21.11.2018 - 21:50
Seria complicat de fer-ne llista perquè darrerament hi estan abocats: com més creix el descrèdit del seu estat, més se’ls desboquen els afanys de retrobar-se en les velles glòries que un dia, diuen, van assolir.
Ja fa una temporada que els nacionalistes espanyols, especialment els nacionalistes espanyols de dreta, sembla que provin de sortir de l’atzucac, d’aquest angoixant continu qüestionament de l’estat que tenen i que es creien etern, a còpia de retornar a les bases reaccionàries, constitutivament reaccionàries, de la carcassa que anomenen espanya. Ja he dit que no en faria enumeració, perquè de segur que se me n’escaparien exemples significatius, però sí que podria il·lustrar l’afirmació amb alguna de les frases recents del president del PP espanyol, Pablo Casado. Per exemple, amb aquella perla que diu que ‘nosaltres no colonitzàvem, nosaltres el que fèiem era tenir una Espanya més gran’.
No és pas una atzagaiada, això, un ai que se m’escalfa la boca en un míting i que en deixo anar de l’alçada d’un campanar. No: aquest discurset neofranquista, ranci, caspós i mentider és, de fet, una constant en les declaracions del jove especialista en màsters d’imitació. Ara deu fer cosa d’un mes, va dir allò altre, també fent referència a la conquesta i saqueig d’Amèrica: ‘La fita més important de la humanitat, tan sols comparable amb la romanització.’
La concurrència, en sentir-ho, ja us ho podeu imaginar, vinga a fer voleiar el seu attrezzo de banderes i de ganyotes i d’aplaudiments. Encara que els nacionalistes sempre siguin els altres. En fi. La qüestió és que tanta insistència mostra fins a quin punt no respon pas a cap improvisació, aquest discurset de reivindicar-se les vergonyes. I fins a quin punt la renovació del nacionalisme espanyol, en comptes d’optar per la modernització ha escollit anar endarrere com els crancs.
Aquest cant exaltat a les glòries passades és, ben mirat, la interpretació espanyola del trumpisme: una reivindicació que connecta no pas amb una ideologia elaborada sinó directament amb l’imaginari i els desitjos de gent angoixada pel futur. Noten com trontolla el món que coneixien, també l’estat que creien etern, aquella imponderable ‘unidad de destino en lo universal’, senten que ja no hi ha certeses i volen, sí, make Spain great again. No sé quina en seria l’expressió paral·lela en castellà, però la idea és aquesta, la que va repetir Donald Trump a les seves eleccions (i que repeteix encara: no importen tant les consecucions, aquí, com la sonsònia, la connexió amb ofecs i desitjos).
Make qui sigui great again pressuposa que en algun moment has estat, o t’has considerat, important. O més encara i sobretot, gloriós. Pel que respecta als nord-americans, l’evocació casa amb els anys cinquanta del segle XX, amb la Segona Guerra Mundial acabada de guanyar, quan produïen i exportaven a tot arreu del món, abans de perdre al Vietnam, quan eren blancs i poderosos i consideraven que tenien els negres controlats, i les dones controlades, quan no hi havia immigració sud-americana i els jueus no podien entrar a la CIA ni a l’FBI.
Coses així.
La correspondència espanyola quant a glòria deu ser allò del genocidi, l’únic moment en la història en què Castella va, diguem-ne, brillar, el ‘moment Hernán Cortés’, quan van fer aquell imperi que va ser, ah, ‘la fita més important de la humanitat’.
I per què només de la humanitat? Del sistema solar. De l’univers!
Aquest populisme trumpista, també en la seva imitació espanyola, impulsat de fet per les elits que no volen perdre els seus privilegis, té, en realitat, i malgrat les formes i l’etiqueta amb què el definim, un gran menyspreu per la gent de base, pels seus votants.
I és Donald Trump rient i dient que li encanta la gent sense estudis (perquè el voten) igual com era aquell Alfonso Rus en entrenament de petit populista quan deia que si prometia portar la platja a Xàtiva la gent… s’ho creuria! Gran exclamació. Pausa teatral. Remat: ‘Seran burros…!’
I igual com són els representants actuals de la carcúndia espanyolista. Que ja no es presenten amb pinta de Martínez el facha, sinó amb la idea d’encarnar la imatge de gendre perfecte. El nacionalisme espanyol ha pretès, àngelamaria, mostrar imatge de renovació. S’ha tunejat de populisme, ha tombat la mirada cap al passat i ha desenterrat l’essència del que era.