa de pressa mentre parlem per telèfon i poca cosa més. Els nostres canells, per força, enyoren el gest de moure’s per fer anar el grafit d’un llapis amunt i avall del full, traçant paraules. Ja no escrivim cartes, ni, encara menys, ens aturem a escriure reflexions que ens vénen al cap, en un paper. Els escriptors, els poetes, els músics, els artistes, potser sí, però la resta hi hem renunciat. Per comunicar-nos amb els altres, tot sovint fem servir estris digitals. Pantalles que ens demanen amb prou feines un lleu moviment dels dits. Teclejar, en el millor dels casos.

Diuen que a la canalla els costa més que abans d’aprendre d’escriure; (aprendre de lletra, com en solien dir), que la digitalització els ha tornat les mans balbes. I pel camí, arraconant la cal·ligrafia, hem perdut i perdrem tot allò que escriure a mà ens aporta: millorar la memòria i l’aprenentatge, la motricitat i la connexió entre el nostre cervell i el nostre cos.

Com si fos un gest que ja observo amb la nostàlgia d’allò que saps que desapareixerà, a vegades em miro l’àvia com escriu amb el seu llapis curtíssim, que no llença mai fins que la maquineta ja no en pot treure més punta. La cura amb què va alçant les lletres del no-res. Ella sí que té les mans balbes per culpa de la vellesa, però el llapis és la seva arma per a tornar a notar la vida. M’agrada quan m’ofereixo per anar a comprar i em dóna aquell bocí de paper reciclat, potser una pàgina passada del calendari, on ha anotat amb cura la llista de productes que li calen. Em fa feliç anar pel supermercat llegint la seva lletra, marcant amb un puntet tot el que li poso al cistell. A diferència d’un full imprès amb lletres escrites a ordinador, tot allò que és escrit a mà és una empremta d’una ànima, i llegir-ho és com mirar els ulls de qui ho ha escrit, i entrar-hi a dins.

Ara que us parlo de l’àvia, em ve al cap el difunt poeta Joan Margarit. Vam teixir una amistat maca, els darrers anys de la seva vida. Recordo que una vegada em va citar al bar Sandor de Francesc Macià. Jo feia un parell d’anys que havia publicat el meu primer poemari, i un dia que era a la Central em vaig trobar en Joan conversant amb en Feliu Formosa. Vaig morir-me de vergonya quan en Joan va presentar-me en Feliu. “És poeta”, va dir. I encara més vergonya quan en Feliu Formosa va dir que ja em coneixia. En Joan em va dir si escrivia més, i que si volia podíem trobar-nos i es podia mirar el meu material. Més vergonya encara, però ho vaig acceptar. El dia acordat, a l’hora acordada, em va enviar un missatge dient-me que era al Sandor, al fons del bar. Recordo com si fos ara que vaig entrar i el vaig buscar, i em vaig quedar uns segons aturada darrere seu, sense que em veiés, perquè em va fascinar aquella imatge seva. Les seves mans sostenint una ploma Montblanc, i escrivint versos en una petita llibreta Moleskine. De fet, no en tenia una de ploma, sinó dues, amb gruix de traç diferent, i juraria que una amb tinta negra i una altra amb tinta blava.

Les duia a tot arreu, les plomes i la Moleskine. Anys després d’aquella trobada al Sandor, ens van convidar a tots dos a recitar en català a Brussel·les, amb l’Instituto Cervantes, el Dia de les Llengües Europees. El poeta i amic Luis García Montero, director de la institució, va asseure’s a esmorzar amb nosaltres. Recordo que en Joan, en un moment determinat, va treure la seva Moleskine pleníssima de paraules, i va ensenyar un poema a en Luis. Van discutir amistosament sobre si l’un havia robat el vers a l’altre. Aquella nit, a l’habitació de l’hotel, vaig escriure un poema al bloc de notes que hi havia a la tauleta. Us ha passat mai que quan veieu algú badallar us en vénen ganes a vosaltres i, abans no us n’adoneu, ja badeu la boca? Doncs a mi em passa amb l’escriptura. Veure escriure em fa venir ganes d’escriure.

Fa dos o tres anys que el meu fill va començar a aprendre a escriure. Per sort, no va a una escola hiperdigitalitzada i, per sort, li agrada això de traçar lletres. Per mirar d’estimular-li la imaginació i la cal·ligrafia a vegades juguem a fer una mena de cadàver exquisit. Jo li anoto una frase en un full, que li penjo a la paret, a la vora del llit, i ell n’ha d’escriure una altra. I així fins que no queda més espai en blanc i, com qui no vol la cosa, hem creat una història.

Veure-li dibuixar aquelles lletrotes enormes, carregades de faltes, em torna als meus anys d’aprenentatge, al món de possibilitats que s’obria davant meu quan vaig agafar un llapis per primera vegada i, a consciència, hi vaig escriure les primeres històries inventades. Més tard van venir les cartes d’amor, les cadenes de cartes d’olor, que es van posar de moda als noranta, i que ens enviàvem amb gent que no coneixíem de res. I tantes i tantes vivències atrapades entre el grafit i el full. Fa temps vaig escriure un poema que deia així:

Als vuit anys
em vaig clavar la punta d’un llapis
al palmell de la mà.
Gairebé vint anys de pell la recobreixen;
són seus els meus versos més salvatges.
I seves les meves millors paraules.
Sóc un tros de fusta
i em faltava el grafit.

Aquest és un poema absolutament basat en fets reals, perquè sí, des que tenia vuit anys que duc un tros de grafit enfonsat sota capes de pell, al palmell de la mà dreta. Fa temps el pare va intentar treure-me’l amb una agulla, però em vaig marejar i em vaig negar a anar a cal metge. A vegades me’l miro, o el palpo, i em fa la sensació que és gràcies a aquesta mà-grafit que estic connectada amb l’escriptura, que no pot passar gaire temps abans no agafi un llapis i escrigui quelcom.

No deixeu que les mans se us tornin balbes. La vida l’hem de poder tocar. Les mans són la nostra connexió amb el món i, si ens en desconnectem, també tornarem insensibles els nostres cossos, i massa que ho estan ja. Quant fa que no escrius a mà? Quant fa que no mous a consciència el teu cos? Quant fa que no balles? Sentir les mans, i el cos, només quan ens fan mal, és mig viure. I aquí no hi hem vingut a fer res a mitges.